E.E. 162 LES PANTALLES DIGITALS, EL "BULLING" I...

... hem creat un nou món que no és en una altra galàxia ni s'hi arriba traslladant-nos al futur. Es troba, exactament, rere la pantalla que tenim davant nostre o que sostenim entre les mans. S'ha escindit –o, més ben dit, s'ha doblat– l'espai-temps en què vivim... Els mòbils, els ordinadors i l’smart TV reestructuren la nostra identitat. Ens fan inevitablement diferents. Han fet que la nostra identitat –dels qui hem transitat amb els anys del món antic als dos mons– canviés. Però els adolescents ja no han conegut el món d'abans. El seu món pràcticament ja només és un –la pantalla ha esdevingut per a ells una separació gairebé imperceptible... El bullying d'abans i de després de les noves pantalles és molt diferent. Abans, el bullying hauria cessat a la porta del centre educatiu. Ara es produeix en els dos mons alhora. Cara a cara, però també online. La tortura continua després de les classes, a casa, al carrer, a mil quilòmetres de distància. Dia i nit, en un continuum endimoniat...

Marçal Sintes, 25.3.2023

E.E. 161 GRÀCIES, BEGOÑA 2

També ens ha recordat com menteixen els arronsats de torn... dient que “a Catalunya no hi ha un problema lingüístic”. El problema hi és, perquè a la minorització accelerada de la llengua pròpia del país s’hi ha d’afegir l’hostilitat d’una part molt gran de la societat espanyola, que no es conforma amb l'actual desequilibri lingüístic, fruit de la repressió endèmica, sinó que voldria que el català retrocedís fins a ser útil només per acompanyar el mal anomenat cagatió. Tot això a l'empara d'una Constitució i un edifici legislatiu que afavoreixen per defecte la llengua imposada per damunt de la llengua pròpia. 

La Begoña és una noia jove i té dret a cometre errors, per tant no es tracta d’acarnissar-s’hi. Però si la seva relliscada serveix per mobilitzar les consciències i fer que els catalanoparlants adoptin una posició de fermesa i dignitat en l'ús quotidià de la llengua, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, tots sabem distingir entre qui no parla català perquè encara no ha pogut aprendre’l i qui no el parla ni l’entén perquè no li dona la gana. Crec que va ser Modest Prats qui va dir que una persona que porta 10 anys a Catalunya i no coneix el català, o és un ruc o és un enemic. Vull creure que la Begoña no és una cosa ni l'altra: segurament és una de tantes espanyoles desinformades, una jove víctima del fervor patriòtic que ha empudegat l'ambient des dels dies de l' "a por ellos". 

La Begoña, ras i curt, ens marca el camí: hem d’abraçar el conflicte, en lloc de negar-lo.

Toni Soler, 5.3.2023

 

E.E. 160 GRÀCIES, BEGOÑA 1

Hauríem de fer-li un monument a la Begoña, la jove infermera gaditana que treballa a la Vall d'Hebron...  Que la noia se senti ofesa perquè la volen obligar a entendre els seus pacients no indica només un problema de tipus ideològic, sinó també un baix nivell de professionalitat. Que faci la queixa en públic revela també la impunitat que senten molts espanyols que venen a treballar aquí convençuts que és la població autòctona la que s'ha d'adaptar al seu monolingüisme, i no a l'inrevés, com mana el sentit comú. Segur que hi ha moltes persones nouvingudes que tenen una actitud ben diferent, i és just ressenyar-ho, però tots hem viscut casos de vexació lingüística (als hospitals, a les escoles, a les comissaries i en qualsevol establiment obert al públic), i per tant podem parlar d’un problema estructural. Com que a més el patrioterisme hispànic, que és transversal, ha sortit en defensa de la noia, convertint-la en víctima, podem establir que aquest incident no és només una anècdota, sinó l'expressió pràctica d'un conflicte. Per això li hauríem de fer un monument a la tal Begoña. Perquè ens ha recordat la situació de submissió lingüística en què vivim els catalanoparlants, no pas al Congrés o al Parlament Europeu, sinó a casa nostra, en el dia a dia...

Toni Soler, 5.3.2023

E.E. 159 Per què calia ara una nova història de l’islam?

... les religions, com tot, canvien. La gent a qui li agrada fer veure que la religió no ha canviat són fonamentalistes que pensen que poden agafar l’imaginari de la societat de Medina al segle VII, on va governar el profeta Mahoma, i que d'alguna manera hem de tornar a aquesta societat ideal aplicant la xaria a la vida quotidiana actual...

Al segle XX, fins als anys 70, la imatge que la gent tenia de l'islam, i de la religió en general, és que era una cosa antiga i que estava destinada a desaparèixer. Europa era cada cop més laica. I molts sociòlegs, historiadors i altres estudiosos van pensar que a mesura que el món es desenvolupava la religió perdria importància i desapareixeria. Òbviament, això no ha passat...  al contrari, hi ha hagut un retorn de la religió, però menys institucionalitzada. Les esglésies tradicionals catòliques i protestants han donat pas a moviments populars però evangèlics. A l’islam també veiem aquests nous moviments fonamentalistes emergents, i fins i tot nous moviments progressistes dins de l’islam. Tot el paisatge és molt canviant...

- des d'un punt de vista ateu, ¿religió i fanatisme no són sinònims? — No. Els ateus també poden ser fanàtics...

- ¿La famosa i polèmica teoria de la "gran substitució" està justificada o és només una esbojarrada idea racista? — És una idea absurda i racista que d’entrada implica que hi ha unitat entre els musulmans europeus.I com acabem de dir, no és així, i el seu interès i la pràctica de la religió són molt diversos...  sostinc que l'islam francès i europeu, com el cristianisme, és plural i fragmentat, amb creences, costums i pràctiques variades.

Entrevista a John Tolan, 26.2.2023

 

E.E. 158 "EL PERIODISME M'HA MALTRACTAT..."

La voracitat del periodisme

Precisament, el periodisme ha sigut un dels focus de revictimització més importants durant aquest any. "M'he sentit molt agredit. El periodisme m'ha maltractat, no voluntàriament, sinó per maldestre", sentencia. L’actualitat ho "tritura tot". Ho devora tot. Voracitat. Consum. Novetat.

Alejandro Palomas, 26.2.2023

 

E.E. 157 CARRIZOSA ENYORA L'INDEPENDENTISME

Carlos Carrizosa, líder de Ciutadans a Catalunya, està preocupat perquè la direcció estatal del partit està deixant l’antiindependentisme en un segon pla. I tants dies de glòria com els havia donat! Que bé que es vivia contra l'independentisme, oi?... Carrizosa té motius per estar preocupat perquè potser sap que el liberalisme polític a Espanya mai ha portat enlloc...  a la dreta estatal li ha passat amb el liberalisme el mateix que a l'esquerra amb el federalisme. Mera retòrica. En la pràctica, ben poca cosa...  A Espanya, la dreta no ha estat liberal. Ha tendit cap a un conservadorisme tradicionalista i nacionalista, patrioter i identitari, i al control dels aparells de l'Estat per la via del nepotisme silenciós... El PSOE sí que va moderar i fer més liberal l’esquerra en termes socials i econòmics, abandonant el marxisme, però no es va atrevir amb el taló d'Aquil·les de la diversitat nacional. Ni confederalisme ni federalisme, només el cafè per a tothom autonomista per rebaixar la diferència catalana i basca... Cs va créixer a Catalunya fent, primer, victimisme espanyolista amb la llengua com a principal camp de batalla i, després, antiindependentisme, cosa que li va permetre arribar a ser el partit més votat aquí i fer amb èxit el salt a Espanya, on va esdevenir la quarta formació al Congrés. El Procés li va donar ales... El Cs inicial es deia socialdemòcrata. Li va durar poc. La idea senzillament era treure vots a un PSC massa catalanista. El cas és que ara el Madrid polític veu l'independentisme estabornit i, de cara a l'electorat espanyol, ja no el considera un ogre prou temible... Això no vol dir que baixin la guàrdia post-Procés, en part perquè ja saben que els jutges ja els fan la feina bruta.

Però el que la classe política de Madrid no sap, i Carrizosa sí, és que el plet català encara donarà molta guerra i que l’independentisme tard o d’hora tornarà a agafar embranzida. També en això té raó.

Ignasi Aragay, 26.2.2023

 

E.E. 156 LA MISOGÍNIA SUBTIL DE BERTRAND RUSSELL

... l'any 2022,  va fer cent cinquanta del naixement del pensador anglès Bertrand Russell (1872-1970)... Va ser declaradament faldiller i, si ara visqués, hauria passat pels tribunals més d'una vegada: no violava ni assetjava les dones, pròpiament, però les desitjava amb una passió no inferior a la que sentia per la lògica matemàtica. Això sí: malgrat aquesta devoció, va practicar aquella misogínia subtil, carregada de wit, que encara practiquen les societats que no s'han vist envaïdes per cap tendència políticament correcta, una de les xacres més fabuloses del nostre temps. Li agradava parlar dels beneficis del tabac, dels inconvenients del deport per a la ment –en donen proves molts esportistes–, de la inutilitat de la farmacopea industrial, dels mals que provenen del menjar ecològic i de moltes altres coses.  Un dia, una dama amb aire de setciències li va demanar que expliqués la diferència entre el temps i l'eternitat. Russell se la va mirar uns segons i li va respondre: “Senyora, encara que esmercés tot el temps del món per explicar-l’hi, vostè necessitaria una eternitat per entendre-ho”. (Avui dius això en públic a una dona i et fiquen a la presó per no se sap exactament quina llei enemiga de l'enginy.)...

Jordi Llovet, 4.2.2023