tag:blogger.com,1999:blog-47436048132819447282024-03-17T20:01:28.453-07:00AMANUENSE HISTÒRICEn aquest bloc aniré publicant petits resums, extractes de retalls que tinc guardats des de fa algun temps i que he decidit esparracar i llençar, o no, i que em vaga compartir amb qui pugui estar interessat.Unknownnoreply@blogger.comBlogger2827125tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-53440094780062888292024-03-15T09:55:00.000-07:002024-03-15T09:55:35.657-07:00E.E. 289 LA IGNORÀNCIA<div class="Ar Au Ao" id=":sg" style="display: block;"><div aria-controls=":vc" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":vc" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":sc" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>La ignorància està molt ben repartida. Tots som una combinació
d’ignoràncies i coneixements. "<b>Tots som ignorants, només que ho som
sobre coses diferents"</b>, deia Mark Twain... "l’aparició de nous coneixements al llarg dels segles ha comportat per força noves ignoràncies". (Peter Burke)... L’economista Von Hayek ja ho va expressar de manera paradoxal:<b> com més
augmenta el saber col·lectiu gràcies als avenços científics i acadèmics,
"més petita és la part de tot aquest coneixement que qualsevol ment és
capaç d'absorbir"</b>... Els polítics, els governants, no n'estan exempts... Burke esmenta el cas espanyol. Diu que l'adveniment de la democràcia va
ser afavorit pel record de la guerra civil. Ara, en canvi, amb la guerra
(i la dictadura) menys presents, la democràcia espanyola "sembla que
estigui afeblint-se". Ho diu ell. <b>El desacomplexament de la ultradreta
s'explica per l’oblit de la pròpia història. Vox és ignorància,
desmemòria. Ignorància selectiva, naturalment.</b> La democràcia s’ha
vulgaritzat, l’espanyola i totes. En lloc de debats, hi ha teories de la
conspiració. El soroll mediàtic és eixordador, la política marcada pel
presentisme de les xarxes socials resulta letal... Sí:<u><b> la ignorància és una arma de destrucció massiva. Destrueix la
democràcia, la cultura, la tolerància, la natura.</b></u> Trump torna a
encapçalar les enquestes i el seu amic Netanyahu, que va ignorar
l'alerta d'un general veterà sobre l’atac de Hamàs, està provocant una
carnisseria d’innocents.</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Ignasi Aragay, 29.10.2023<br /></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-17548111870319719722024-03-11T03:25:00.000-07:002024-03-11T03:25:12.805-07:00E.E. 288 TENEN UN PLA<div class="Ar Au Ao" id=":125" style="display: block;"><div aria-controls=":151" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":151" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":121" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i><b>Un grup de militars espanyols retirats té un pla</b>: que l'exèrcit
destitueixi el president Pedro Sánchez i es convoquin noves eleccions.
La proposta no especifica què fer amb el president deposat ni quin
resultat electoral seria acceptable, tot i que no costa gens d’imaginar.
<b> El pla, però, té un inconvenient, i és que això és un cop d’estat.</b> Adeu
Constitució i adeu al fet que Espanya continuï sent un estat membre de
la Unió Europea.<b> </b></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i><b>El problema, doncs, no és la probabilitat que el cop es produeixi sinó
que hi hagi uniformats a la reserva que facin una crida pública a la
intervenció de les forces armades a partir de perills inexistents o
arguments fal·laços,</b> perquè fa augmentar la temperatura del clima
polític i social, i posa Espanya i en especial Catalunya en el camí de
la violència política. I tenint en compte els antecedents històrics,
millor no imaginar-s'ho. <br /></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>En aquest sentit, la cara agra del rei durant l'acte de promesa de
Pedro Sánchez no ajuda gens a la normalitat institucional. Era una
expressió que recordava la del discurs del 3 d'octubre del 2017. <br /></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>El
pitjor és que aquesta tensió ja no ens abandonarà fins que el PP torni
al govern. Perquè aquest és el problema, i no l’amnistia... <b>La tramitació de
l’amnistia o les negociacions del PSOE amb els partits independentistes
es presentaran com una traïció i aquest relat disposarà de potents
altaveus mediàtics i econòmics.</b> La dreta espanyola s’enfronta a la
possibilitat de passar-se vora 10 anys a l'oposició, i aquest supòsit
se’ls fa senzillament insofrible. Per això, alguns, tenen un pla.</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Antoni Bassas, 18.11.2023<br /></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-14848803778701477872024-03-10T01:25:00.000-08:002024-03-10T01:25:16.870-08:00lliVre 21 LES NOSTRES RIQUESES Una llibreria a Alger<div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i><b>1 d'abril de 1942</b></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">La
guerra, per on passa tot ho trasbalsa. Ja no trobo ni paper ni tinta.
L'últim intent ha acabat de manera lamentable: un llibre grapat perquè
ja no hi ha fil, i paper de carnisser brut i porós.</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i><b>17 d'abril de 1942</b></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Ni
rastre de paper, ni de fil de relligar, ni de tinta. Ni rastre de res.
Rondo per la ciutat buscant el que sigui per publicar, imprimir, editar.
Fulles d'arbre? Terra? Fang? Ja no sé què fer.</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large; text-align: right;">Kaouther Adimi, Les nostres riqueses. Edicions del periscopi, 2018 </div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-47100032342425760212024-03-09T01:39:00.000-08:002024-03-09T01:39:43.535-08:00E.E. 287 NACIONALISME I FAMÍLIA<p> <i><b>De nacionalistes n’hi ha de molts tipus</b>... El nacionalisme del rei d'Espanya pot ser conjuntural, arrauxat,
ofès, dubtós, magnificent o impostat...</i><i> </i></p><p><i>Aquests dies, veient els manifestants al carrer, he pensat en quina mena
de nacionalistes són. Perquè<b> el paper que exerceixes amb la teva
—pretesa— nació és el mateix paper que exerceixes amb la teva —pretesa—
família</b>. Ni més ni menys. <br /></i></p><p><i>Un nacionalisme que s'imposa, per tant, acomplexat, no natural? Has
de repetir i repetir el que som? Així seràs amb els fills, amb la
parella. Un nacionalisme que no vol trencada la pàtria i que, per no
trencar-la, si cal, acabarà amb els que l’habiten? Vols que Catalunya
sigui espanyola però t’hi sobren els catalans? Així seràs amb la
família. No et penso concedir el divorci, no t’estimo, t’odio, però la
família no es toca, així ha sigut sempre, vull que et fotis. <u><b>El que és
nacionalista violent és pare de família violent, perquè pàtria i màtria
s’assemblen massa. </b></u></i></p><p style="text-align: right;"><i><u><b> </b></u></i>Empar Moliner, 18.11.2023</p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-61613758047164560042024-03-07T07:16:00.000-08:002024-03-07T07:16:20.515-08:00E.E. 286 IMPOTÈNCIA I CRUELTAT<div class="Ar Au Ao" id=":wu" style="display: block;"><div aria-controls=":zq" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":zq" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":wq" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i><b>“El nombre de palestins morts és realment insuportable”</b>. “Estic
convençut que el terrorisme no es pot erradicar exclusivament mitjançant
el pes de la força”. “Cal distingir entre els objectius militars i la
protecció dels civils”. Certament, el president Sánchez no es va estar
de res davant del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Fins i
tot va insistir en els dos estats com a solució... <u><b>Diuen que la repetició d'imatges té un efecte banalitzador i que, a
còpia de veure nens destrossats cada dia, s'acaba normalitzant l’horror.
Jo no ho crec, ans al contrari, cada imatge em genera una indignació
més gran per la sensació d’impotència generalitzada davant el desgovern
del món</b></u>... Estem en un món en què sembla impossible acceptar una cosa tan elemental
com que la matança que va fer Hamàs és un acte terrorista i <b>la resposta
israeliana és d’una crueltat que situa les dues parts en l'àmbit dels
crims contra la humanitat.</b>.. Fins ara només el secretari general de l'ONU, António Guterres, havia
dit les coses pel seu nom. I només ha servit per confirmar la
inutilitat de les Nacions Unides. I tot plegat en ple ascens de
l’autoritarisme postdemocràtic. Ara, l'Argentina i Holanda.<u><b> El món pinta
lleig.</b></u></i> <div class="gmail-author-position" style="text-align: right;">
Josep Ramoneda<i>, </i>26.11.2023<i><br /></i></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-47918033982053801092024-03-04T02:22:00.000-08:002024-03-04T02:22:54.804-08:00E.E. 285 MANUAL PER DESTRUIR LA HUMANITAT<p></p><div class="Ar Au Ao" id=":sh" style="display: block;"><div aria-controls=":vd" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":vd" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":sd" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><p><i>Si, com diuen cada cop més científics,<b> la història de l'espècie
humana és una història d'èxit gràcies a la nostra capacitat de
cooperació i aprenentatge</b>; si és una prova de la nostra
autodomesticació; si, <b>sense renunciar a la individualitat, hem primat la
tolerància pacífica, l'autocontrol, la racionalitat i la disciplina </b>
–inclòs el càstig, tot i que aquest cada cop està més qüestionat–
<b>enfront de l’agressivitat i l'egoisme instintius</b>; si tot això és així,
l’actual irrupció de líders polítics que criden a inflamar el nostre ego
i a buscar solucions individuals als problemes col·lectius ens porta a
una involució civilitzatòria. Milei, Trump i Bolsonaro són
<b>perillosos dissolvents de la idea de la vida en comunitat, de progrés
compartit, de la suma virtuosa de moral i cultura acumulatives</b>. Busquen
enemics sota les pedres. Ens porten al col·lapse social. Les nostres
societats complexes i fràgils demanen moltes dosis d’altruisme recíproc,
de contenció, de renúncies individuals i de flexibilitat en pro del bé
comú. Altrament, tornem a la selva, a la llei del més fort. <u><b>És molt
fàcil destruir i molt difícil construir</b></u>... </i></p><p><i> </i><b><i>Estem entre els animals físicament més dèbils però més intel·ligents i
complexos. Venim al món molt fràgils i només ens salven les institucions
que hem creat: la llengua, la família, la cultura, les tecnologies, la
moral, les institucions, la raó, la convivència complexa... </i><br /></b></p><p style="text-align: right;">Ignasi Aragay, 25.11.2023<br /></p><p><b><br /></b></p></div></div></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-33873296631885967392024-03-03T10:22:00.000-08:002024-03-03T10:22:14.803-08:00E.E. 284 DESMEMORIATS<div class="Ar Au Ao" id=":vu" style="display: block;"><div aria-controls=":yq" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":yq" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":vq" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><p><i>... Un altre senyal inequívoc de la societat consumista que ens cenyeix: és més difícil que es protegeixi el patrimoni arquitectònic que no
pas que les grues de la construcció embrutin el paisatge. Més encara: no
es tracta pas d’enderrocar una casa vella –potser amb algun toc
modernista a la façana?– per fer-hi una construcció singular i artística
representativa de la nostra època. En la majoria de casos, la
substitució es fa amb blocs de pisos impersonals que es llogaran o
vendran per preus astronòmics que la gent normal no podrà pagar. I els
pisos seran tan petits que <b>ningú no podrà guardar en un altell roba de
llit de l’àvia, o àlbums de fotografies en paper, o les copes pompadour
del rebesavi o la capsa amb les cartes que els nostres pares es van
enviar quan estaven promesos.</b></i></p> <div class="gmail-author-position" style="text-align: right;">
Sílvia Soler, 25.11.2023 </div></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-22281082395135771832024-03-02T10:28:00.000-08:002024-03-02T10:28:53.893-08:00E.E. 283 CATALUNYA SERÀ DIVERSA O NO SERÀ<div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>El 1964 per primer cop el nombre de ciutadans nascuts fora de Catalunya o
fills d'immigrants de primera generació superava el 50%. El 1984
arribava a un màxim del 62%. Estàvem a les portes d’arribar als 6
milions d'habitants... Avui un 36,36% de la població és nascuda fora: el 21,17% a l'estranger i
el 15,19% a la resta de l'Estat. Es tracta, doncs, d’una immigració
molt més diversa que la del segle XX, que era més propera en termes
culturals (llengua germana) i antropològics (religió i costums)... <u><b>La gran majoria arriben fugint de la pobresa, venen a intentar
guanyar-se la vida</b></u>; en el cas dels peninsulars, el seu estatus és
diferent del d'antany: ja no respon al patró de la misèria dels murcians
i andalusos de la primera meitat del segle XX. A més, a diferència del
que passava llavors, els espanyols ja saben que aquí hi ha una realitat
lingüística i política diferent, cosa que no passa amb la gran majoria
d’estrangers... <u><b>Acollir i incorporar aquesta diversitat no és fàcil, però és possible i
necessari</b></u>. Tampoc va ser senzill al segle XX i es va fer, malgrat la
dictadura. La qüestió és que la societat catalana, a causa de la seva
endèmica baixa natalitat, per seguir progressant econòmicament ha
necessitat i necessita la immigració. Les dades del mercat de treball
són explícites: <u><b>fan les feines que els d'aquí no volem assumir</b></u>... La societat catalana en conjunt és més rica avui que fa 40 anys, però la
classe mitjana recula. Hi ha una por difusa i menys empatia amb els de
fora, que noten el rebuig o directament el racisme... La por i el tancament
identitari no són la solució, són el problema.</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Ignasi Aragay, 4.2.2024<br /></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-5215405935760437782024-02-29T07:41:00.000-08:002024-02-29T07:41:31.528-08:00lliVre 20: UCRAÏNA, MON AMOUR<p> <i>M'anomenen
Divisió amb D majúscula. Antigament es feia servir aquesta D per parlar
de mi com el Diable, el Dimoni... Cada dia em manifesto, cada dia
m'espavilo per multiplicar querelles i dissensions i aconsegueixo,
incansable, que el país es vagi fent més i més petit, més esclau o dit
en poques paraules, més submís al meu voler...</i><i> </i></p><p><i>Jo
ofereixo la violència dels no violents. La mentida dels veritables.
L'enemistat dels amics. I la por dels valents. En concret, judicis
d'injustícia a plena llum del dia. I ordres de detenció que es retirin i
que es tornin a posar i un sens fi de contradiccions entre els jutges
del país i el jutges d'Europa, fins el caos total... Jo ofereixo no vint
o quaranta, ni cent ni dos-cents judicis als dirigents catalans. No:
ofereixo els polítics, els catedràtics, els bombers, els pallassos, els
sindicalistes, els professors de dret, els científics i els militants de
totes les causes nobles. Ofereixo quatre mil judicis i escaig, i que
l'escaig serveixi perquè no quedi ningú que tingué esma de construir o
de somiar sense que l'engarjolin. Arruïnaré patrimonis i crèdits,
paralitzaré el país, faré que els espies infectin els mòbils i
enfrontaré a mort ciutadà i funcionari, partit contra partit, l'amiga
amb l'altra amiga, la mare amb el seu fill i la dona amb el marit.
Dividiré amb una pólvora tan ràpida i tan potent que tots </i>(l'assemblea de dimonis)<i><i> aplaudireu </i> i els plors dels catalans se sentiran fins a l'Ossa Major, i també les riallades de tots nosaltres, que som i serem legió...</i><i> </i></p><p><i>En
quatre anys de fer feina ho he aconseguit: no queda rastre d'aquella
llibertat de l'octubre del 2017 ni se sap què se n'ha fet d'aquells
àngels que van arribar de matinada amb vols rabents i carregats d'urnes.
No. No queda cap racó del país on jo no regni, jo el més astut, el més
perillós, el més desitjat, el més malèvol, el més desavingut. Divisió,
tu regnaràs! Divisió, tu ens condemnaràs!...</i></p><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Carles Torner, <i>Ucraïna, mon amour. </i>Editorial Empúries, 2023<br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><br clear="all" /></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-65963807037683249932024-02-17T01:06:00.000-08:002024-02-17T01:06:48.199-08:00E.E. 282 LLUNY DE BARCELONA<p></p><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"> ...no puc deixar de constatar, amb tristesa, que figures tan destacades
com la Montserrat Vayreda, i la seva germana Maria dels Àngels, i fins i tot el
gran mestre Carles Fages de Climent, encara siguin grans desconeguts per
a la majoria de catalans, només pel fet d’haver fet la seva vida
personal i literària lluny de Barcelona. I si això passa amb els
escriptors empordanesos, m'imagino que deu passar d'una manera semblant
amb les altres comarques allunyades de la capital...</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">I com ens convé la poesia de la Montserrat, en els temps que corren! Del poema <em>Els amargats</em>:<em> </em><b>"És
que no saben / <u>que tot val un esforç / que no hi ha res inútil</u>; / que<u>
entorn de la tenebra / giravolta la llum, / i damunt de la cendra /
guspireja la vida</u>?"</b><b> </b></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><b>Les institucions, els agents culturals i els mitjans de
comunicació han de mirar més sovint<u> més enllà de la gran ciutat. </u>Tenim
un país petit però molt creatiu, </b>i els artistes han de poder optar –si
això ho decideixen– a <b>fer vida en el seu entorn natural, sense
necessitat d’anar a la capital</b> –quina cosa tan antiga– a conèixer
persones influents o deixar-se veure als cercles...
<div class="gmail-author-position" style="text-align: right;">
Sílvia Soler 10.2.2.24 </div></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-49931905916233875362024-02-16T02:51:00.000-08:002024-02-16T02:51:15.516-08:00E.E. 281 COSES D'AQUEST FEBRER<div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Ahir l'Església catòlica va celebrar la festa de la presentació de Jesús
al temple i la purificació de la Mare de Déu. Festa coneguda
popularment com la Candelera... Després de la Candelera començaven a florir les mimoses i els
ametllers i sobretot començava una frisança estranya quan ja érem
adolescents. Era la primavera que s’anunciava tímidament. <b>Ara ja no crec
que la Candelera susciti aquestes coses, ja no crec que se celebri
d’una manera especial</b>. Les frisances dels adolescents sí que hi deuen
ser, perquè és una cosa que depèn de les hormones, i potser hi ha
adolescents que es fixen en les mimoses que floreixen, però em sembla
que no són gaires.<br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Aquest
any la lluna de Nissan, que és la que
marca la Pasqua, fa que la Quaresma vingui molt aviat i Dimecres de
Cendra, per tant, també. I aquesta follia col·lectiva que és el
Carnaval, també. Ara que tot l'any és Carnaval, se celebra més que
mai... la gent socialitza, com diuen ara, que és el que sembla que cal
fer.
Potser sí. Comprendran que a mi, que enyoro les flametes de la
Candelera, <b>tot això no m’interessi gaire, però és que ja soc vell</b> i
aquestes coses són <em>reino de juventud... </em><u><b>Mentrestant
es van morint palestins. I els jueus no volen aturar la matança. També
moren ucraïnesos i russos i algun americà. Els armenis continuen
perseguits</b></u>… I el mar Roig s’ha convertit en un lloc impossible. El
comerç s’encareix, perquè s’encareix el transport. I la sequera o el que
sigui ha encarit l’oli d’oliva fins a preus impensables.</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">I <b>a l’Espanya profunda tot continua també com sempre</b>...<u><b> Amnistia? De què, si no
s’ha fet res dolent</b></u>. Dreyfus no la volia de cap manera, l’amnistia,
perquè acceptar-la, deia, era acceptar la seva culpabilitat. I ell era
innocent.<b> Ara resulta que Puigdemont i Rovira són terroristes. Quan el
jutge instructor hagi acabat els arguments persecutoris potser seran
fins i tot pederastes...</b></div><div style="text-align: right;">Narcís Comadira, 3.2.2024</div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-26358124537083484052024-02-15T08:06:00.000-08:002024-02-15T08:06:23.858-08:00E.E. 280 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 2<p>Però es pot girar la pregunta de l’Évole. Quin problema hi ha en
catalanitzar la justícia, el comerç, l'escola, la universitat, les teles
privades i públiques, el cine, el Círculo Ecuestre o el Barça? A qui li
molesta la llengua literària de Ramon Llull i la llengua materna de
Rosalía? En efecte, <b>el país real és bilingüe, però d’un bilingüisme
perfectament imperfecte i diglòssic, amb el català de nou en perfecta
caiguda lliure cap a la intimitat casolana</b>, a veure si els
catalanoparlants militants deixem de tocar els nassos d’una vegada.</p><p>Discriminació
positiva per al més dèbil? Nooor!, que mani el mercat. Al capdavall, el
que ara es porta en política, i en tot, és el neoliberalisme
antiestatista. Desregulem també la llengua: que cadascú parli com li
doni la gana...</p><p>A les Illes i el País Valencià ja ho tenen clar. El tàndem PP-Vox
està fent bona feina desprotectora, per no dir destructora. Ho tenen
fàcil: com ha advertit la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua, Verònica Cantó, queden entre 5 i 7 anys per evitar que el
valencià entri en una situació tècnica de no retorn. És a dir, una
dècada més i<b> la normalitat serà total, amb el català reduït a cosa de
vells i lletraferits, de nacionalistes reclosos i romàntics,</b> que és com
ens pinten. <b>Tant se val que els autèntics bilingües o trilingües siguem
nosaltres.</b> </p><p>A Catalunya potser costarà una mica més, però el camí
està traçat. <b>Els joves són l’avantguarda del canvi de llengua, no hi
veuen problema</b>, tots els idiomes són bonics i respectables, no?<i> Buenu</i>, potser uns més que altres.¿I
la història d’imposicions i prohibicions amb el català? Doncs això,
història.<b> El present és el que compta, la realitat és com és. En
castellà ens entenem tots</b>.<u><b> El català divideix, l’espanyol uneix. </b></u>Pel que
es veu, una subliminar mentalitat utilitària i asèptica que també
comença a calar entre els infants dels caus i els esplais... </p><div class="Ar Au Ao" id=":uu" style="display: block;"><div aria-controls=":x4" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":x4" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":uq" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><p style="text-align: right;">Ignasi Aragay, 28.1.2024<br /></p></div></div></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-76415872501409261552024-02-14T09:46:00.000-08:002024-02-14T09:46:07.155-08:00E.E. 279 EL CATALÀ DIVIDEIX, L'ESPANYOL UNEIX - 1<p> <i><b>L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies
petites però simptomàtiques.</b> En el món ideal que ens havíem construït,
la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris
intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als
jugadors del Barça no se'ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon
dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb
gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l'escola hi havia la
immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i
telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que
preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en
català. Doncs no. <b>Estem assistint a la caiguda de tots aquests mites, un rere
l'altre.</b> Hem passat d'estar a punt de tocar la lluna independentista,
que ho havia de salvar tot, a caure al pou d'una catalanitat que se'ns
desfà a les mans. <b>Viure en català torna a exigir una esgotadora
militància quotidiana. I una autojustificació constant.</b></i><i> </i></p><p><i>El normal, va dir Jordi Évole en la celebració dels 40 anys de TV3, és
espanyolitzar-se. Al capdavall, en quin país vivim? L’argument és d’un
gregarisme-fatalisme incontestable: si tot s’espanyolitza, per què no ho
ha de fer la tele pública catalana? Quin problema hi ha? És el país
real. Per què hem d’anar a Eivissa si podem anar a Ibiza? Esclar,
<b>catalanitzar-se és pesat, suposa un sobreesforç, és anar contra corrent,
és fer-se l’antipàtic, reclama un compromís feixuc i incòmode. </b>Almenys
al final de la dictadura hi havia una èpica democràtica que anava de
bracet amb la reivindicació cultural i nacional. Ara és com si haguéssim
tornat a la casella de sortida, amb l'afegit que<b> venim de la patacada
del Procés. Després de la derrota política, la lingüística. De derrota
en derrota fins a la normalitat final, espanyolitzats per esgotament. </b></i>(continuarà...)</p><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Ignasi Aragay, 28.1.2024<br /></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-73265263684540929822024-02-05T06:10:00.000-08:002024-02-05T06:10:00.347-08:00E.E. 278 "LAWFARE"? SÍ. I QUÈ?<div class="Ar Au Ao" id=":sh" style="display: block;"><div aria-controls=":vd" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":vd" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":sd" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el
govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i
alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions
d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la
"sorpresa" que a la resta d'Espanya això no generi escàndol... <b>la utilització per les institucions estatals del sistema legal espanyol contra la dissidència catalana –<em>lawfare</em>–
ha anat molt més lluny,</b> en procediments (quantitat i gravetat de la
repressió) i en conseqüències (presó, materials institucionals, etc.). I
és exactament això el que –novament– hem constatat: <b>la implicació de
les més altes instàncies del govern espanyol en la persecució política
d’oponents, de forma conxorxada amb el poder judicial</b>. Ara bé, el que
cal entendre –puix ja s’havia percebut i diagnosticat– és que <b>és natural
que això no causi escàndol entre l’opinió pública a la resta de
l'Estat,</b> ni tampoc en el col·lectiu dels campions de torn de la
democràcia. Com sempre, cal matisar, tret de segments molt minoritaris
que realment són radicaldemòcrates, especialment en territoris no
completament uniformitzats.</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><u><b>La guerra institucional contra l'independentisme és un conflicte
internacional encapsulat dins un estat</b></u>. Ens hem acostumat a entendre com
conflicte internacional el que es produeix entre dos (o més) estats,
perquè <u><b>s'associa banalment estat amb nació.</b></u> Tanmateix, els conflictes
entre diferents nacions es poden produir dins el mateix estat, quan hi
coexisteixen diverses nacions –amb independència del grau de
reconeixement institucional d'aquesta realitat plurinacional–. Puix<u><b> els
estats necessiten reconeixement extern per existir; les nacions, no.</b></u></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Germà Bel, 28.1.2024<br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><b></b><u><b></b></u></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif;"><span style="font-size: x-small;"><i>(Nota de l'amanuense: Val la pena llegir tot l'article a: </i>https://www.ara.cat/opinio/lawfare_129_4917557.html?giveAway=5rTcOQlJBms24yp8<i>)</i></span></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-74348240250681624732024-02-01T03:03:00.000-08:002024-02-01T03:03:56.644-08:00E.E. 277 UCRAÏNA, ISRAEL, PALESTINA: ABRAHAM ENS OBSERVA<div class="Ar Au Ao" id=":th" style="display: block;"><div aria-controls=":wd" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":wd" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":td" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">A vegades un té la sensació que aquesta<b> és la història de la humanitat: a
cada avenç, una dramàtica derrota</b>. No és una derrota el que passa a
Ucraïna? I el que passa a Palestina? És difícil d'explicar. Fa 4.000
anys, Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l'islamisme, es
disposava a sacrificar el seu fill Isaac: va aixecar un altar, hi va
apilar llenya i va col·locar-hi el nen al damunt. Però un àngel del
Senyor se li va aparèixer i el va aturar. Déu ja estava content per la
seva obediència. Llavors Abraham va sacrificar un moltó. <b>Els infants van
deixar de ser una ofrena als déus. Això va ser una revolució. Una llei
sagrada que avui es torna a sacrificar impunement en guerres
nacionalistes i de religió</b>. El mite que millor ens escau és el del grec
Sísif, sempre tornant a carregar la mateixa pedra: l'estranya pedra de
l'esperança frustrada. Aquest present en guerra és on Carles Torner ha situat la novel·la <em><u><b>Ucraïna, mon amour</b></u> </em>(Empúries),
escrita abans del brutal xoc israeliano-palestí. La protagonitza
Rosalia Sanahuja, una dona madura, traductora professional ... <br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Amb Ucraïna, l’Europa pàtria dels traductors –traduir és una forma de
diàleg i tolerància– ho ha tingut clar: tocava ajudar Kíiv, els
agredits.<b> El pacifisme pur,... ha restat
minoritari</b>. Amb Palestina, però, la cosa s'ha complicat. La brutal
agressió inicial de Hamàs ha estat seguida d’una massacre israeliana de
civils a Gaza, amb milers de nens morts. Israel ha oblidat el gest
d’Abraham de no matar Isaac... <br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Ucraïna ha acabat esdevenint un camp de confrontació dels EUA-Europa
contra Rússia, que compta amb el vistiplau de la Xina. I ara <b>aquest xoc
global té un nou escenari encara més monstruós: Gaza.</b> Hem passat de les
contradiccions d’<em>Ucraïna, mon amour</em> a unes de noves. La generació de la Rosalia, d’alguna manera <em>alter ego</em>
de Carles Torner, és la de "fes l'amor i no la guerra", lema que en el
seu cas duu incorporada la forta càrrega d'un cristianisme de base
progressista i ecumènic. <b>Una realitat a contracorrent que segueix
existint, malgrat que tingui una minsa projecció pública.</b> Trobar-te
Taizé, una parella de lesbianes creients o els escolapis del Senegal en
una novel·la tan actual és tota una novetat... <u><b>Si perdem l'esperança, estem perduts.</b></u></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Ignasi Aragay, 4.11.2023<br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><b></b><u><b></b></u></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-83143303284169836382024-01-29T07:08:00.000-08:002024-01-29T07:08:21.920-08:00E.E. 276 (PERIODISME?)<div class="Ar Au Ao" id=":sh" style="display: block;"><div aria-controls=":vd" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":vd" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":sd" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><h1 class="gmail-title">El Defensor del Poble calcula que hi ha hagut 440.000 víctimes d'abusos sexuals en l'àmbit de l'Església
</h1><div><span class="gmail-place">Madrid. </span>Un 1,13% de la població adulta ha patit
abusos sexuals en l'àmbit religiós i un 0,6%, directament de sacerdots i
religiosos. És la principal conclusió que ofereix <b>una enquesta </b>inclosa
en l'<a href="https://static1.ara.cat/ara/public/content/file/original/2023/1027/11/informe-abusos-iglesia-catolica-pdf.pdf" rel="nofollow">informe sobre la pederàstia a l'Església</a>
que ha elaborat el Defensor del Poble en l'últim any i mig per posar
llum a aquesta xacra. <u><b>Si es fa extrapolación,</b></u> serien unes 440.000
persones víctimes en el primer cas i 234.000 en el segon –sobre un total
d'uns 39 milions de persones adultes a l'Estat—... dades de <b>l’enquesta</b> encarregada a Gad3,<u><b> feta a 8.013 persones</b></u>... <br /></div><div style="text-align: right;">Ot Serra, 28.10.2023</div><div style="text-align: left;"><i><b>(Nota de l'amanuense: Miro el titular de pam, miro les dades, llegeixo la lletra menuda i concloc que si això és periodisme ... jo sóc rei)</b></i><br /></div></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-4274883550251797312024-01-26T04:14:00.000-08:002024-01-26T04:14:07.596-08:00E.E. 275 L'ANTIENSENYAMENT<div class="Ar Au Ao" id=":p7" style="display: block;"><div aria-controls=":146" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":146" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":us" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 556px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">...He titulat aquest article <em>L’antiensenyament</em> perquè l'un i
l'altre (Ordine i Steiner) sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò
que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules
d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en
dues paraules: "<em>ràpid </em>i <em>fàcil</em>". Per a Steiner, <u><b>sense
esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir
coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al
contrari, serveixen d’estímul</b></u>. Ho deia per pròpia experiència: "He
tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i
l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia.
Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i
enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva
mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi"... També va créixer
sota l'amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam
sobreviure un company i jo".</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Ordine, autor de l’emotiu assaig<em> La utilitat de l’inútil</em>,<em></em>es
torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que <b>cal
estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el
desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?</b>"
Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan
proscrita. No cal? "Recitar uns versos <em>par coeur </em> no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot <em>aprendre amb el cor</em>".
Un cop apresos,
"ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu
Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret
dominant de l'educació i la cultura de la [segona] meitat i les
acaballes del segle XX". <br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Apassionat però escèptic, Steiner podia ser molt dur. Com aquí:
"L'antiensenyament està, estadísticament, a prop de la norma<b>.<u> Els bons
professors, els que inflamen les ànimes naixents dels seus alumnes</u>, són
potser més escassos que els artistes virtuosos o que els savis.</b> <u><b>Els
mestres d'escola, formadors de la ment i del cos, que saben què hi ha en
joc</b></u>, que són conscients de la interrelació de confiança i
vulnerabilitat, de la funció orgànica entre responsabilitat i resposta,<u><b> són alarmantment pocs</b></u>". <br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">"<u><b>No s’aprèn a conèixer sinó allò que s'estima, </b></u>i com més fort i
viu sigui l'amor, més profund i complet serà el coneixement" Goethe.</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Ignasi Aragay, 14.10.2023<br /></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-36069721551860879262024-01-21T01:03:00.000-08:002024-01-21T01:03:16.460-08:00E.E. 274 TRAVESSAR LES FRONTERES MÉS DIFÍCILS<div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i><u><b>Crim sobre crim:</b></u> a l’atac terrorista de Hamàs en territori israelià
d’avui fa vuit dies (que encara continua, amb la presa d’ostatges
civils) l'està seguint ara la resposta militar de l'exèrcit israelià a
Gaza en forma de destrucció fins a convertir les ciutats en piles de
runa, de tall fins a l’asfíxia de tots els subministraments que fan
possible la vida i d’evacuació forçosa i impossible de més d'un milió de
persones en 24 hores, que ja <u><b>està convertint aquesta guerra en una nova
catàstrofe humanitària</b></u> en un món que cada dia en suma una de nova i que
ja n’ha perdut el compte.</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>... repugna que algú s'atreveix a <b>buscar beneficis polítics o econòmics a
còpia de fer la guerra</b>, sobretot ara que la barreja de la crueltat
humana de sempre amb els avenços tecnològics d'última generació permet
assolir uns graus d’horror inimaginables. </i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>Aquests dies<b> hi ha persones que han travessat les fronteres per fer
mal, però també n’hi ha hagut que les han travessat per fer el bé</b>. Són
els que s’estan atrevint a travessar les fronteres mentals, que són les
més difícils de superar perquè són ben humanes, especialment quan
ataquen els teus. Les paraules d'aquestes persones han de ser tingudes
en compte més que mai, especialment quan <b>han denunciat el supremacisme,
l’arrogància i el populisme de Netanyahu i el seu govern, factor sense
el qual no s'explica aquesta explosió d’odi</b>...<br /></i><div class="gmail-author-position" style="text-align: right;"><i>
</i>Antoni Bassas, 14.10.2023</div></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-89041812758595592462024-01-19T02:02:00.000-08:002024-01-19T02:02:04.812-08:00E.E. 273 EL "SEXE" DÈBIL<p></p><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><b>Ja veurem què succeeix amb <u>la moda imperativa i puritana del
políticament correcte</u> pel que fa als llibres de temps passats</b> –els del
present ja estan condemnats–. Potser als països de tradició catòlica el
problema no serà greu, perquè és una religió molt més permissiva que,
per exemple, la protestant: per això als Estats Units és molt viva la
discussió sobre <b>com s'han de modificar els clàssics perquè no
escandalitzin ningú</b> i s’avinguin amb les idees <em>correctes</em> dels nostres dies...</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">¿Què passarà amb un llibre tan <u><b>amable, gentil, benhumorat i cordial</b></u> com <a href="https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/charles-dickens-pickwick-josep-carner_1_3846309.html"><em>Els papers pòstums del Club Pickwick</em></a>
(1837)?... al capítol 33, a la traducció de Carner es parla del “sexe
dèbil” en referència a les dones –l’original anglès hi diu “<em>soft sex</em>”–.
El pare de Sam Weller no ho acaba d'entendre, i pregunta al seu fill:
“Això del sexe dèbil, què vol dir, Sammy?” “Les dones”, respon el fill. I
rebla el seu pare: “Aquí sí que no l'erra gaire, Sammy; per força són
dèbils, un sexe d'allò més dèbil...” <p><b>Potser cal entendre que els
llocs comuns sobre els negres o les dones han canviat molt al llarg del
temps, i que és una bona lliçó de literatura i, a més, d’història,
<u>deixar tots els llibres antics en l’estat que els van pensar llurs
autors.</u> I, després, comentar el que calgui.</b></p><p style="text-align: right;">Jordi Llovet, 30.9.2023<br /></p><p><b><br /><br /></b></p></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-49044528109981388122024-01-18T02:47:00.000-08:002024-01-18T02:47:14.251-08:00E.E. 272 UN LLIBRE TRIST I BELL<div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">...<em><b> Tots els matins del món</b>..</em>. L'acció transcorre la segona meitat
del segle XVII i els protagonistes són els músics Jean de
Sainte-Colombe i Marin Marais, dos genials i mítics intèrprets i
compositors de viola de gamba... <br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Sainte-Colombe es nega a tocar a Versalles.<b> "He consagrat la meva vida a
uns taulons de fusta grisos que hi ha sobre una morera; als sons de les
set cordes d'una viola; a les meves dues filles. <u>Els meus amics són els
records. La meva cort són els salzes que hi ha aquí, l’aigua que corre,
les bagres, els gobis i les flors de saüc. </u>Digueu a sa majestat que el
palau no n’ha de fer res, d’un salvatge.</b>..". El rei l’acaba deixant per
inútil, sense càstig. <br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">És llavors que entra en escena Marin Marais, un jove galtaplè de disset
anys que vol millorar com a intèrpret de viola de gamba. Aquí comença
realment la història, que no explicaré. "Us accepto [com a deixeble] pel
vostre dolor, no pel vostre art", li diu Sainte-Colombe, per a qui la
música, malgrat la seva essència sobrehumana, també és una llengua
humana. <b>Sainte-Colombe, a través del seu art sonor, manté una secreta i
apassionada vida interior aferrat al record de la seva difunta esposa.
La resta no compta</b>. Tampoc Marin Marais. Les filles, una mica...</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Ignasi Aragay, 30.9.2023<br /></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-83932922736975210552024-01-15T23:58:00.000-08:002024-01-16T00:00:23.908-08:00lliVre 19 EL BARRI DE LA PLATA<div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>...
cada objecte que sortia d'un armari, d'un altell o d'una calaixera,
originava un instant de recolliment, el recordava, l'acariciava, hi veia
un moment de la seva vida, amb els seus pares. Després podia decidir
que el llençava o que se l'enduia a casa, però havia de complir el
ritual sencer.<b> "Per molt que els estimis, els fills no poden ser com tu ni poden comprendre el teu món"</b>, devia pensar en el seu dolor... </i>(pàg. 63)<i><b> </b></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i><b>Amb disset anys sents la necessitat d'oblidar-te dels pares</b>
i dels seus problemes... Hi ha una colla d'anys de la vida, a mesura
que els teus pares s'acosten als seixanta i tu en tens vint, que l'únic
que vols és que es trobin bé i que no t'amoïnin gaire... </i>(pàgs. 177 i 179)<i> </i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>...<b>no queda res viu ni res en peu</b>. Els edificis subsisteixen però aviat no hi seran. <b>I el que van ser ningú ho recorda</b>...</i>(pàg. 221)<br /></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large; text-align: right;">El barri de La Plata de Julià Guillamon, L'Avenç, Barcelona 2018<br clear="all" /></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-20246348182208792832024-01-15T02:30:00.000-08:002024-01-15T02:30:03.952-08:00E.E. 271 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (i 2)<p>...<i> És per això que el gest d’Amaral (en solidaritat amb companyes que
havien ensenyat els pits i havien estat censurades o criticades) <b>parteix
d'una trampa. </b>I és per això que <b>moltes dones han negat que mostrar els
pits en un espectacle o com a reivindicació sigui una acció feminista</b>.
Alliberadora perquè reclama la igualtat, sí; però també reafirma l’ús
dels recursos tradicionals femenins per aconseguir notorietat i
visibilitat, perquè <b>no deixa de ser un reclam fet a partir de la
capacitat de seducció sexual. Seducció no per la teva veu, les teves
cançons, la teva presència, sinó perquè has atret un públic que vindrà
sobretot encuriosit per la nuesa dels teus pits</b>. Per veure't com un
objecte excitant i, en certa manera, disponible...</i><i> </i></p><p><i>En alguns esports es demana a les jugadores una vestimenta sexi. Que
juguin bé o malament, què importa? Se les segueix veient principalment
com a dones, com a cossos per ser mirats i posseïts...</i><i> </i></p><p><i>I <u><b>mentre això sigui així, ensenyar els pits no és una acció
feminista, perquè reafirma el paper d’objecte sexual al qual ens ha
confinat la societat patriarcal</b></u>. Potser algun dia podrem reivindicar la
nostra capacitat de seducció i la seva bellesa. Encara no hi som, noies,
i, com sempre, cal avançar en zig-zag, que hi ha coses que encara no
toquen. </i> </p><p style="text-align: right;">Marina Subirats, 27.8.2023</p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-7460364635055564992024-01-14T02:02:00.000-08:002024-01-14T02:02:14.800-08:00E.E. 270 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (1)<div class="Ar Au Ao" id=":uo" style="display: block;"><div aria-controls=":xk" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":xk" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":uk" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 323px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>Que encara algú s’enfadi o es neguitegi perquè una cantant surt a
l'escenari amb els pits al descobert és gairebé una anècdota divertida.
De veritat això pot resultar escandalós quan sabem que mig país passa
les vetllades enganxat a tota mena d’espectacles pornogràfics? Quan la
vestimenta de la majoria d’actrius i cantants es basa en ressaltar els
òrgans considerats més eròtics?... <u><b>¿tota transgressió duta a terme per una dona és feminista, i per tant alliberadora? </b></u>No està tan clar, òbviament... <br /></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>Que els pits femenins siguin tabú no és més que una convenció cultural,
igual que no mostrar el cul; o com la de no mostrar el cabell femení
entre els musulmans. <b>En cultures diferents de la nostra ho considerem
una mostra de dominació dels homes, que imposen a les dones com han de
ser, com s'han de vestir, què poden o no poden fer</b>. Però quan es tracta
dels nostres pits, ah, això és diferent, són els nostres costums i això
no es toca... <br /></i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>Hi ha, però, una petita contradicció, que és la que dona interès al
tema. Els homes sempre han cosificat les dones... Per això
les dones som vistes fonamentalment com a cossos, cossos provocadors, la
visió dels quals aparentment trastorna els homes i els pot fer cometre
ximpleries. Per defensar-se’n, les dones han d’amagar el cos; mostrar-lo
és incitar a posseir-lo. Si elles l’amaguen, la gràcia és poder
veure’l, una manera simbòlica de posseir-lo una mica. En ensenyar un
tros més de cos, en certa manera, les dones reafirmem pertànyer al destí
designat, ens deixem posseir simbòlicament; <u><b>ells hi guanyen una mica</b></u>...</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Marina Subirats,27.8.2023<br /></div><div><div class="gmail_signature" data-smartmail="gmail_signature" dir="ltr"><div dir="ltr"><span style="font-family: garamond,times new roman,serif;"><br /><br /></span></div></div></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-71975448973924286532024-01-13T07:18:00.000-08:002024-01-13T07:18:17.337-08:00E.E. 269 L'ÚLTIMA GRADUACIÓ<div class="Ar Au Ao" id=":t0" style="display: block;"><div aria-controls=":vw" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":vw" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":sw" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 323px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Recordes que (la filla) va néixer quan tu en tenies 40 i allò et va rejovenir, però
que<b> a mesura que han anat passant els anys t’ha anat fent sentir gran, </b>
perquè ... ha complert a la perfecció
l'encàrrec no escrit de fer entrar fins a la cuina de casa els versos de
Dylan <i>“Veniu pares i assenyats de tot arreu. No critiqueu, abans mireu
si porteu una bena als ulls. Els <b>vostres fills i filles ja parlen
diferent</b>... perquè <b>els temps estan canviant</b>".</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Ja ho crec que parlen diferent, i no ho dic per l'ús <em>random</em> de la paraula <em>random</em>,
sinó perquè <b>cada dia han deixat clar on és la línia vermella del
respecte a les diversitats, de la plena consciència de ser dones que no
toleren cap més menysteniment i d'un ressentiment generacional
</b>d'intensitat variable per l'estat del planeta...</div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;">Que cadascú completi, a partir de la seva experiència, aquest retrat
dels que amb vint-i-pocs han arribat al cap del carrer. <b><u>Forts i fràgils
alhora, generosos i inconscients dels seus privilegis simultàniament,
demanen valors i refusen de manera innegociable els inconvenients de la
vida amb els que nosaltres ja hem pactat</u>.</b> Sota la capa del pessimisme
pel futur amb què els hem bloquejat hi ha un clam que no volem escoltar:<i>
</i><b><i> “Deixeu el vostre vell camí, ja no serveix, no sentiu aquest vent que
trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan
canviant</i>”. </b><div class="gmail-author-position" style="text-align: right;"><b>
</b>Antoni Bassas, 30.9.2023<br /></div> <br /></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4743604813281944728.post-34467546885079603652024-01-12T09:05:00.000-08:002024-01-12T09:05:38.288-08:00E.E. 268 CORSOS, CATALANS, OCCITANS, ASTURIANS...<div class="Ar Au Ao" id=":uc" style="display: block;"><div aria-controls=":x8" aria-expanded="false" aria-label="Cos del missatge" aria-multiline="true" aria-owns=":x8" class="Am aiL Al editable LW-avf tS-tW tS-tY" contenteditable="true" id=":u8" role="textbox" spellcheck="false" style="direction: ltr; min-height: 323px;" tabindex="1"><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>... Si volem creure’ns, de veritat, Europa, i volem que sigui com els Estats
Units, <b>no tenim –tenen– més remei que donar sortida a totes les
independències de totes les nacions, grans i petites, en tot cas
històriques</b>. De la mateixa manera que l’enyorada Carme Junyent deia que
el futur del català, a Catalunya, passava pel reconeixement de l’urdú, a
Catalunya el reconeixement d’Europa passa pel reconeixement del cors... <b>No és una Europa ben travada una que
només té el castellà i l’alemany. Sí que ho és una que té el cors, el
català, el bretó</b>... I no només pel cors, el català i el bretó. També pel
francès...</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia,serif; font-size: large;"><i>Seria meravellós que això que en diem la Unió Europea gastés molt en
traductors... <b>Pocs llocs del món tenen tanta riquesa
lingüística. Hauríem de fer-ne la nostra identitat.</b> Un negoci, una
raresa, una meravella. Europa hauria de ser la torre de Babel del món.
No hi ha res més civilitzat.</i></div><div class="gmail_default" style="font-family: georgia, serif; font-size: large; text-align: right;">Empar Moliner, 30.9.2023<br /></div></div></div><p> </p>Unknownnoreply@blogger.com0