Si qualsevol record que els pugui evocar avui i aquí sobre el 0-5 els
sembla exagerat pels colors, la nostàlgia i el cruyffisme, ja els dic
ara que tenen raó. Però recordin que fins i tot el New York Times en
va fer una peça (i això que, fa 50 anys, ni el futbol ni l'Espanya de
Franco pintaven res als Estats Units) en què es va dir que aquell
resultat “havia fet més per la causa catalana del que qualsevol polític o
figura de la resistència hagués fet mai”.
... va ser la primera vegada a la vida en què milers de catalans van
guanyar. I gairebé més important que demostra-li al Madrid que el podíem
golejar, va ser demostrar-nos a nosaltres mateixos que també sabíem
guanyar... Va ser la primera gran victòria col·lectiva de la nostra vida. Una
victòria simbòlica, sí, però rotunda, a camp contrari i televisada per
la mateixa (i única) televisió que ens refregava cada dia per la
pantalla que el rival era “l’equip de tots els espanyols”...
Un 0-5 del Barça al Madrid “en el Estadio Santiago Bernabeu”
(pronunciat amb solemnitat i respecte reverencial) era molt més del que
estava permès, era un acte subversiu, gairebé sacríleg. Acomplexats i sense autoestima, el 0-5 va ser un triomf de l’audàcia
dels qui van fitxar un jugador audaç, talentós i guanyador. En el país
del “no et signifiquis” va ser una victòria del desacomplexament i de la
modernitat. Per això, encara que ja ha passat mig segle, el 17 de
febrer continua sent un dia de festa.
