dimecres, 30 d’abril del 2014

pd 74


EL PERIÓDICO (?) .... 1994 ?
LOS OBISPOS DE BRASIL SATANIZAN EL NEOLIBERALISMO
efe

L'Església Catòlica del Brasil ha carregat contra el model econòmic neoliberal, al qual acusa de formar part de la "cultura de la mort", perquè el considera culpable d'agreujar les diferències socials i menysprear la condició humana...

... acusa a la societat capitalista neoliberal de promoure el materialisme, el consumisme, l'individualisme i la competició, amb la qual cosa "facilita l'alienació i la corrupció en detriment de la cooperació, de l'esperit comunitari, de la solidaritat i del bé comú".

dimarts, 29 d’abril del 2014

pd 72


Catalunya Cristiana, dijous, 30 de gener de 1992
QUÈ S'IMAGINA LA GENT QUE ÉS LA RELIGIÓ?
Salvador Cardús i Ros

...Els debats actuals sobre la inclusió de la religió, amb valor acadèmic o no, tinc la impressió de que són d'una gran hipocresia, i que emmascara simplement la necessitat de legitimació dels interessos econòmics per part de l'ensenyament privat religiós, i uns interessos ideològico-polítics per part dels governs...
...Perquè no ens enganyem: si la religió és percebuda socialment com a residual (com "allò que alguns encara creuen") o com una simple transmissió d'afirmacions dogmàtiques o de codis de conducta obsolets, ja podem plegar...
...
Així doncs, és un mal camí suposar que allò que la societat en general menysté, se salvarà si l'escola ho conserva, peti qui peti. Ben al contrari. L'escola només pot transmetre amb èxit allò que socialment és valuós. Si no se la vol posar en situació d'acabar petant ella mateixa...

pd 73


EL PUNT / divendres, 25 de febrer de 1994
CATALANA ESGLÉSIA CATALANA
Jaume Reixach

L'afer de la COPE és per sucar-hi pa...
...per nosaltres - és a dir, per a l'Església catalana - són uns mals socis. Uns socis dels quals no ens podem fiar. I què es fa, quan del teu soci no te'n pots fiar? La resposta és clara: partir peres...
...Aquest afer juga a favor dels qui defensem la necessitat d'una Conferència Episcopal Catalana que sigui autònoma respecte de l'espanyola...
..."Anunciar l'Evangeli a la nostra societat" passa necessàriament per l'ara i aquí d'aquesta societat. I justament l'ara i aquí en aquests moments és tan controvertit que demana prendre posicions.
Tinc la impressió que sempre serem més respectats com a veïns i col·laboradors que com a socis. Com a socis no ens tenen per gaire res i ens veuen com uns ploramiques.

diumenge, 27 d’abril del 2014

pd 71


EL PUNT / Dimarts, 28 d'abril de 1992
RETORN DELS DIMONIS
M. Costa Pau

Una altra setmana santa, i hem vist recruar els cops de pica dels manaies contra el sòl per espantar els dimonis...
El descrèdit de la modernitat i la fallida del progrés, dins un context d'exaltació de l'hedonisme i dels valors individuals, empeny onades de persones atrapades en la lluita per la vida a la recerca d'un avui i un demà millors onsevulla i comsevulla...
...en la lluita per l'existència, el buit produeix horror. La fi de la guerra freda i l'emergència d'un univers econòmic global, enmig d'un cicle depressiu sense precedents, no han dut aquella prosperitat que prometia la propaganda capitalista i sí agusats dubtes sobre la superioritat de l'ordre naixent...Ni tan sols la certesa de la seva eficàcia econòmica i social.
El redoblar dels manaies contra el terra dels nostres carrers és una mostra del que s'ha dit "recobrament de la matèria sacra" i, paral·lelament, de la cosa esotèrica ... remeis per a la desesperança i la manca de confiança en el món....

pd 70

EL PUNT / Diumenge, 15 de maig de 1994
CAL REVISAR L'ORACIÓ DEL PARENOSTRE
Lluís Batlle

...la pregària, si ho és, té una funció anàloga a la de la respiració en el cos vivent: respirar sempre, sense parar, aire nou,inhalar l'oxigen que renovella i vitalitza la sang...

...si la manca de por no es manifesta vivent, i actua en les nostres comunitats cristianes, els nostres joves i els infants aniran separant-se gradualment de les reunions en què la hipermaduresa i la ultraprudència es mostren imperants.

dissabte, 26 d’abril del 2014

pd 69

AVUI, Diumenge, 13 de març de 1988
MORT DE DÉU, MORT DE L'HOME
Josep Espar i Ticó

Molts observadors anotem amb certa alarma la indiferència d'un sector llarg de joventut que passa sense cap mala consciència de tot allò que té regust col·lectiu...

Fins ara la mort de Déu i la desvaloració dels valors suprems eren substituïts pel valor Home deïficat...Era una nova mística que substituïa Déu per la Humanitat. Però aquesta apropiació de la divinitat per l'home s'està extingint...Un darrera l'altre van caient valors i el buit que deixen només és cobert per l'escepticisme. La persona es va tancant en si mateixa i no es planteja cap altra perspectiva que preocupar-se del que és estrictament seu.
Aquest abandó dels valors arrossega en la seva caiguda tot lligam d'obligació, tota exigència que neixi des de fora de l'individu...

...¿Caldrà tornar a inventar Déu, com conclou B.H. Levy en el seu Testament de Déu?...
¿O caldrà retrobar (no inventar) el Déu perdut que restitueixi el valor home i tots els valors que se'n deriven?

dijous, 24 d’abril del 2014

pd 68


EL PERIÓDICO?, .....
EL ROSTRO HUMANO DE DIOS
J.A. González Casanova

...El que falta és lo més arrauxat, lo més revolucionari, lo més humà: el descobriment i l'acceptació de l'altre...
...Afrontar el rostre dels altres i el seu missatge exigent de fraternitat solidària és el nucli de tota religió veritable, és a dir, és amor, és Déu...perquè "Déu són els altres".
La fe i l'esperança en una humanitat més humana són, doncs, un valor cultural primari...
...La mediació religiosa consisteix en ser ànima del món, no amb un poder que escanya, sinó amb la humilitat d'un gra de mostassa, d'un gra de sal que romp la insipidesa nihilista. En darrer terme, la fe religiosa té com a missió que no decaigui l'entusiasme històric. Es tracta d'una bona nova i d'una bona aventura.

dimecres, 23 d’abril del 2014

pd 67


EL PUNT / Dijous, 31 de març de 1994
SOTANES
Jaume Reixach

...En el futur, serà cada vegada més difícil que algú vulgui encarnar aquesta exquisida hibridesa en què es vol mantenir la figura del capellà. Se li demana que conegui el món però que al mateix temps se'n distanciï. Que sigui home i àngel a la vegada. Que fomenti l'esperit democràtic però que sigui jeràrquic. Que prengui i que no prengui partit...

...És una pena que la distància entre la cúpula i la base sigui cada vegada més gran. Hi ha una manca de realisme total en aquest directori. En altre temps, la polèmica hauria estat servida. Avui tothom accepta com un fet consumat que entre la teoria i la praxi catòlica existeix un abisme insalvable...

dimarts, 22 d’abril del 2014

pd 66


EL PUNT / Dissabte, 22 de gener de 1994
ISSA BEN MARYAM
Josep Manyer

(Parlant de l'Alcorà)
Per Mahoma, la Paraula d'Al·là, és eternament conservada a la vora d'Al·là...Al llarg dels temps, cada profeta n'ha rebut un exemplar: Moisès, la Tora - el Pentateuc -, David, al-Zabur - els Salms - Jesús, al-Ingil - l'Evangeli-...Mahoma ha tingut el privilegi de rebre'n l'última còpia, l'Alcorà...amb que s'acaba definitivament la revelació d'Al·là als homes.
...
El respecte i l'afecte que Mahoma professa a Issa ben Maryam (Jesús fill de Maria, a qui els jueus del s. VI anomenaven Esaú, d'on Mahoma pren el nom d'Issa) no pot fer oblidar que l'Alcorà nega amb tossuderia la divinitat de Jesús i la seva crucifixió...

...És amb el record de Jesús que, segurament, Mahoma va escriure: "T'adonaràs que els homes més propers als musulmans per l'amistat són els qui diuen: Sí, nosaltres som cristians! perquè entre ells s'hi troben sacerdots i monjos que no s'inflen d'orgull".

dilluns, 21 d’abril del 2014

pd 65


AVUI, diumenge, 3 d'abril de 1988
JESUCRIST
Antoni Puigvert

Aquest home que avui fa uns 2000 anys que va ressuscitat era, segons va dir, el fill de Déu. Va viure pocs anys, però els va viure intensament...
...
El més refinat de la seva vida va ser aquesta estranya fusió entre amor, mort i sofriment....
...si això fos una proposta masoquista i els seus seguidors uns fanàtics o uns bojos, la cosa hauria durat quatre dies; si hagués triomfat gràcies als miracles, no hauria resistit l'arribada de la ciència...
...
Si més no, hi ha el llibre que conté les paraules i la vida d'aquest home singular: un dels més subtils de la història de la literatura mundial; un llibre fosc i transparent alhora.

diumenge, 20 d’abril del 2014

pd 64


FULL DOMINICAL, 18 abril 1976 (2)
...PERÒ NO! CRIST RESSUSCITÀ D'ENTRE ELS MORTS...
J. Martínez Roura

...I per això crec en la vida i en el seu poder sobre la mort.
Crec que l'amor és més fort que l'odi.
Crec que l'amor pot vèncer l'egoisme.
...
Crec que la mort té un sentit de trànsit cap a la plenitud i no pas com a final de la vida.
Crec que la mort, el patiment i el mal que hi ha al món mai no és volgut per Déu. Però crec també que és assumint-los com es superen i es vencen.
...
Crec que el Regne de Déu és ja present en la nostra vida ...
Crec que tot això no és pas una il·lusió vana, sinó realitat perquè és Pasqua; Crist ha mort i ha ressuscitat...
Crec en l'esperança, en la vida i en els homes.

dissabte, 19 d’abril del 2014

pd 63


FULL DOMINICAL, 18 abril 1976 (1)
SI CRISTO NO HUBIERA RESUCITADO...
J. Martínez Roura

- també jo protestaria de la vida i maleiria la mort.
- també jo em tancaria en mi mateix i cercaria de la vida simplement el que em satisfà.
- també jo pensaria que és de babaus ser pobre i estúpid perdonar , i de bojos perdonar als que m'ofenen.
- també jo em rebel·laria contra l'absurd de la mort de tants i tants innocents...
- també jo utilitzaria la violència i creuria en ella com a mitjà per aconseguir i mantenir el poder.
- també jo em faria esclau del diner i el perseguiria com un bé suprem per alimentar el meu egoisme i la meva egolatria.
- també jo m'horroritzaria davant del dolor i el maleiria.

divendres, 18 d’abril del 2014

pd 62


AVUI, diumenge, 3 d'abril de 1988
FINS A LA PLENITUD DE LA VIDA!
Josep Dalmau

Cal tenir confiança en el món i en els homes. Dins l'univers sencer l'acció creadora ha tirat endavant vencent tota mena d'obstàcles fins a dur-nos a la vida, a través d'un llarguíssim trajecte de milions d'anys. D'aquella explosió creadora primordial del big bang fins ara, hi ha una cadena infinita d'èxits. Res pot fer suposar que aquesta direcció ascendent de la complexitat de la creació s'hagi de trencar. El món --una mica a les palpentes-- va sempre endavant. Si haguessin estat més nombroses les perturbacions i destruccions que els encerts no haurien aparegut les galàxies, les estrelles, els planetes, ni els minerals, ni les plantes, ni els animals, ni l'home, ni . . . Jesús de Natzaret. 

Aquesta constatació carregada d'optimisme, ens obliga a tenir confiança en la vida. La Creació, vista en el seu conjunt, descabdella un projecte admirable i sorprenent a la mirada escorcolladora del científic. Tot succeix com si un codi genètic amagat impulsés l'univers sencer a construir-se. L'home --punta de llança d'aquest impuls-- s'ha de sentir identificat amb el flux energètic vital que des de l'inici del món marca una direcció de progrés ascendent que apunta a un final d'èxtasi i de plenitud. Heus aquí un dels continguts de la fe. 

Contra el pessimisme d'aquells que ja anuncien la mort de la humanitat amb l'aparició de la bomba atòmica, afirmem ben resoltament que l'Home encara no existeix. És mig bèstia; acaba de sortir de les cavernes; tot just ha trencat la closca d'ou de l'estratosfera i ha posat un peu a la Lluna. Cal anar vers un esdevenidor pròpiament humà, és a dir, diví. Cal establir  una nova relació amb el Diví que descobreixi la dimensió de la transcendència. 

 Dins d'uns quants centenars d'anys, quan ja s'anirà amb naus d'un sol cos directament a Mart o més enllà del sistema solar,  els museus de l'era espacial exhibiran els rockets o els sputniks actuals amb els dos cossos: el coet pròpiament dit que es desprèn en travessar l'atmosfera, i la  nau que prossegueix el trajecte cap als  espais interplanetaris. 

Aquesta experiència --tronada per ella mateixa perquè és simplement tècnica--  ens indica que aquest mecanisme d'acoblament és constant en el procés creatiu de l'univers, des dels moments inicials fins ara i de cara el futur. 

Com els coets-nau d'avui, l'home es troba atrapat en els primers mesos dins l'uter matern. En el moment del naixement del fetus, aquest queda alliberat cap  a un altre món, on continuarà la seva existència, mentre el coet-placenta que l'ha aixecat fins a l'actual nivell de complexitat, involuciona, torna a la terra i mor. El procés és el següent: el fetus inicia la seva gestació dins la placenta en un estat aquàtic; a mig camí, tot d'un plegat comença a formar-se un aparell respiratori aeri perfectament inútil i estrany en aquell medi aquàtic on viu. La naturalesa està  preparant el fetus per passar de casa, cap a un altre món. Si hi hagués un científic allà dins, coneixedor de les lleis que regeixen aquell univers, veuria aquell cos estrany com un càncer i l'extirparia. No tindria present ni podria imaginar les lleis d'un altre món on està destinat, en el qual encara no viu, molt més ric en tots els aspectes. 

En cada un de nosaltres, els actuals homes, s'hi està gestant també un altre aparell dins la placenta del nostre cos-viu, que constitueix una aberració científica: la nostra consciència ètica. Pregunteu-ho a Monod. Aquest nou aparell, respiratori d'un altre ambient, no acaba d'encaixar en el nostre món científic i tecnològic on s'afirmen l'eficàcia i els resultats per damunt de tot. Permeteu-me un exemple paradigmàtic: El govern central democràtic ha fet servir els GAL --sembla-- per destruir ETA. Tot un símbol! Per això les persones que viuen fonamentalment dins els paràmetres de l'ètica són sers en terra d'estranys. Són sers superiors, amb una alta autoritat moral, amb una vida interior molt intensa, austers i modestos de natural, els enfarfega la faramalla del consumisme, de la moda i de la fatxendaria del poder. Sovint aquest personatge centra els odis d'amples capes de la població, del poder polític, del diner i del saber, que acaben liquidant-lo. Dos exemples: Jesús de Natzaret i Gandhi.

Aquesta consciència ètica projecta les seves exigències més enllà de les parets d'aquest immens ventre compost d'espai i temps on ens trobem reclosos i encaixats, i
apunta cap a una zona que els filòsofs anomenan transcendència i els teòlegs Déu. 
A partir d'aquesta experiència íntima i profunda del sentit transcendent dins la nostra consciència ètica --recordant la nau interplanetària, o el fetus que neix--la supervivència del jo personal es fa versemblant i gairebé una exigència, més enllà de l'espai i del temps que ho engloven tot. El que mor és el coet, no la nau; el que sofreix una involució es la placenta, no el fetus, que a partir d'aquell moment desenvolupa les seves potencialitats retingudes. Així mateix, l'esperit, el jo íntim, sobreviu per sobre de l'espai i el temps. 

Si el procés lineal ascendent de la complexitat de la matèria apunta gràficament cap a una altra dimensió i n'agafa el seu sentit i valor, ¿és tan estrany que algú, anticipant-se als temps --com la primera flor o el primer home, sobre el planeta Terra--, per la intensitat de la seva consciència ètico-religiosa enriquida, hagi donat la pauta del procés que seguirà, a les palpentes, tot el conjunt de la humanitat?

 Heus aquí uns apunts de reflexió que en  aquesta Setmana Santa em vigoritzen la fe en la persona de Jesús de Natzaret, m'expliquen la seva persecució i mort i em fan versemblant la seva Resurrecció. La fe em fa ser un home d'avui, perquè la figura de Jesús de Natzaret és l'home del demà enriquit, plenament evolucionat; el projecte d'home ètic que tots portem a dins gestant-se.

dijous, 17 d’abril del 2014

pd 61


AVUI, dijous 9 d'abril de 1981
TEOLOGIA DE LA BELLESA (ABANS DE GETSEMANÍ)
Josep M. Ballarín Monset

...en qualsevol home, la bellesa no és tan sols una pampalluga psicològica o una esverada se la sensibilitat. És, sobretot, una rara burxada a l'ànima...
...la bellesa és a fora nostre, rau allà en les coses, ens entra ulls endins i orella ençà...La bellesa no és demostrable...
...La bellesa no és irracional perquè és viva, tampoc és racional perquè és indemostrable. És misteriosa...
...La bellesa és la resplandor del misteri de cada cosa, de l'univers. 
...Si la bellesa és la resplandor del misteri, Déu infinitament misteriós ha de ser infinitament bell...
...La bellesa és la transparència de Déu...
...Només trobarem Déu en la transparència del misteri...

dimecres, 16 d’abril del 2014

pd 60


AVUI, dissabte 8 de desembre de 1990
VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS (del Concili)
Joan Llopis

"...Alguns, en la situació actual de la societat, no saben veure-hi més que ruïnes i calamitats; van dient que la nostra època, comparada amb els segles passats, ha empitjorat profundament, es porten com si de la història, que és mestre de la vida, no n'haguessin d'aprendre res, i com si als temps dels concilis precedents tot anés feliçment...Ens sembla necessari de dir que dissentim plenament d'aquests profetes de calamitats, que sempre anuncien catàstrofes, com si la fi del món fos imminent." (Joan XXIII, discurs inaugural)

"...En lloc de diagnòstics depriments, remeis encoratjadors; en lloc de presagis funestos, missatges de confiança han partit del Concili cap al món contemporani..." (Pau VI, en la cloenda)

dimarts, 15 d’abril del 2014

pd 59


AVUI, 12 d'abril de 1991
BISBES
Josep Cuní



...De catòlics n'hi ha a tots els partits polítics, i ben segur que saben diferenciar la vida terrenal de la definitiva. Obraran doncs, en conseqüència amb el seu pensament, que estarà poc influenciat per documents* semblants. Ells saben perfectament que per damunt de les lleis s'hi situa la consciència.

*(Fa referència a un document que va publicar la Conferència Episcopal espanyola)

dilluns, 14 d’abril del 2014

pd 58


PRESÈNCIA, juliol 1997
LES PRIORITATS DE LA VIDA
Josep M.Grané

...ens pensem que som màximament lliures perquè no ens adonem que vivim empresonats per una pretesa llibertat que només es pot adquirir a base de tenir...i ens pensem que són els de fora els qui estan empresonats...

diumenge, 13 d’abril del 2014

pd 57


AVUI, Diumenge, 23 de març de 1986
NO SÉ QUÈ TENEN
Josep M. Espinàs

(Adjunto tot el text perquè el trobo deliciós i molt adient per el dia d'avui, Rams. El subratllat és meu)

No sé què tenen els palmons que ens fan obrir una mica més els ulls. Com si volguéssim què ens entrés ben endins la llum que irradien. 
No sé què tenen les palmes grans i treballades, que ens fan pensar que nosaltres no sabem trenar el temps amb les mans, un temps domesticat amb paciència, sense que el cor s'exalti ni el gest es faci brusc. 
No sé què tenen les palmes petites, les més petites i senzilles, que agafant-les amb dos dits ens sembla que hem caçat el sospir de la primavera. 
No sé què tenen els palmons més alts que, quan els encerclem amb el puny, tenim la sensació que ens fem tan alts com ells. 
No sé què tenen els palmons fimbradissos, que quan vibren ens encomanen una plàcida energia. 
No sé què tenen les palmes sòbries, perfectes i absolutament nues, que al seu davant s'agenollen totes les nostres complicacions. 
No sé què tenen les palmes ornamentades amb boles i campanes, amb cintes platejades i llaços de colors, que ens sentim oficiants a l'altar de la innocència. 
No sé què tenen les palmes i els palmons , que la seva flaire d'humitat antiga es converteix dins de nosaltres en una terra fèrtil per a l'enyorança. 
Una petita palma a la solapa és una condecoració per mèrits de pau.
Un palmó a la mà és l'arma de la desmilitarització. 
No sé què tenen els palmons , que amb les seves puntes bellugadisses fan pessigolles a l'aire i tothom somriu . 
No sé què tenen les palmes , que les noies les duen davant del pit com un armariet de somnis.
No sé què tenen els palmons , que els nois els duen com si fossin un terçer braç, capaç de poderosa màgia. 
No sé què tenen els palmons , que el seu tacte aspre ens fa sentir més tendres . 
No sé què tenen els homes i les dones, que no gosen encara aplegar-se a la gran plaça del món i enfrontar-se amb els negociants de la por. Davant de milions de palmes, els tancs s'encallarien; davant d'un bosc de palmons , els míssils avergonyits no tindrien esma d'enlairar-se. 
No sé com s'ho han fet perquè allò que és necessari ens sembli impossible. 

Josep M. Espinàs

dissabte, 12 d’abril del 2014

pd 56


PRESÈNCIA, 23 de març de 1997
JESÚS I LA NESTLÉ, PER EXEMPLE.
Josep M. Grané

"Avui dia ja no es pot redistribuir. Cal acumular riqueses...ser més competitiu que l'altre" (director general de la Nestlé dixit)...
... Només pot sobreviure el qui s'enfili més que l'altre, el qui acumula i aconsegueix posseir més que ningú.
...
El fracàs de Jesús va ser absolut, segons el president de Nestlé i tots els qui pensen com ell, inclosos nosaltres. Penjat en una creu: el final de somni d'un il·luminat, d'un pertorbador del desordre establert...

divendres, 11 d’abril del 2014

pd 55


PRESÈNCIA, .....1997?
ESTEM MASSA FARTS DE PA
Josep M. Grané

...el déu diner porta molt d'avantatge al Déu a seques, el temple del consum vessa de fidels afamats...

...el culte es pot perdre en les formes, la fe es pot diluir en els dogmes, l'amor es pot prostituir en nom de l'amor...

....En general, fem l'efecte d'anar una mica massa tips. Mentre tinguem tant a perdre, és impossible que valorem prou el que significa una colla d'amics de debò al voltant d'una taula amb el just i necessari. I si no podem valorar això no engrescarem pas ningú a afegir-se a la rotllana.

dijous, 10 d’abril del 2014

pd 54


PRESÈNCIA, ....... 1996?
LA DIFICULTAT DE SER LLIURE
Josep Maria Grané

(Parlant del poder)... caldria demanar a quines escombraries cal llençar totes les paràboles de Jesús que parlen de la llavor amagada, o del llevat, o de la senzillesa de l'herba...Després caldria demanar que n'hem de fer de tota la bondat que hi ha al cor de les persones i que cada dia actua sense pretensions, amb tota la naturalitat del món...

...la tendència normal és deixar-se arrossegar per tot allò que fa olor de poder, de prestigi, de reconeixement social...Costa molt adonar-se que d'aquesta manera es creen adeptes, socis, feligresos..., però no es fan germans. I és què hi ha un valor fonamental perquè pugui haver-hi germanor, comunitat: la llibertat...la que fa possible la descoberta de l'altre, el trobament amb l'altre, l'acolliment de l'altre...

dimecres, 9 d’abril del 2014

pd 53


PRESÈNCIA, 30 de juny de 1996
L'ABSOLUT ANTI-ABSOLUTISTA
Josep Maria Grané

...Aquest (Jesús) que es presenta con l'absolut no estalvia la pròpia responsabilitat ni el sofriment que se'n deriva. No és el guru d'una secta que fa treballar els deixebles en benefici propi i per auto-enaltir-se. 
Jesús és el primer que pren la seva creu i també és el primer que dóna la vida...
...El camí de Jesús no és de flors i violes (de fet, que ho és, el camí de la vida?), però és un camí de llibertat que eixampla el cor i fa viure a pler,  malgrat tot...

dimarts, 8 d’abril del 2014

pd 52


PRESÈNCIA, ... 1996?
ENCARA HI SOM A TEMPS
Josep Maria Grané

...Per què posar-se nerviosos, per exemple, pel fet que no es vegin gaires joves disposats a continuar allò que nosaltres hem muntat o mantingut?...

...Es nota en els creients la joia d'haver trobat el millor? Se'ls veu que ja no van darrere de res més, perquè ja ho tenen tot? Es pot dir que en els qui es tenen per creients s'aprecia més l'alegria de la troballa que la resignació pel despreniment?
Més encara, de debò els creients de casa nostra renuncien a res?...

...Ara que és època de treure's la roba, pot ser un bon moment per eliminar totes les noses que portem al damunt.

diumenge, 6 d’abril del 2014

pd 51


PRESÈNCIA, un diumenge de juny 1996
QUI MOSTRA AVUI QUE DÉU ESTIMA?
Josep Maria Grané

...Hi ha creients que tenen una imatge de ... un Déu que reparteix premis i càstigs segons el comportament de cadascú...
...La paraula de vida que avui se'ns proposa parla d'un Déu que vol, per damunt de tot, la vida per sempre i per a tot el que hi ha en el món, començant, és clar, per les persones...
....La vida de Jesús o és una manifestació de "l'amor sense límits", és a dir , de Déu, o bé es converteix en una historieta exemplar que es pot manipular segons les pròpies conveniències...
...el qui no estima, s'aparta voluntàriament del  corrent d'amor, s'aparta de Déu. I a l'inrevés, el qui estima va pel camí que porta a la plenitud.

pd 50


Avui o Punt? .. 1990?
La columna
BABEL
Josep Valls

...Llegint alguns comentaris jubilatoris sobre la fi de la URSS, hom diria que ara el capitalisme és una virtut, que l'explotació de l'home per l'home s'ha convertit en una qualitat moral, i que la llei del més fort ara és un dels pilars de la democràcia.
Si el fet d'haver-se diem-ne equivocat l'esquerra arcaica vol dir que la dreta visceral té raó, anem de dret cap a una època que pot ser terrible. Malament. Molt malament.

dissabte, 5 d’abril del 2014

pd 49


Avui, dimarts 30 d'abril de 1991
ELS DESIGS NO SÓN DRETS
Josep M. Lozano
...viure en societat comporta re-conèixer també en els altres alló que de més valuós conec de mi mateix, allò que em constitueix com a persona...
...Però la felicitat no és un dret, no està ni protegida per la societat ni garantida per ella. El que se li reconeix a cada individu, com a dret, és la recerca de la felicitat...
...La felicitat és allò que acoloreix les nostres opcions i decisions. La felicitat no és res donat i predeterminat, sinó que floreix (o no) en els nostres projectes de vida personals i col·lectius...
...E. Bloch contínua sent d'actualitat: vivim presoners de la creença que "allà on no som, allà es troba la felicitat; que en allò que no fem, allà es troba la felicitat"...
... És en el sí d'aquest horitzó (l'Estat del Benestar i la societat de consum) que es desenvolupa la creença profundament arrelada que allò que volem, pel fet de voler-ho, ja hi tenim dret. Consegüentment, que algú (es digui pare/ mare, Estat, amics, societat o empresa) ens ho ha de garantir o de satisfer. I, si no, queixar-nos, lamentar-nos o evadir-nos.

divendres, 4 d’abril del 2014

pd 48


EL PUNT / Dissabte, 9 de gener de 1993       
Si Déu no existeix...
Pep Vila
(Nota: avui transcric quasi tot l'article perquè no sé ben bé com interpretar-lo o sigui que més enllà de plantejar-nos les grans preguntes les respostes les hem de buscar cadascú de nosaltres. Els subratllats són meus)

La frase de Fedor Dostoievski: «Si Déu no existeix, tot estaria igualment permès» sempre m'ha fet rumiar i crec interpretar-la correctament en el sentit que no hi ha fonament absolut per a cap mena de valor. 
En aquests passats dies de lleure, de festes nadalenques, sempre et tornes a fer les grans preguntes sense la més petita resposta, amb la idea d'una llum que faci comprensible tot el que veus al teu voltant. Les paraules de Sant Joan: «La llum en les tenebres resplendeix». Per què som cruels, per què usem tan malament la nostra llibertat? 
Si és que de veritat som lliures, com és que un Déu infinit i poderós que està per damunt de tot permet l'existència del mal o que l'home es condemni? No havíem quedat que l'home és una creació seva? Com permet, doncs, que es pugui condemnar? Si l'home és un animal racional, com és que la raó només ens serveix als humans per esgarriar-nos? Per més literatura teològica que llegeixis sempre tornes a l'inici de tot, a les més grans contradiccions. Són, potser, gairebé dos mil anys de contradiccions aparents? 
El que vol ser creient i admet un Déu, s'ha d'acontentar a veure com la roda de la vida només gira a través d'una fe que no admet raonaments. Em consta que això és molt difícil per a tots aquells que voldríem verificar-ho tot, que desitjaríem que determinades actituds humanes tinguessin un fonament i una raó. Deu ser per això que ens costa tant d'interpretar els signes de la vida quotidiana on quadren tan ben poques coses. 
Acabem l'any 1992, i més enllà de quatre esdeveniments puerils que han funcionat, els mitjans de comunicació ens han mostrat amb tota cruesa, per no posar-ne d'altres, les imatges esgarrifoses sobre la realitat de Somàlia i de Bòsnia, aquesta última en una Europa neta, culta, lliure i feliç. L'home fa malbé l'obra de la naturalesa, les religions només serveixen per enfrontar-nos...

...Sovint em pregunto per què Déu, que va fer-nos a imatge i semblança seva, va crear l'home amb aquest marge d'error i d'imperfecció tan gran. 
Potser és perquè de petits se'ns va fer creure en un Déu antropomòrfic que es mostrava en la Bíblia sever, colèric i justicier, que ara trobo a faltar una intervenció divina en els designis del món. Si Déu, però, viu al marge de tot, com propugnen alguns, i el món fa la seva via cap al desastre, llavors arriba el moment de plantejar-se l'absurd, i com s'ha fet malbé la crucifixió del seu Fill. És llavors quan dones ales a l'ateisme i la inutilitat del discurs religiós que no serveix per entendre les nostres passes vacil·lants, que no et sap interpretar cap torsimany. 
La religió promet un principi d'esperança que la raó ens nega a diari. El Jesús que demanava que els nens se li acostessin, com pot deixar-los sofrir o morir! El sofriment no pot justificar mai i en cap forma l'existència d'una vida
És possible després d'Auschwitz escriure cap altra poesia? Qui en té la culpa, de tots aquests processos que vivim cada dia? Si Déu no és raó només ens serveix?
 Si fem cas d'aquella definició de Déu que proposava Kant en el sentit que Déu és l'única persona que té drets per sobre tots i sobre tot, i no té obligacions amb ningú ni amb res, llavors penses que el món és una caixa tancada. El mal d'origen que viu el nostre món ens l'hauria d'explicar. Si nosaltres no podem arribar a Déu per la causa que sigui, ja sia perquè és inimaginable i no el podem reduir a conceptes racionals, bo seria que fes un esforç per donar-se a conèixer i per foragitar d'una vegada d'aquest món tanta crueltat inútil.
A la vista de la misèria del món, arribes a pensar que la solució de tot no pot estar aquí, però... qui el sap, el però...?

dijous, 3 d’abril del 2014

pd 47


EL PUNT / Diumenge, 13 de desembre de 1992
LA IMPARABLE RESTAURACIÓ I EL NOU CATECISME
Enric Tubert

...L'home i la dona d'avui han crescut sortosament en l'afirmació de la seva pròpia dignitat humana i difícilment suporten que els marquin les regles del joc en termes que afecten les seves opcions més íntimes i personalísimes, sentint-se a vegades tractats no com a persones adultes sinó com a eterns adolescents...
...(l'Església) recuperaria l'oportunitat històrica de dir una paraula que inspiri i no que censuri; que ofereixi i no que imposi; que acompanyi i no que sermonegi...
...és molt reconfortant saber que qui ens convoca per la fe és Déu Pare, no la jerarquia eclesiàstica; qui condueix la dinàmica de la història és l'Esperit i no els dicasteris romans; i el model de les nostres comunitats és Crist i no la disciplina canònica...

dimecres, 2 d’abril del 2014

pd 46


AVUI, diumenge, 19 de novembre de 1989
L'OPCIÓ PREFERENCIAL PER ALS POBRES
Transcripció del discurs fet a Barcelona el dia 6 de novembre per  Ignacio Ellacuria 

..."Hi ha moltes maneres de servir la revolució, però la raó també ha de fer alguna cosa per servir la revolució. Deixeu que la raó serveixi la revolució"...
Per als pobres i des dels pobres
La predominança del capital sobre el treball
Cada vegada més pobres
Fe cristiana i civilització del capital
Cap a una civilització universal
Poseu la mirada a Centramèrica.

Nota de l'amanuense: Tot el text em sembla molt interessant però degut a la seva extensió m'ha estat impossible resumir més i m'he limitat a posar els subtítols. Pots llegir l'article sencer en la següent adjunció: