dimarts, 31 d’agost del 2021

p.o. 7 Reflexions

Aquí teniu paraules sàvies d’autors que admiro. Us les ofereixo per reflexionar.

"El dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua". Julian Barnes.

"Poden forçar-te a dir qualsevol cosa, però no hi ha manera que t’ho facin creure. A dins teu no hi entraran mai". George Orwell.

"El desig tossut d’esperança en què em van fer créixer m’obliga a respondre amb el mateix que vaig rebre". Ángeles Mastretta.

"Aquell a qui no li és permès usar la llengua pròpia no pot ser feliç ni sentir-se lliure". Ferdinando Camon.

"Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, actua de manera més vivaç la nostra memòria.". Natalia Ginzburg.

Sílvia Soler 26.4.2019

diumenge, 29 d’agost del 2021

p.o. 6 El monjo de Poblet

...Un monjo de Poblet ha estat acusat de pederàstia. Un turista va fer-li una foto “jugant” amb una nena de cinc anys (pel que sembla li feia pessigolles) i ho va denunciar als Mossos. El que és sorprenent del cas és que “els fets” van passar al carrer, de dia, davant dels pares, que enraonaven amb un altre monjo.

Màxima prudència, esclar. Però em sembla important, d’aquest cas, que els pares, que eren allà, no hagin presentat denúncia. No sé com actuen els criminals que toquen nens amb intencions sexuals, però no em sembla que ho hagin de fer en una plaça amb els pares presents. Els pares tenim un radar sempre alerta amb els fills. Un radar que prova de detectar tota mena de perills. Estic segura que aquests pares, mentre enraonaven, no li van treure l'ull del damunt. I estic segura que si haguessin detectat qualsevol comportament, ja no dic delictiu, sinó simplement sospitós, haurien anat a buscar la nena immediatament. Això per començar.

No estic dient que el monjo sigui innocent, perquè no ho sé. I no cal dir que no hi ha delicte que em repugni més i que tregui més la bèstia que duc a dins que la pederàstia. Però sí que estic dient que quan la meva filla tenia cinc anys quedàvem al parc o a la platja amb altres pares i criatures de la mateixa edat. Els fèiem pessigolles, mossegades als culs, abraçades... Els portàvem a coll, els perseguíem, els trèiem els mocs i els portàvem a fer pipí i caca i els eixugàvem els culets. Qualsevol que ens hagués fet una foto també ens hauria pogut denunciar.

Empar Moliner 27.8.2021


dissabte, 28 d’agost del 2021

p.o. 5 Aprendre a viure per sobreviure

El cant del cigne neoliberal quan el tic-tac de l’escalfament s’accelera ve a dir: “No cal abandonar els hàbits de consum insostenibles, cal crear les tecnologies que els facin sostenibles”. I no sorprèn que qui viu defensant el dret a enriquir-se sense límits i el consegüent domini de l’interès privat sobre el públic mori, si cal, defensant el consum desenfrenat. Si aquest consum s’aturés podria florir la consciència que no només no aporta benestar sinó que el fa impossible, tal com és impossible respectar els drets humans sense limitar la propietat privada... No hi ha cap tecnologia, cap, que faci humanament enriquidor el que, com a hàbit, empobreix l’esperit.... el consum desbocat, imprescindible per mantenir el tan invocat creixement econòmic, ens fa viure menys feliços i morir menys humans, perquè només una vida sostenible és una bona vida. Quan el poder defensa un model social i econòmic basat en el consum, dir amb Erich Fromm que només creixem humanament sent, i no pas tenint, és subversiu. És el ser -intercanviar, comprometre’s i compartir: fer comunitat- i no el tenir -posseir coses, persones o llocs: parapetar-se en l’individualisme- el que, fent-nos més humans, ens regala una sensació de benestar.
Albert Pla Nualart 14.8.2021

divendres, 27 d’agost del 2021

p.o. 4 El mirall i la por

 El general Morillon, cap de les forces de l'ONU a Bòsnia, va dir una frase ... molt curta i massa senzilla però que explica amb gran claredat perquè tot de cop els bosnians (i en general els iugoslaus) van deixar de ser gent civilitzada per convertir-se en bàrbars:"Tenien por". El subjecte és el·líptic i genèric. Qui són els que tenien por? Només els musulmans, que són els que han rebut més? No: també els serbis, els més nombrosos i forts, els que, de moment, han estat els més cruels i els més bèsties. I els croats. Tots ells tenien por i, per això, van deixar un dia de ser veïns, amics, parents, i es van convertir en llops els uns dels altres. Els animals només ataquen quan se senten amenaçats. La independència de cada antic estat iugoslau va fer venir por a la minoria que hi quedava... Aquesta guerra ens deixa indiferents. Passa aquí al costat, però els pacifistes callen, els televidents s'hi avorreixen... No és una guerra espectacularment televisada, com la del Golf, i és tan embolicada que no hi ha manera d'aclarir-s'hi...


Antoni Puigverd, Presència 6 juny 1993

dijous, 26 d’agost del 2021

p.o. 3 Els mèrits dels MIR

 

8/8/2021

Algunes organitzacions de metges han posat el crit al cel davant la possibilitat que es traspassi a Catalunya la prova d'accés als MIR...  m’ha cridat l'atenció un dels arguments. Si es traspassa l'examen a Catalunya, diuen, podrien convertir en requisit el català i es trencaria la igualtat, perquè els catalans es podrien presentar a tot Espanya i els de la resta d'Espanya no a Catalunya. L'argument és significatiu. Les llengües s'aprenen, totes. La presumpta desigualtat no seria, doncs, entre catalans i no catalans, sinó entre els qui saben català i castellà i els qui només saben castellà. Si el sistema ha de ser meritocràtic, ¿no és un mèrit haver après dues llengües i no tan sols una? ¿I no és un mèrit per a un metge saber les llengües que parlen els seus pacients? No entro en altres arguments, que desconec. Si el problema és aquest, que el català pugui ser un requisit, no entraria en col·lisió amb la meritocràcia, tot al contrari. Es valoraria un mèrit. Només entraria en col·lisió amb el confort dels monolingües. O amb les conviccions dels qui creuen que hi ha d'haver llengües de primera i llengües de segona.

Vicenç Villatoro Lamolla és escriptor

dimecres, 25 d’agost del 2021

p.o. 2 Els morfemes no són masclistes

La correcció política pot acabar sent una ideologia opressiva si passa d’estigmatitzar usos a estigmatitzar els que els avalen i no n’abjuren...

Es pretén millorar el món -per estrany que sembli- no dient les coses pel seu nom, amb un estil més confús, farragós i incoherent.

Al cim d’aquest despropòsit hi ha l’insostenible intent de bandejar un tret gramatical nuclear en algunes llengües romàniques: l'ús del masculí com a gènere no marcat...

El temps, la tinta i la paciència que hem perdut passant de pares a pares i mares i ara a famílies, per acabar no sabent si a la reunió de famílies s’hi han de portar, o no, els fills, dona una idea d’aquest intent tan ple de bona fe com erràtic de canviar el món canviant la llengua. Es pot ser feminista, anticapitalista i el que calgui sense haver de subscriure, i patir, circulars i manifestos que provoquen vergonya aliena... Ni les paraules ni els morfemes manen sobre el pensament -no són poderosos fetitxes, com prediquen certs bruixots- sinó que és el pensament, polint i alterant tant com calgui el seu sentit ancestral, qui els posa al seu servei. És al cap dels parlants i no als morfemes on hi ha masclisme.

Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor


dimarts, 24 d’agost del 2021

p.o.1 Addictes a les conspiracions

Nota: p.o. = papers ocasionals

Quan no acabem d'entendre un fenomen, una temptació fàcil és refugiar-nos en les conspiracions, en la maldat oculta, en l'enemic invisible. Deixar volar la imaginació. Històricament, els jueus o les bruixes, per posar dos exemples, han estat els ases dels cops de les nostres desgràcies. L’expressió caça de bruixes no la tenim perquè sí. I l'Holocaust va ser el paroxisme d'una llarga culpabilització i persecució que es remunta a l'Edat Mitjana. El present no és immune a aquesta tendència a resoldre les pròpies desgràcies amb una fabulació adolorida i victimista que ens facilita la recerca constant de malvats sota les pedres... La racionalitat és incòmoda, lenta i poc atractiva... Si el problema sempre són els immigrants o els negres o els homosexuals, o tots ells alhora perquè són els diferents, aleshores és que ja no hi ha fets, sinó obsessions...  fets contrastables? Res. Vivim en el regne de les opinions i de les intuïcions malignes.


Ignasi Aragay 8 d'agost de 2021​


dimarts, 3 d’agost del 2021

pd 2243 Arran del cas Arrufat 2

 (arafa...)

...  En una societat ideal, tota violència castigada amb una pena hauria de ser investigada per professionals que apliquin lleis i normes publicades i fixades democràticament i estiguin prou lluny dels agressors i les víctimes per ser el màxim d’objectius. En una societat masclista, ni les lleis democràtiques ni l’objectivitat garanteixen la justícia. És comprensible, doncs, que vulguin ser persones que se senten feministes les que, d'entrada, penalitzin els agressors. Però això comporta molts riscos, perquè aquests comitès interns ni estan lluny de l'agressor i la víctima ni apliquen lleis referendades socialment...
el més preocupant és que aquesta acusació pública sense denúncia pública posa l’acusat en un estat de clara indefensió. Cap mirada exterior i objectiva haurà de provar que és culpable –com exigeix una justícia civilitzada– sinó que serà ell el que haurà d’intentar demostrar que és innocent: una missió impossible fins i tot en el cas que un jutge togat l’acabés absolent. És un paradigma de justícia –ple de bona fe i nobles ideals– que té certs paral·lels amb el de la Inquisició. Partint de la clara indefensió de les víctimes davant la justícia convencional desemboca en la indefensió dels seus presumptes agressors davant d'una justícia paral·lela. Cal, urgentment, avançar pel camí en què totes aquestes violències i agressions trobin en els jutges i les jutges l’empatia i la justícia que sempre haurien d’haver trobat. 
Albert Pla Nualart 11.10.2020

dilluns, 2 d’agost del 2021

pd 2242 Arran del cas Arrufat

 (arafa...)

Ningú mínimament informat i objectiu pot negar que les dones que n’han sigut víctimes no han trobat normalment -ni en la societat ni en els jutjats,- l'empatia necessària per sentir que denunciar-la compensava. Només s'han denunciat un petit percentatge dels casos reals i encara amb una barreja de vergonya, humiliació i culpabilitat. La impunitat derivada d'aquesta situació és molt greu, perquè dona a l'agressor una barra lliure que trepitja els drets de mitja humanitat...
Albert Pla Nualart 11.10.2020