dilluns, 31 de juliol del 2017

pd M92

​ARA diumenge, 30 d'abril del 2017
LA POLISÈMIA DE "SOCIALISME REAL"
Albert Pla Nualart

... el millor camí per arribar a un socialisme democràtic és el que passa pel capitalisme, i no pas el que se’l salta... el capitalisme ha creat les condicions -el grau suficient de riquesa, cultura i tecnologia- perquè, un cop esgotat i abans que s’acabi de carregar el planeta, sigui superat per un altre sistema que no tingui com a principal motor l’afany d’enriquir-se, el culte al consum i l’apologia de la propietat privada.

La polisèmia de socialisme real és clara. D’una banda, en el sentit més genèric, és qualsevol socialisme dut a la pràctica en una societat real. De l’altra, en termes històrics, fa referència al sistema d’economia planificada i centralitzada instaurat a l’URSS i exportat a altres països. És aquest últim socialisme, que els teòrics no veuen ni tan sols marxista, el que se sol brandar com un espantall davant els que qüestionem el capitalisme... socialisme democràtic: un socialisme que... a diferència de la socialdemocràcia, no es limita a humanitzar el capitalisme perquè entén -i això és molt important- que el capitalisme és inherentment incompatible amb la democràcia.
La crisi de l’esquerra europea i, més concretament, de la socialdemocràcia està inextricablement lligada al seu pro capitalisme, al seu vergonyant (neo)liberalisme... I el drama de la socialdemocràcia és que el capitalisme li ha anat reduint l’espai fins a fer-la clònica de la dreta...

Per sortir de l’actual atzucac, l’esquerra no es pot limitar a entendre que el socialisme real -i ara dic real (tercera accepció) en el sentit d’autèntic- és el democràtic. Ha d’entendre que la democràcia real és socialista.

dissabte, 29 de juliol del 2017

pd M91

ARA​ diumenge, 12 de març del 2017
CATALUNYA I LA NOSTÀLGIA DEL FUTUR
Ignasi Aragay

​...
Catalunya és un procés en evolució. Ara més que mai. S’hi palpen les ganes de moviment. Els immobilistes sempre tenen les de perdre perquè la immobilitat no existeix. Tot és canvi permanent. Tenir un projecte de futur és l’única manera de viure plenament el present. Catalunya fa temps -més del que molts pensen- que té un projecte de futur, sempre latent: la construcció d’un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós...

Contra el que pugui semblar, Catalunya no mira al passat. Mira endavant. És Espanya la que no es desfà d’una rònega i absurda idea d’unitat homogènia i travada, una imatge esgrogueïda, involucionista, que l’ha portat a un cul-de-sac i que ja ni tan sols li serveix per construir una memòria plural del seu passat i encara menys imaginar un projecte de futur engrescador per a tothom...
...
O hem fet nosa o hem estat sota sospita. O totes dues coses alhora... . Quedar-se quiet és quedar-se enrere. La Catalunya autonòmica ja és un llast, ja és el passat. Si hem de sentir alguna nostàlgia, ha de ser una nostàlgia del futur, d’aquest futur que sempre hem empaitat: un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós.

divendres, 28 de juliol del 2017

pd MXC

ARA dissabte, 18 de febrer del 2017
ENCARA QUE L'ESTAT NEGUI LA REALITAT (i 2)
Suso de Toro

Les institucions de l’estat espanyol, des del govern fins a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit, però això no els resta poder, ja que l’Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat catalans sí que són explícitament amenaçats en la seva existència cada dia.

No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem
​..​
.
​​
​Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l’Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l’Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l’existència de la democràcia a Espanya...

Des del punt de vista democràtic, tant en el pla dels sentiments com en el de les conviccions, Espanya ja ha perdut Catalunya, només pot sotmetre-la per la força... Però el que és evident és que ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes, i això no té marxa enrere.
El Regne d’Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està empoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.

dijous, 27 de juliol del 2017

pd M89

ARA dissabte, 18 de febrer del 2017
ENCARA QUE L'ESTAT NEGUI LA REALITAT (1)
Suso de Toro

​... Buscant informació en mitjans espanyols -és a dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.
...
... es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.

Precisament, els mitjans són part d’aquest enfrontament... Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.

Tancant-se a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent que s’expressi el punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant-lo diàriament de totes les maneres, van mostrar el que han sigut sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya...
...
Diàriament escamotegen que milions de persones demanen decidir el seu futur com a nació i ho transformen en un plet d’uns polítics catalans contra l’Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics. De les clavegueres de l’Estat apareix un compte a Suïssa...

Per no reconèixer la legitimitat de la Generalitat cal amagar a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagrada Constitució vigent, i que no se’n deriva. Aquesta ocultació permet reduir l’autogovern català a una mera descentralització de l’administració de l’Estat ...
(continuarà...)

dimecres, 26 de juliol del 2017

pd M88

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017
ERRORS I DEMOCRÀCIA (i 2)
Gemma Calvet​

(... Continuació)
On som ara? El patètic judici vist per a sentència. Una fiscalia que s’ha hagut d’excusar per acusar. Una mobilització social que persisteix, i ... el que és evident: un referèndum que reclama un 80% de la població de Catalunya. És evident que si persisteix la negativa, s’haurà de respondre amb determinació democràtica i coherència política.
No cal parlar de xoc de trens ni cal rememorar els anys 30. Cal obrir els ulls. Sèneca deia: “Parla i et veuré”. Tots aquests que es diuen demòcrates i que no accepten escoltar la ciutadania, o, millor, que són còmplices de prohibir escoltar la ciutadania, el que pretenen és que Catalunya no pugui ser vista en termes democràtics. És quasi desesperant intel·lectualment que es confongui el reclam pel referèndum amb el reclam independentista. Els que fan ús d’aquest argumentari pervers simplement expressen la por a ser demòcrates i a deixar que les imputacions penals a servidors públics comptin amb el seu còmplice silenci. Paradoxalment, molts van ser lluitadors antifranquistes.
Han passat els anys, i es pot tenir la percepció que ens trobem en un cercle permanent sense sortida. Però la sortida podria ser demà. Un  a un referèndum sobre la independència de Catalunya portaria de manera immediata la pau democràtica, el prestigi institucional i la credibilitat a la ciutadania. Per què no ho reclamen els defenestradors del procés? Perquè aquest enduriment i suma d’errors els permeten no arriscar el seu projecte unionista. Són errors greus l’atac judicial, la negativa al referèndum, el silenci de molts. Els errors de no creure en la història escrita per les urnes i defensar encara la història que escriuen les guerres.



dimarts, 25 de juliol del 2017

pd M87

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017
ERRORS I DEMOCRÀCIA (1)
Gemma Calvet​

.
​..​
El 9-N va sorgir d’un llarg camí social i parlamentari. Unes eleccions convocades pel president Mas abans d’exhaurir la legislatura, impulsat per la força d’una manifestació i la negativa de Madrid a negociar un pacte fiscal.
​.. ​molts dels que ara es planyen per la deriva del procés haurien hagut d’adonar-se dels errors propis i de la gran oportunitat perduda en aquell moment, quan van doblegar-se a la negativa absoluta del PP i quan, en oposar-se al 9-N, van renunciar a defensar el seu model federal...

És objectiu que el 9-N va partir de la decisió política presa i del lideratge institucional, valent i eficient. S’hi va sumar la captació de voluntaris, la campanya d’informació i la seva celebració final, per una aliança estreta i permanent entre l’ANC i Òmnium, Govern i partits polítics sobiranistes. És objectiu que va haver-hi fricció política en totes aquestes etapes, perquè el valor d’una consulta popular no referendària es va quedar en el camí... uns partits sobiranistes no sempre intel·ligents en la defensa precipitada d’escenaris de ruptura. Un PSC dividit per la renúncia al dret a decidir va estar en aquell moment en el punt de mira per les seves pròpies contradiccions.

El resultat, milers de voluntaris abocats a la gestió i l’organització territorial i 2.340.000 ciutadans i ciutadanes participant de manera voluntària en un procés que permetia respondre a una pregunta sense cap valor jurídic ni polític, però sí democràtic. I, després, un 27-S amb resultat independentista de majoria parlamentària.
...
(continuarà...)

dilluns, 24 de juliol del 2017

pd M86

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017
"OPERACIÓ DIÀLEG" A CELRÀ
Sílvia Barroso

...
Tot té un perquè. Exactament igual que ha de tenir un perquè la tria de Celrà i Girona que ha fet el ministeri de Defensa per a les maniobres militars que diuen que necessita fer l’exèrcit pels camins d’aquests dos municipis veïns.
D’entre els 948 municipis que hi ha a Catalunya -que coincideix amb una regió militar- han triat Celrà, un dels catorze amb alcalde de la CUP: Daniel Cornellà, que fa quinze anys, quan encara hi havia pocs independentistes visibles (en tot cas, molts menys que ara), era el postadolescent que gestionava el casal independentista de Girona. I, per acabar-ho de rematar, l’altre municipi afectat per la “marxa d’enduriment” per a soldats és Girona, on fins fa un any l’alcalde era l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, un altre independentista visible i actiu des de molt abans que l’independentisme posés mig peu a les institucions.
Com era de preveure, tant Celrà com Girona han reaccionat... Tot es veia a venir. L’exèrcit també ho devia veure a venir. De manera que hem de suposar que s’imaginava què passaria i que li és absolutament indiferent, o més aviat que ja li està bé: si és hora de demostrar qui mana aquí, ells estan a punt i no deixaran passar cap ocasió...
...

Som, es veu d’una hora lluny, en plena operació diàleg. I, superada l’etapa Llanos de Luna de cacera d’estelades, ara gaudim d’una etapa de consens.


diumenge, 23 de juliol del 2017

pd M85

ARA diumenge, 12 de febrer del 2017
COM SERÀ EL XOC I QUÈ PASSARÀ DESPRÉS (i 2)
Ignasi Aragay
(... continuació)
Com acabarà el xoc? És probable que pròpiament no acabi d’acabar. Vull dir que no hi hagi una victòria clara de ningú. Si efectivament es pot fer el referèndum, se celebrarà en condicions difícils, amb moltes traves, sense el reconeixement de Madrid. Costarà convèncer la comunitat internacional de la seva legitimitat. I, per tant, costarà aplicar-ne el resultat. Si, per contra, ni es pot celebrar, la victòria del govern espanyol serà pírrica perquè serà fruit d’una repressió democràtica, la probable conseqüència de la qual serà que, en la següent convocatòria electoral, l’independentisme ressorgeixi si es pot encara amb més força. Així doncs, la celebració i victòria en el referèndum pot quedar com un èxit a mitges per a l’independentisme, mentre que la no celebració només ajornarà i engrandirà el problema per a l’espanyolisme.
La paradoxa final, doncs, és que si es fa el referèndum Espanya encara tindrà l’oportunitat -si aconsegueix empassar-se el seu orgull ferit- de negociar un acord per mantenir vincles amb una Catalunya semiindependent. En canvi, si no es fa, serà per a Espanya el principi de la fi o, si voleu, serà per a Catalunya el preàmbul d’una independència total.

dissabte, 22 de juliol del 2017

pd M84

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017
COM SERÀ EL XOC I QUÈ PASSARÀ DESPRÉS (1)
Ignasi Aragay
Per si algú encara ho dubta: hi haurà xoc de trens. Puigdemont convocarà el referèndum i Rajoy mirarà com sigui d’impedir que se celebri. El xoc és això. Hi som a les portes. És un xoc gravíssim en el si d’una democràcia. Hi ha qui, endut per la nostàlgia de la Transició, encara creu que es pot evitar. Tant de bo! Però no serà així. L’esperit de concòrdia i de cessió mútua dels anys 70 va acabar servint més per tapar les vergonyes del franquisme que per fer un canvi a fons
​...
​...
Hi ha inèrcies ideològiques subterrànies. És com si Espanya s’aferrés a la seva pitjor versió del passat, la dels Anson, Aznar i companyia...

... el xoc hi serà, però no serà violent. Perquè hi hagi violència n’hi ha d’haver dos que es vulguin barallar. Mentre que en una majoritària mentalitat espanyola persisteix el ressort del recurs final a la força, a Catalunya predomina una aversió a tot el que signifiqui violència. Per raons històriques òbvies, després d’haver rebut (i repartit: cal no oblidar l’anarquisme) molta llenya, el pacifisme hi és molt arrelat. El moviment sobiranista, impecable en aquest sentit, n’és la prova fefaent. Si hi ha una repressió violenta per acabar amb el procés sobiranista, ningú s’hi tornarà. El que sí que hi haurà és un xoc democràtic, de legitimitats, de legalitats, de voluntats sobiranes. Això és el que ja estem vivint en el terreny judicial i el que, un cop es convoqui el referèndum, s’aguditzarà perquè es passarà al terreny polític, que és el que el govern espanyol prova d’evitar de totes totes...

(Continuarà...)

divendres, 21 de juliol del 2017

pd M83

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017
¿"CASA NOSTRA" ÉS CASA NOSTRA? (i 2)
​Albert Pla Nualart
No és cert -diguem-ho alt i clar- que siguin els estats o els polítics els que no deixen ser solidaris els ciutadans, si per ciutadans entenem tothom qui vota. Ara mateix, i és una tendència que va a més, els partits i els líders castigats a les urnes són els que obren fronteres i no pas els que les tanquen. Però és fàcil ser víctima d’una il·lusió òptica. Com passa en altres debats polítics, “la ciutadania” -els més actius i compromesos socialment: els que, a més de vot, tenen veu- té uns valors i un punt de vista substancialment diferents dels de “la majoria silenciosa. Si uns fossin ciutadans i els altres no, tindria raó el manifest de la campanya quan assegura que “la ciutadania” reclama que “Catalunya sigui terra d’acollida”. Com que ho són tots, és una afirmació que no gosaria fer.
Però aquesta no és una història de bons i dolents. Si “la majoria silenciosa”, la que se sent només quan vota, castiga qui obre fronteres és perquè creu que obrir-les -en un estat del benestar en retrocés- fa encara més precària la seva precarietat. Després d’haver pagat els plats trencats de la crisi, empobrint-se mentre els rics s’enriquien, no serà fàcil encomanar-li “consciència col·lectiva” si té la sensació que també serà ella -més que “la ciutadania”- la víctima inicial d’una solidaritat que és, en tants sentits, justa, necessària, urgent i positiva. A més de manifestar-nos i omplir el Sant Jordi seria bo que ens plantegéssim si “casa nostra” és realment la nostra
​.​

dijous, 20 de juliol del 2017

pd M82

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017
¿"CASA NOSTRA" ÉS CASA NOSTRA? (1)
​Albert Pla Nualart
La campanya Casa nostra, casa vostra sorgeix d’un impuls solidari que només pot merèixer elogis i adhesions, però corre el perill -segons com es plantegi- de ser més útil per fer-nos sentir millor que per avançar en cohesió i democràcia. Sense reflexió, coherència i compromís, pot acabar sent un episodi més d’aquest infantilisme emocional que un dia pateix pels refugiats i l’endemà pel futur de Messi. Dir a tots els que avui viuen situacions de misèria i violència que casa nostra és casa seva és molt més fàcil que acollir-los de debò a casa.
Tenim la capacitat i el deure moral d’acollir molts més refugiats i immigrants -i, a més, ens convé-, però la lacerant realitat del carrer és que acollim poc i malament molts dels que fa anys que són aquí. L’escola de Salt sense ni un alumne d’origen català marca nítidament, com a símptoma d’una tendència general, on rau la diferència entre l’exaltació solidària d’una festa i la dificilíssima convivència del dia a dia...  No és difícil empatitzar-hi des d’una sensibilitat de classe mitjana. Costa més empatitzar, i encara més conviure, amb les que volen marxar d’altres racons del món i arriben aquí amb tots els dèficits a què aboca la pobresa extrema. I cal tenir el valor de dir que el tipus de ciutadà que hi conviurà -i hi competirà laboralment en una desesperant subhasta a la baixa- no respon al perfil mitjà del nostre lector ni al de bona part dels impulsors de la campanya...

(Continuarà...)


dimecres, 19 de juliol del 2017

pd M81

​ARA diumenge, 12 de febrer del 2017
SIMPLEMENT, NO SÓN REFUGIATS
​Xavier Masllorens

​Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada i dolorosa de milions de persones de Síria, l’Iraq, el Iemen i -en menor mesura- de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, de l’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endèmica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Es tracta d’una fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc....
De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en ell mateix...

La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures...

I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que venen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justícia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però a poc a poc s’inocula el relat contrari, i així s’engreixa el complex militar industrial i es cronifica conflictes armats arreu.
...
No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.

dimarts, 18 de juliol del 2017

pd M80

​ARA diumenge, 29 de gener del 2017
EL DRAGON KHAN EMOCIONAL
Davi​​d Miró​

... Curiosament, aquesta vegada és la CUP la que exerceix de factor moderador aportant un horitzó d’estabilitat al Govern. La incògnita, ara, és com es viurà a dins de la CUP aquests mesos de corresponsabilitat amb l’obra i les prioritats de Govern, atès que hi ha un sector crític vigorós que considera la decisió com una claudicació inacceptable. D’altra banda, el Govern ara ha de posar la directa i activar el compte enrere per a les lleis de desconnexió i el referèndum. D’aquí al juliol viurem molts ensurts, amb pujades i baixades, i cada vegada a un ritme més accelerat fins a un xoc final de conseqüències imprevisibles.

dilluns, 17 de juliol del 2017

pd M79

ARA, diumenge, 29 de gener del 2017
I ARA QUÈ? DELS PRESSUPOSTOS A LES ELECCIONS CONSTITUENTS
El procés per definir el nou estat, després del referèndum
Aleix Moldes

​... la majoria independentista aprovarà els pressupostos al Parlament. I a partir d’aquí? La CUP ha deixat clar que aprova els comptes per impulsar el referèndum. Abans, però, serà el moment de les anomenades lleis de desconnexió. De moment, n’hi ha dues tramitant-se al Parlament, la de l’Agència de Protecció Social i la del codi tributari, i abans de l’estiu JxSí i la CUP pretenen enllestir-ne cinc més: la de Seguretat Social; la llei general tributària; la de cadastre i duanes; la que definirà els impostos, i, la més rellevant d’entrada, la de transitorietat jurídica.
Amb la llei de transitorietat, que definirà Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”, els independentistes fixaran el marc legal per convocar el referèndum encara que, formalment, la porta segueixi oberta a pactar-lo amb l’Estat. Com va dir Carles Puigdemont en la qüestió de confiança, al juliol Catalunya tindrà prou desenvolupades les estructures d’estat per poder desconnectar.
El referèndum arribarà, com a molt tard, al setembre, i un sí majoritari faria entrar en vigor la segona part de la llei de transitorietat. Catalunya declararia la independència i, a partir d’aquest moment, s’iniciaria un procés constituent, amb la ciutadania com a protagonista. La primera fase del procés constituent duraria un màxim de sis mesos. Passat aquest temps, Puigdemont convocaria eleccions constituents i el Parlament resultant s’encarregaria d’elaborar la nova carta magna, seguint les indicacions dels debats ciutadans previs. La Constitució, un cop enllestida, se sotmetria a referèndum. Això és el que estableix el full de ruta. Ara bé, JxSí i la CUP assumeixen que cal afegir-hi una qüestió capital que podria modificar substancialment les previsions: com es resoldrà la confrontació amb l’Estat?

diumenge, 16 de juliol del 2017

pd M78

​ARA diumenge 29 de gener del 2017
L'OBERTURA CATALANA (i 2)
Àngel Castiñeira

​(Continua...)
... el govern espanyol ha passat de l’etapa de la contenció del rival a l’etapa de la dissuasió, per la via jurídica. És, sens dubte, el territori que millor dominen i on se senten més còmodes. Estem parlant d’una defensa ofensiva. No prenen la iniciativa, no fan cap proposta alternativa o constructiva, sinó que -reactivament- ataquen judicialment per defensar la posició assolida. Són experts a filtrar a la premsa investigacions sub judice, a fer que la Fiscalia afini les causes, a destituir jutges i fiscals poc obedients, a imposar reformes exprés dels tribunals, a espiar representants del Govern a l’estranger o a aprovar lleis de seguretat nacional ad hoc. L’ofensiva jurídica -que comportarà inhabilitacions (hi ha qui diu que fins i tot ja estan assignades les penes)- permet al govern espanyol reservar-se encara una posterior ofensiva política basada no necessàriament en la suspensió de l’autonomia, sinó en el control de la Generalitat i en el buidatge definitiu de les seves competències. Aquesta etapa correspondria, des de la seva estratègia, al final de la partida, l’escac i mat.

La forma de maniobrar del govern català en el mig joc és aparentment ambivalent. Ha combinat jugades de gran audàcia amb mostres públiques de feblesa interna entre les forces impulsores del projecte...

El nerviosisme per la part espanyola és evident, sobretot per la incertesa de no saber quina serà la reacció internacional davant la reclamació del referèndum. Malgrat els anys d’experiència, la brigada diplomàtica espanyola no té el domini internacional ni la impunitat que localment pot imposar la Brigada Aranzadi, per la qual cosa cada petit èxit que assoleix li pot sortir caríssim...
...
Ja que hem fet servir la metàfora del joc dels escacs, deixeu-me acabar amb un darrer apunt. És molt curiós adonar-se que els peons, que en l’obertura del joc o en el mig joc tenen un valor mínim d’1, al final poden significar l’esperança de guanyar la partida. Com és sabut, en l’etapa final cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció. No som encara en l’etapa final, és cert. És més, el mig joc pot ser més llarg del que molts pensen. Però convindria no oblidar que en la particular partida catalana la veritable iniciativa l’han duta sempre els peons.

dissabte, 15 de juliol del 2017

pd M77

​ARA diumenge, 29 de gener del 2017
L'OBERTURA CATALANA (1) 
 Àngel Castiñeira

Estem ficats en una partida d’escacs que ja fa més de cinc anys que dura. Fins ara, les tàctiques establertes eren, d’una banda, de gran mobilització de peons i peces menors  (manifestacions, consultes populars, proliferació simbòlica d’estelades, declaracions parlamentàries, etc.), mentre que, de l’altra, es combinava un esforç de contenció (per la via de l’anul·lació legislativa, la constricció econòmica i l’ofec financer, i per la via mediàtica basada en la guerra de dossiers i informes calumniosos o en la fabricació d’escàndols) per impedir les jugades del rival i la imposició d’un ritme de joc lent (especialitat de Rajoy), a l’espera que l’altre jugador veiés esgotat el seu temps (teoria del suflé).
Els judicis del 9-N i l’anunci de la convocatòria d’un referèndum representen clarament un canvi d’etapa i de tàctica per a ambdues parts...

La maniobra espanyola és ben patent, intenta combinar una línia tova envoltant de distracció, basada en la retòrica del diàleg, amb una línia dura d’atac, consistent a eliminar algunes de les peces majors de l’oponent (l’expresident, l’exvicepresidenta i dos ex-consellers) i desgastar les seves defenses, utilitzant tota l’artilleria jurídica dels seus tribunals (Constitucional, Superior de Justícia de Catalunya i Suprem). És l’apoteosi, sens dubte, de la Brigada Aranzadi i el moment de glòria dels advocats de l’Estat reconvertits en ministres (amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant). [Brigada Aranzadi: “Conjunció d’alts funcionaris de l’Estat, magistrats i juristes, que vertebren el principal poder fàctic espanyol, una vegada que l’exèrcit ha deixat d’exercir aquesta funció”. La definició és del periodista Enric Juliana.]
(Continuarà...)

divendres, 14 de juliol del 2017

pd M76


​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016
ESTIMAR O ESTIGMATITZAR (i 2)


Ignasi Aragay​

(continua...)
I Catalunya? Aquí portem dècades, moltes, foragitant el discurs de l’estigma, construint pacientment el relat d’un sol poble. Portem temps passant-nos de pares a fills aquest esforçat llegat, aquesta memòria de tolerància. Les nostres places, tot i no tenir la solera de les de la Itàlia romana, medieval, renaixentista i barroca, han estat i són bones transmissores cap amunt, cap a la política, d’un missatge d’unitat cívica. Aquesta capacitat de sincretitzar les diferències, aquesta catalanitat porosa, aquest afany de convivència a prova de demagògies, és un tresor tan fràgil com valuós. Un tresor al qual ha renunciat una Espanya que sempre ha viscut amb profunda incomoditat la seva diversitat: ens ha convertit en problema, en estigma. I ja no ho volem ser més. Volem ser solució. Plenament conscients d’on venim i on anem, des de la memòria i el compromís polític, volem renéixer.

dijous, 13 de juliol del 2017

pd M75

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016
ESTIMAR O ESTIGMATITZAR (1)
Ignasi Aragay​

... és la segona naixença fruit de construir-se una memòria, quan la persona es fa conscient d’on ve i, per tant, d’on va; quan comprenem que som una petita baula d’una gran història humana, amb la secreta missió de recollir un llegat i transmetre’n un altre, el nostre. D’anar passant paraula, a vegades sense sentit... I en aquest joc de confusió vas construint la teva tremolosa veritat, el sentit de la teva vida, l’abast del teu compromís.
Estimo els qui conec, tendeixo a estigmatitzar els que em són estranys... Una col·lectivitat humana qualsevol, digueu-ne poble, ciutat, nació o estat, funciona quan aconsegueix que hi hagi vides creuades, quan teixeix una xarxa indestriable d’interessos i afinitats, quan foragita la por (a l’altre) i entronitza la curiositat (per l’altre). Quan l’estimació venç l’estigmatització... Quan les places es converteixen en salons de ball i no en camps de batalla, com la del Campo de Siena, on les antigues rivalitats han esdevingut amb els segles un espectacle popular bellíssim.
...
(continuarà...)

dimecres, 12 de juliol del 2017

pd M74

​ARA dimecres, 5 de juliol del 2017
SOBIRANIA O SOBIRANIA
Vicenç Villatoro

​... . La majoria dels espanyols consideren que Espanya és una (única) nació sobirana. La majoria dels catalans consideren que Catalunya és una nació sobirana. En tots dos casos hi ha més fonaments. Com que a les taules de la llei no hi havia una llista divina sobre quines són les nacions sobiranes, la sobirania sempre s’autoproclama, i per ser efectiva ha de ser reconeguda per propis i aliens. La partida està plantejada ara en els termes essencials: qui té el dret a decidir. Si ens creiem que els catalans el tenen, tot el que en penja és perfectament legal, lògic i raonable. Si es nega aquest dret, si es nega l’existència del subjecte, tot és il·legal i inacceptable. Qui tria? En el fons, cadascun dels ciutadans de Catalunya. Si se senten o no part d’aquest subjecte sobirà. Perquè totes les sobiranies primer es proclamen i després s’exerceixen.

dimarts, 11 de juliol del 2017

pd M73

​ARA dimecres, 5 de juliol del 2017
FDC (Fet Diferencial Català)
​Empar Moliner

... “Què, què, què?”, em pregunta tothom aquests dies. I jo també pregunto: “Què, què, què?” El cas és que al transport públic pots copsar de què es parla, de què es fa broma, què emociona o què avorreix. Vaja, que pots saber “allò que de veritat interessa a la gent” (que sol ser el mateix que t’interessa a tu).

... la mena de broma que demostra que tothom, unionistes i separates, ha acceptat, ha integrat, que Espanya és un estat autoritari. Que això és així.
Estic coneixent gent que dubta què votar. Estic coneixent gent que votarà que sí (la majoria dels que se m’acosten). I estic coneixent gent que votarà que no. Però no estic coneixent gent que faci aquest paper avinagrat d’aquests polítics d’esquerres, que juraven que eren revolucionaris i ara es comporten com aquest personal tòxic que surt als llibres d’autoajuda. La revolució era un monocultiu petitet com un hort. És a dir: estic coneixent molts unionistes que fan broma amb l’autoritarisme rònec d’Espanya, perquè fins i tot en això de l’unionisme aquí es dona el famós Fet Diferencial Català.


dilluns, 10 de juliol del 2017

pd M72

​ARA diumenge, 11 de desembre del 2016
AMB EL TEMPS A FAVOR
Vicenç Villatoro​

Llegeixo... una frase atribuïda a Pérez Rubalcaba: "A Catalunya la biologia no ajuda: a la gent l’enterren amb la senyera i la bategen amb l’estelada". La frase, dita amb un to compungit, és brillant. Però sobretot indica una actitud preocupada sobre una qüestió essencial en política: a favor de qui va el pas del temps. El món del sobiranisme viu sovint amb una mena d’angúnia impacient perquè té la sensació que el temps li va en contra. Un cert nacionalisme espanyol veu la situació amb confiança, perquè creu que el temps anirà afeblint l’opció independentista...  O ara o mai, tant si es vol com si no es vol. Ho comparteixo. La gent passa de la senyera a l’estelada i no fa el camí contrari. Certament hi ha qui viu al marge de l’una i de l’altra. Hi ha qui s’enterra amb la bandera espanyola i també (però menys) qui s’hi bateja. Hi ha qui es queda a la senyera. Però els que passen a l’estelada ja no tornen, fins ara. El temps va a favor de l’estelada. Excepte en cas que hi hagi una enorme decepció o una enorme clatellada. Llavors el temps pot començar a córrer d’una manera diferent.

dissabte, 8 de juliol del 2017

pd M71

​ARA  dissabte, 10 de sete​mbre del 2016​
CONVERGÈNCIA COM BATASUNA
Vicenç Villatoro

EL NACIONALISME espanyol de la Transició, modern i desacomplexat, va construir el seu arsenal ideològic i legislatiu en el front basc... quan es va activar el front català, van intentar traslladar-hi automàticament els discursos i les lleis que havien creat per a Euskadi. Hi havia, però, una gran diferència: el factor ETA. La pedra angular del discurs que s’havia construït per a Euskadi era la resposta a la violència d’ETA, en plena ebullició. Traslladar-ho a Catalunya sense ETA ni res que s’hi assemblés demanava un doble salt mortal. Un, insinuar d’una manera o altra que matar, aplaudir els qui maten o rebutjar la violència són només tres matisos insignificants de mètode, perquè el veritablement important (i criminal) és voler la independència. L’altre, situar la reivindicació nacionalista (també la democràtica i massiva) en la marginalitat social. Són dos salts impossibles. Pots tractar Convergència -per exemple- com si fos la Batasuna del temps que ETA matava. Una altra cosa és que algú s’ho empassi. A Catalunya, al món, i potser fins i tot algun dia a Espanya

divendres, 7 de juliol del 2017

pd M70

ARA dissabte, 10 de setembre del 2016
GAUDIM DE LA DIADA I DE L'ENDEMÀ
Antoni Bassas

SOVINT VIVIM més confortables en el passat i en el futur que en el present. Idealitzem allò que va ser i dipositem les nostres esperances de felicitat en allò que està a punt de passar. El present ens sembla massa prosaic, i això que la nostàlgia pel passat també és filla de l’amnèsia. I l’excitació pel futur pot acabar en frustració, perquè un cop convertit en present mai no és tan perfecte com ens imaginàvem. La concreció de la realitat té poca poesia. Sant Boi 76 o Passeig de Gràcia 77 són, sens dubte, un passat per sentir-ne alguna nostàlgia, però si gratéssim en aquella realitat, desenterraríem una Catalunya molt tocada en tots els sentits per 40 anys de dictadura. Si volem que el futur del país sigui tan prometedor com el voldríem, cal comprometre’s amb el present i viure’l sense impaciències, assaborint-lo, i no com el que espera el final d’un partit.

dijous, 6 de juliol del 2017

pd M69

ARA dissabte, 4 de juny del 2016
CONSTRUIR UNA NACIÓ
Marina Subirats​

...
Una nació és sempre fruit d’una construcció col·lectiva, de la capacitat de resoldre relativament bé els conflictes interns i presentar-se al món amb una identitat pròpia, amb un conjunt de punts de referència que la singularitzin. Es tracta d’unes característiques que, evidentment, no es donen per si soles, que són producte de la història però també de com cada generació tracta el seu patrimoni social i cultural, l’enforteix o el dilapida.
...
¿Quan serem conscients de tot el que perdem quan desapareix una llengua, o una espècie animal, o un bosc? ¿Quan entendrem que la destrucció és sempre un empobriment, mai un progrés? La centralització és una manera de matar la diversitat, d’enfortir les jerarquies; és, en aquest sentit, una actitud antidemocràtica, per més que la Revolució Francesa tractés d’afirmar el contrari.
... en algun altre aspecte hauríem d’aprendre de França: la capacitat de crear memòria col·lectiva, de mitificar els fets del passat fins a convertir-los en fites, en punts de referència propis i aliens.
...
A Catalunya la mitificació és més difícil perquè el nostre passat gloriós queda molt lluny en el temps: Jaume I, Muntaner, Joanot Martorell, Ramon Llull no són referències fàcils per construir una nació moderna, hi estic d’acord. Però, sobretot, no hem après a valorar les nostres coses;... Les nostres referències comunes són de caràcter popular: els castells, les patums, les festes populars, herència magnífica del passat. Però cal anar més lluny; construir una nació implica valorar la pròpia història i creativitat per mostrar que segueixen transmetent emoció, coneixement i plaer a l’altura del que han fet altres pobles. I això requereix una actitud, una mentalitat i una política que fins ara no hem tingut i que caldria començar a bastir.

dimecres, 5 de juliol del 2017

pd M68

​EL PUNT AVUI 14 de desembre del 2015
VIATGE A ÍTACA
Jaume Soler i Pastells​
La conjunció gairebé perfecta Kavafis/Riba/Llach –sempre amb l'ombra antiga d'Homer al darrere– han convertit Ítaca en lloc comú en el referent cultural català i horitzó permanent en el nostre escenari polític. Permanent i preeminent si ens referim als darrers sis anys, etapa que denominem des de la simplicitat divulgadora com “el procés”...

L'adaptació catalanesca més recent del viatge odisseic ha convertit per mèrits propis Arenys de Munt –terra endins– en el port de sortida del retorn somiat i volgut...

Escoltant la veu sàvia d'Eudald Carbonell, “hem de comprendre i ser conscients que el procés que ens porta cap a unes noves estructures, si no volem que fracassi, s'ha de plantejar com a irreversible. Només podem assegurar el futur si som capaços d'arriscar-nos en el present”.

L'escull que ara ens immobilitza no el teníem previst –ni tan sols intuït– en el nostre full de ruta: les contradiccions pròpies. Per sort, la magnitud del repte ens ha desentelat la mirada i hem pogut veure que tots els fantasmes són només projeccions dels nostres propis neguits. La sortida és més fàcil que no ens pensàvem: foragitem-los de dins nostre!...

dimarts, 4 de juliol del 2017

pd M67

​ARA  5 de desembre del 2015
KASA MEVA ÉS KASA VOSTRA SI ÉS QUE HI HA KASES D'ALGÚ
Empar Moliner

​Pel que em diuen amics cupaires, la CUP acull tota mena de sensibilitats (per dir-ho a la manera que toca): anarquistes, gent del moviment okupa, gent vinguda de partits desapareguts... En aquest sentit, doncs, sempre m’ha semblat una bona notícia que els de la CUP fossin independentistes. 
...
La independència ha sumat un grup de gent que fins ara no ocupava portades de diaris (excepte si ocupava edificis). Per fer un país nou, fa falta tothom. I en aquest sentit, trobo a faltar fatxes moderats. Bé, no els trobo a faltar. Però suposo que a la nova República Catalana n’hi hauria d’haver algun. Com a tots els països del món.
És lògic que els moviments extrems — tant per la dreta com per l’esquerra — siguin minoritaris. I és lògic que la majoria d’independentistes estiguin una mica o força a l’esquerra i una mica o força a la dreta. Per tant, els moviments okupes, antisistema, amb ganes de canviar el món poden... d’una tacada, acabar amb la monarquia i amb l’exèrcit tal com el coneixem. Fer el que calgui — excepte tallar colls — per acabar amb la monarquia, és el deure de tot humà decent, trobo. Per tant, cal sumar esforços ara, perquè no sumar-los és decidir que prefereixes ser súbdit espanyol...  I un cop sumats els esforços (aquí hi hauria d’haver els indepes de Catalunya Sí que es Pot, també) tothom es podrà dedicar, en pau i alegria, a fer el que li toca: que és anar contra el govern.

dilluns, 3 de juliol del 2017

pd M66

​LLATINOAMERICANA 99
EL QUE ÉS LEGAL PERÒ NO JUST, NO M'OBLIGA
Alejandro von Rechnitz s.j.

...
Com s'entén això? Són lleis... injustes, però no obstant això, s'han de respectar? I la diferència, essencial, entre el que és just i el que és legal?
...
als cristians ens toca defensar la misericòrdia, l'amor, el primer graó de la qual és la justícia. El que és legal, tota llei, tota legalitat, pot ser important, però sempre menys important que la finalitat de la legalitat tota, que sempre és la justícia. Per tot el que té a veure amb la llei, la justícia és el fi; mentre que tota llei, i tota la llei, és un mitjà... si la llei promulgada és injusta, per molt legal que sigui, ningú al món pot predicar-nos que l'hem de respectar.
...
Respectar o no una llei injusta és opció responsable meva i queda a la meva consciència prendre la decisió de respectar-la o no. Per descomptat, queda també de part meva el fet d'assumir responsablement les conseqüències de la meva decisió...
...
El fonament de tot el problema concret entre el que és just i el que és legal es troba en que la consciència és el criteri últim de responsabilitat per decidir, no la llei. Aquesta llibertat de la consciència per decidir responsablement neix de la dignitat de la persona humana...
(Nota de l'amanuense: Vegis que no parla del procés independentista català,... o si?)


diumenge, 2 de juliol del 2017

pd M65

​ARA, dissabte, 19 de desembre del 2015
ARA ÉS HORA
Eudald Carbonell​

Mai abans el nostre poble havia fet una acumulació de forces democràtica i popular com la que s'ha aconseguit en el procés que estem vivint... Mai un projecte interclassista i intergeneracional havia possibilitat el que s’albira: la consecució de la República Catalana a curt o mitjà termini.
...
Sóc un federalista convertit en independentista. Mai nacionalista, sí comunista i catalanista. Precisament, el meu suport a la independència sorgeix de la necessitat de transformació social del nostre poble, de la defensa de les classes populars i mitjanes dins de les quals m’incloc.
...
Algunes postures dogmàtiques i infantils en defensa d’estratègies de la nostra esquerra m’inquieten. També m’inquieten algunes postures de la dreta independentista que volen tornar a una situació autonomista i inicial del procés.
...
Precisament, pel fet de ser comunista i internacionalista, abans de fer-me independentista només era d’esquerres i catalanista; no pas catalanista d’esquerres... exigeixo que els 72 diputats independentistes que formeu la majoria social del Parlament pacteu un programa social i popular que ens permeti avançar cap a una nova situació... Per sobre de tot heu de ser lleials al poble de Catalunya, que és qui us ha votat amb l’objectiu de construir la República Catalana.
...
 

Si no ho feu, la història us passarà necessàriament la factura de la insolidaritat amb el poble que us ha escollit.