Contraposar Barcelona al rerepaís, a la Catalunya interior, a les comarques o, com es diu avui, a l'ens indeterminat àlies Territori, és una pràctica recurrent. El cap i casal sempre ha generat una mena d'amor-odi, amb arrels històriques... no es pot parlar d'una Barcelona que viu d'esquena al país, entre
altres coses perquè el país és petit, tan a tocar, tan entrellaçat, que
resultaria absurd i inviable. Com també és gairebé impossible viure al
camp al marge de la ciutat.
I la catalanitat? A causa de l’última
tongada immigrant del segle XXI, el català ha reculat, cosa notòria a
la Barcelona metropolitana. ¿Corre perill que es perdi a la gran ciutat
com pràcticament ha passat a València? En tot cas hi ha la por. I alhora
hi ha consciència ciutadana i política de treballar per revertir la
situació, com ha passat en altres períodes del segle XX. Barcelona no
vol renunciar ni a la seva llengua ni al seu cosmopolitisme, dues cares
de la mateixa moneda. De fet, estan tan mesclades, Catalunya i Barcelona, que la seva contraposició resulta cada cop més imaginativa, més hiperbòlica... ni Barcelona és Tabàrnia ni Catalunya és Tractòria... La situació al camp no és fàcil, però tampoc ho és a la ciutat de les
desigualtats. No hi ha combat de pagesos contra okupes. Barcelona no es
vol independitzar de Catalunya ni viceversa. No és que es necessitin
mútuament, és que són carn i ungla, xarxa, país "macedònia" i
"trencadís"...
Ignasi Aragay, 9.3.2024
