divendres, 29 de març del 2019

pd 1474 Sànchez, pres polític desinfectat (i 2)

(arafamésdunany)
... Completa la imatge de la democràcia espanyola una vicepresidenta que presumeix com a gran fita de desballestar estructures del seu propi estat (el “Diplocat en liquidació”, com ella se’n burla, que un governant sensat veuria com un actiu propi i no com un objectiu enemic a destruir) i, sobretot, i tornant al començament, d’escapçar adversaris polítics ficant-los a la presó: però no havíem quedat que això ho feien els jutges, Soraya?
Sebastià Alzamora

dijous, 28 de març del 2019

pd 1473 Sànchez, pres polític desinfectat (1)

(arafamésdunany)
... els nazis, començant per Hitler, parlaven de la necessitat de “desinfectar” Europa de jueus, i també, per cert, solien contraposar els jueus a “les persones normals”. És un llenguatge directament i inequívocament feixista, que, posat en boca d'una nul·litat política tan rotunda com Josep Borrell, serveix per fer-se una idea de per què el socialisme europeu fa temps que s'arrossega de la manera agònica que ho fa... Borrell pot ser col·locat dins el museu dels esguerros del socialisme al costat de Manuel Valls...
Sebastià Alzamora

dimecres, 27 de març del 2019

pd 1472 Lògica militar

(arafamésdunany)
En qualsevol país democràtic seria un escàndol que en campanya electoral es fessin servir contra l’adversari polític verbs com escapçar, liquidar o desinfectar. Aquí les ha fet servir el bloc monàrquic aquest cap de setmana. Potser perquè ni l’acció del govern ocupant ni una part del discurs de l’unionisme pertanyen exactament a la lògica política. Més aviat semblen respondre a una manera militar de veure les coses... Clausewitz deia que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. Alguns sembla que pensin que la política no és res més que una manera més civilitzada de fer la guerra.
Vicenç Villatoro

dimarts, 26 de març del 2019

pd 1471 El poeta va fer curt...

(arafamésdunany)
La misèria moral de Borrell enfotent-se de Junqueras a la presó i la borratxera de supèrbia de Soraya parlant d’escapçar partits democràtics que han guanyat les eleccions com si fossin organitzacions violentes, fan mal. Antonio Machado va fer curt: a milions de catalans, no és una de les dues Espanyes, sinó que són totes dues les que els han glaçat el cor. Totes dues aplaudeixen la policia que pega a la gent que vol votar, i al govern que usa la fiscalia, l’Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional per als seus propòsits. Per acabar amb Catalunya estan acabant amb la separació de poders i els dret civils. No cal ser independentista per no votar cap dels partits que contribueixen al camí de la repressió, la humiliació i la mentida que ha triat Espanya i que glaça el cor.
Antoni Bassas

dilluns, 25 de març del 2019

pd 1470 Robar el groc als nens

(arafamésdunany)
No fa riure que et prohibeixin, color groc. És absurd, és ridícul i és grotesc, però no és només això. És un símptoma d’aquesta espiral d’autoritarisme desbocat en què vivim des de l’1-O... T’acusaran, color groc, de despertar les camises blaves i fer-les sortir de l’armari... Algú va decidir esperar el retorn dels que no són a casa amb un llaç groc, tal com ho feien als Estats Units amb els que eren a la guerra o també a la presó. Tan perillós és aquest gest? Ara aquest símbol innocent està en risc, perquè en el fons el que està amenaçat és el dret a la protesta, a la llibertat d’expressió...
Albert Om

diumenge, 24 de març del 2019

pd 1469 amb irresponsabilitat personal

(de la sèrie: arafaunanyomés)
El que no és normal és l’actuació dels polítics del PP i de Ciutadans -i, parcialment, també, del PSOE-. Alegrar-se, vanagloriar-se, de la desgràcia física produïda a l’adversari amb males arts -justícia manipulada, presó injustificada, penes multimilionàries, desestabilització de la vida personal i familiar, defensa de la violència, etc.- desallotja tots aquests individus del món dels contrincants per ubicar-los clarament en el terreny de l’enemic...
Els polítics que volen anorrear els que no pensen com ells, tots aquests llepes i oportunistes que, diguem-ho clarament, han fet mal personal i han pretès generar esquerdes, sortiran altre cop elegits; no ho dubtin. Ningú acabarà pagant per haver-se comportat de forma tan miserable...
Xavier Roig

dissabte, 23 de març del 2019

pd 1468 La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari (i 3)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
Les conseqüències d’aquesta manera d’investigar són impossibles de preveure amb exactitud. Però sí que podem pronosticar sense gaire risc que provocaran una destrossa formidable a l’interior del sistema polític català i encara més en la relació entre Catalunya i l’Estat.
Potser hi ha qui pensa que la “tornada a la normalitat” exigeix la criminalització prèvia de la conducta dels dirigents dels partits nacionalistes durant aquests anys. I la criminalització pel delicte de rebel·lió. Que, sense aquesta criminalització, el nacionalisme català hi tornarà. Potser aquest ha estat el sentit últim del recurs a l’article 155.
Javier Pérez Royo

divendres, 22 de març del 2019

pd 1467 La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari (2)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
I, no obstant això, passa tot el contrari. Se segueix practicant la instrucció com si ens trobéssim davant d’un delicte de rebel·lió, que no existeix ni pot existir en la realitat, però que, segons sembla, existeix en la imaginació del jutge instructor.
El delicte que està investigant el jutge Pablo Llarena és un delicte imaginari. No existeix en la realitat. Només existeix en la seva imaginació. No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió. Per això ha hagut de retirar l’euro-ordre.
Un delicte imaginari és molt més perillós que un delicte real. Perquè no té límits...
Javier Pérez Royo

dijous, 21 de març del 2019

pd 1466 La rebel·lió del Govern: un delicte imaginari (1)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
A Espanya sabem o, més ben dit, hauríem de saber molt bé què és el delicte de rebel·lió. Hem sigut testimonis del delicte de rebel·lió més gran de la història europea: el 18 de juliol del 1936...En conseqüència, hauríem de saber molt bé en què consisteix i hauríem de saber que la conducta dels membres del Govern i de la mesa del Parlament no pot ser constitutiva d’aquest delicte... El que no es pot justificar com a rebel·lió davant la justícia dels països de la Unió Europea no es pot qualificar com a tal davant la justícia espanyola...
Javier Pérez Royo

dimecres, 20 de març del 2019

pd 1465 Això no ho resolen unes eleccions (i 2)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
I què passaria si els partits del bloc independentista fossin capaços d’arribar a una majoria vistosa?... Encara que això no agradi a molta gent, no passaria absolutament res: aquesta victòria no modificaria ni un mil·límetre la posició del govern espanyol, ni la d’Europa, ni la del món econòmic, ni la de ningú...
En relació a les terceres o quartes vies que representen els comuns, i molt especialment en relació a les apel·lacions al diàleg, tot es pot resoldre amb una simple i curta pregunta: dialogar de què i amb qui? Aquest diàleg és simplement impossible. Potser d’aquí una generació les coses hauran canviat, però ara mateix és una pura il·lusió.
Ferran Sáez Mateu

dimarts, 19 de març del 2019

pd 1464 Això no ho resolen unes eleccions 1

(de la sèrie: arafaunanyomés)
Imaginem que Arrimadas, Iceta o Albiol guanyen... la seva victòria no serviria per resoldre el vell "problema catalán". Es posarien molt contents i llançarien confeti. Però el problema dels dos milions i mig de catalans que no se senten espanyols, sense comptar els que no se’n senten gaire, seguiria exactament on era. No canviaria res. Durant uns dies podrien fer veure que El Tema ha quedat enrere, o que ha esdevingut una dèria ja en declivi, però alhora sabrien que no és així. En aquest sentit, la fraseologia de Miquel Iceta sobre la reconciliació resulta especialment extravagant, perquè sembla insinuar que aquí hi ha hagut una confrontació simètrica: els qui colpejaven votants -i els qui donaven per bona aquesta acció violenta- i els votants colpejats són equiparables, i ara s’han de “reconciliar”. Al·lucinant.
Ferran Sáez Mateu

dilluns, 18 de març del 2019

pd 1463 La culpa és dels separatistes (i 3)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
La neollengua que Orwell va imaginar consisteix a dir les coses al revés de com són. Espanya n’està vivint un episodi.
L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que acomiadava la Guàrdia Civil amb crits d’“ ¡A por ellos! ” Però això no els impedeix repetir cada dia i sense que els caigui la cara de vergonya que la culpa és dels separatistes.
Xavier Sala i Martin

diumenge, 17 de març del 2019

pd 1462 La culpa és dels separatistes (2)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i “sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú. És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la violència, “ ¡A por ellos! ”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben sempre a bufetades... I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva independentista” ha causat una catàstrofe econòmica... El que explica la suposada fugida no és la por a la independència sinó la por a les represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.
Xavier Sala-Martin

divendres, 15 de març del 2019

pd 1461 La culpa és dels separatistes (1)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment... Amb més de 900 imputats per corrupció el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.
Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o franquistes...
Xavier Sala i Martin

dijous, 14 de març del 2019

pd 1460 Cases

Les cases es poden vendre però sempre es conserven dins d’un mateix”. (La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg)... Les cases on hem viscut es queden a dins nostre perquè no són quatre parets de totxos, són l’urna que guarda les vivències d’una família i esdevenen, per tant, un recinte sagrat...
Alguns em diuen que cada vegada que passen per davant de la casa on van créixer (o néixer!) -on ara viu gent desconeguda- se’ls encongeix el cor o senten clarament vibracions sentimentals. D’altres asseguren que somien amb una casa on van viure fa molt de temps, tot i que potser no hi han tornat a posar els peus...
Sílvia Soler

dimecres, 13 de març del 2019

pd 1459 La coartada burgesa (i 2)

(de la sèrie: arafaunanyomés)
...quan Xavier Domènech afirma que no pactaran mai amb JxCat perquè al darrere hi ha el PDECat, als nobles salons del Círculo Ecuestre, als despatxos de Foment del Treball, a les plantes de direcció de la Caixa, del Banc Sabadell, de Planeta, etcètera, la veritable burgesia o els seus gestors somriuen complaguts mentre esperen que els comuns siguin decisius, sí, i amb l’ajuda d’Iceta evitin el malson d’una majoria independentista.
Joan B. Culla

dimarts, 12 de març del 2019

pd 1458 La coartada burgesa 1

(de la sèrie: arafaunanyomés)
"el catalanisme (per tant, també l’independentisme) és un invent, un muntatge de la burgesia a fi d’amagar els seus interessos de classe" (atribuït a Solé Tura)...
hi ha, en l’òrbita del PSC i de les seves forces auxiliars, també en el territori de Catalunya en Comú i en particular d’Iniciativa, una doble pulsió que mereix ser subratllada. D’una banda, la inextingible fòbia anticonvergent, una barreja de rancúnia i frustració acumulades des del 1980. De l’altra, la necessitat que moltes persones experimenten de sentir-se sempre d’esquerra i, per tant, de situar tot allò que rebutgen -ara, l’independentisme- a la dreta, en el camp conservador, burgès, antisocial, etcètera...
Joan B. Culla

divendres, 8 de març del 2019

pd 1457 No s'havien d'atrevir...

(de la sèrie: arafaunanyomés)
No s’havien d’atrevir a retirar les urnes amb violència policial (Espanya no s’ho podia permetre). Era improbable que s’acusés els líders cívics i se’ls empresonés per inexistents actes violents (la justícia no s’ho podia permetre). Els presos polítics havien de sortir tots en llibertat provisional per no beneficiar el 21-D l’independentisme (l’unionisme no s’ho podia permetre). El 155 havia de ser light per salvar les formes (Rajoy tampoc s’ho podia permetre).... Res no havia de passar. Tot ha acabat passant...
Ignasi Aragay

dijous, 7 de març del 2019

pd 1456 21-D: vigilar vot per vot

(de la sèrie: arafaunanyomés)
A l'Estat espanyol li va semblar tan humiliant l’1-O (perquè es va fer i per la pregunta) que ha decidit tornar-s’hi i que tothom ho vegi: et diuen anormal a la cara, s’emporten les obres del Museu de Lleida i assetgen TV3. Abans de l’1-O, mai haurien gosat anar tan lluny (per més que el cos els ho demanés) per por al càstig de mostrar-se hostils. Ara és al revés, l’hostilitat té premi. Si a Catalunya, aquests anys, s’ha produït un tomb psicològic que fa que milions de persones hagin decidit pensar pel seu compte i demanar ser consultades sobre el país on volen viure, ara l’estat espanyol, a través dels mitjans i els partits del 155, ha decidit que ja no dissimularà més... L'Estat ja no és de fiar.
Antoni Bassas

dimecres, 6 de març del 2019

pd 1455 Però existeix realment el PSC?

(de la sèrie: arafaunanyomés)
L’Iceta ha viscut sempre al partit, del partit i per al partit... És el clàssic home de partit, amb tot el que això té de bo (plena dedicació, professionalitat) i de dolent (aïllament, endogàmia)... En Miquel, i amb ell el PSC, ha tornat als seus orígens: a l’esperit de la federació del PSOE... L’Iceta no deixarà mai la política, és la seva vida. Però amb aquest joc tan arriscat que està protagonitzant potser hi haurà un moment que la política el deixarà a ell... Existeix realment el PSC?
Ignasi Aragay

dimarts, 5 de març del 2019

pd 1454 La violència de privar de dignitat i 2

(de la sèrie: arafaunanyomés)
(ve d'ahir)...La translació de tot això al Procés no resulta difícil. Com menys respecte ens té el PP i tot l’aparell de l’Estat -com més ens pega-, més independentistes ens tornem. Però no ens hi tornem perquè no ens respectin, no, sinó perquè estem abduïts per esperits malèfics. I el somni humit aznarià, el que avalaria la màxima repressió, és associar l’independentisme a la violència i, per tant, al terrorisme. Mentre esperem que no trobin la manera de fer versemblant aquesta associació, valdria la pena que els processistes ens desmarquéssim de les perverses doctrines sobre el terror.
Albert Pla Nualart

dilluns, 4 de març del 2019

pd 1453 La violència de privar de dignitat 1

(de la sèrie: arafaunanyomés)
Hi ha un cercle viciós que pot atrapar qualsevol que exerceixi poder,...“Com més li pego més dolent es torna”. I el que avui resulta evident a qualsevol pedagog -que pegar-li és, justament, allò que el torna dolent- passa a ser gairebé subversiu si ho traslladem a l’àmbit dels conflictes polítics. La doctrina que ha arrelat en el pensament políticament correcte sobre la violència que anomenem terrorisme ens vol fer creure que és un origen zero del mal, que res no el causa ni l’incentiva. Ve a dir que veure-hi causes és una manera de comprendre’l i, en el fons, de justificar-lo, i que aquesta comprensió no només ens fa dèbils a l’hora de combatre’l sinó que gairebé ens en fa còmplices. Amaga una evidència: que només reparant les injustícies que l’originen -que sempre hi són si es busquen- el combatrem eficaçment.
Aquest pervers argument ha fet impune la violència que, sense cap mena de dubte, causa més víctimes i dolor avui al món: l’estatal, la institucional, la dels més poderosos.
Albert Pla Nualart

diumenge, 3 de març del 2019

pd 1452 Escolta, Europa

(de la sèrie: arafaunanyomés)
Si ni per qüestions humanitàries van saber donar resposta als refugiats que escapaven de la guerra de Síria, qui creu que mouran un dit per les reivindicacions polítiques d’uns catalans que, segons els seus ulls, volen passar de viure bé a viure encara millor? La impressionant marxa pacífica a Brussel·les no despertarà una Europa massa vella, feixuga i encarcarada, però sí que quedarà per a la història de Catalunya. Una pàgina més, amb una bona il·lustració, d’un llibre que anem redactant a poc a poc. Potser encara trigarem uns anys a escriure’n l’últim capítol. Tot ens estarà bé, però, si té un final feliç.
Xavier Bosch

divendres, 1 de març del 2019

pd 1451 Rajoy, pròfug de la justícia belga

(de la sèrie: arafaunanyomés)
Quina és la paraula adequada per denominar un règim en què hi ha dirigents polítics empresonats i d'altres que s'han vist obligats a anar-se'n a un país estranger i que es poden moure lliurement arreu del món però que no poden tornar al seu país perquè serien detinguts? Exacte, se'n diu règim autoritari, i això per escollir l'opció més suau i políticament correcta... la causa judicial contra els polítics catalans... és una causa política, en que es persegueixen persones per delictes d'opinió. Exactament el que succeeix (seguirem sent suaus) en tots els règims autoritaris...
Sebastià Alzamora