dilluns, 30 de novembre de 2015

pd 585

EL PERIÓDICO  dijous, 6 d'agost de 1998
ELS NOUS MURS DE LA VERGONYA
Manuel Delgado

El sistema econòmic dels països rics necessita aquest exèrcit d'immigrants disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten 
Nova onada de pasteres. Més ofegats. Més detinguts, incloent-hi ara embarassades de vuit mesos, com la de l'altre dia. Més deportats. Detinguts només en un dia 83 immigrants, 20 d'aquests a l'interior d'un camió a la Jonquera. L'accident de Figueres, el mes de març de l'any passat, d'un altre camió que transportava il·legals - dels quals 11 van resultar morts - va revelar l'existència de xarxes organitzades en territori espanyol que es dedicaven a transportar autèntics carregaments de carn humana viva. La recent sentència absolutòria dels responsables d'aquell incident va posar de manifest que el tràfic d'éssers humans no ha de ser necessàriament considerat un delicte a Espanya. Altres països presumptament civilitzats són escenari d'aquest mateix tipus de negocis basats en el tràfic clandestí d'una humanitat a la qual es tracta més malament encara que al mateix bestiar. Pensem en el cas de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, o en el que està passant a les costes adriàtiques italianes.

   No deixa de tenir la seva gràcia. Els mateixos règims polítics que van clamar contra l'existència d'un mur a Berlín i d'un teló d'acer a Europa, concebuts per impedir que els ciutadans de països comunistes emigressin cap a Occident, els mateixos demòcrates que s'indignaven davant la imatge dels boat people vietnamites o dels balseros cubans, intentant desesperadament guanyar la llibertat, són els que avui consideren pertinent i inevitable el manteniment de barreres tan tràgiques i injustes com aquelles, i pensades per al mateix: impedir el dret humà d'anar d'un lloc a l'altre. Els centenars d'immigrants que han deixat la vida a les aigües de l'estret de Gibraltar són la prova de la culpa moral dels que, defensors acèrrims de la lliure circulació de capitals, s'oposen radicalment a l'exercici de la lliure circulació de persones.

   Tota la retòrica entorn de l'anomenat problema de la immigració a l'Europa industrialitzada s'aixeca sobre el fet d'escamotejar una dada fonamental. A saber, que els països rics són demogràficament deficitaris i que necessiten importar treballadors joves. Si l'immigrant ha vingut és perquè ha estat concitat a fer-ho. Per més que les argumentacions melodramàtiques que els mitjans de comunicació ofereixen de l'assumpte insisteixin que l'immigrant és un necessitat que s'ha mogut del seu lloc per les condicions de vida miserables que patia, el cas és que un home o una dona joves no canvien de residència si no tenen una certa garantia de trobar feina al lloc on es dirigeixen.
   L'immigrant sap que hi ha feina, i per això hi va. Si no, no ho faria.

   El que tenim, a partir d'aquí, és que no és la gana, ni tampoc la pressió demogràfica el que ha desencadenat els processos migratoris en direcció a les ciutats del món industrialitzat, sinó els interessos de sistema productiu i de mercat d'aquest, sobretot pel que fa a la necessitat de mantenir un exèrcit de treballadors no especialitzats, que, menyspreats i temorosos, estarien disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten, així com a alimentar una economia informal i submergida cada vegada més estratègica. D'aquesta manera s'obté una població laboral que està caracteritzada per una inferioritat salarial absoluta, que amb prou feines si genera costos socials, amb una capacitat reivindicativa nul.la i amenaçada constantment no solament amb la pèrdua del lloc de treball, sinó amb el retorn automàtic que aquesta sol implicar.

   Són aquestes necessitats de les estructures econòmiques dels països rics el que també explica l'aparició d'un discurs político-jurídic que legitima que milers d'immigrants estiguin condemnats a condicions de treball abusives i incertes, i vegin com les lleis d'estrangeria els neguen el dret d'esdevenir ciutadans. Paral.lelament, la imaginació social, amb la col.laboració dels mitjans de comunicació, associa de manera sistemàtica l'immigrant pobre amb tota mena de perills, que contribueixen a fer percebre aquesta persona com un indesitjable: delinqüència, costums abominables, amenaces per a la integritat cultural del país amfitrió, auge del racisme. És molt significatiu que el Govern de Trevi - format pels ministres de Justícia i d'Interior dels països de la Comunitat Europea - i els projectes d'instauració d'un espai jurídic i policial comú a Europa occidental incloguin la immigració en el mateix àmbit de problemes que el narcotràfic o el terrorisme.

   D'aquesta manera, el sistema polític, l'ordre jurídic, la propaganda policial, la fantasia periodística i una opinió pública sempre àvida de culpables fàcils i clars embasten plegats una imatge de l'immigrant que no es correspon amb una realitat objectiva, que és una ficció. És d'aquesta ficció de la que parla la premsa, a la qual se li impedeix l'entrada als bars, a la qual s'aborda al carrer per demanar-li la documentació, a la qual es deporta. Aquest ser imaginari oculta, això no obstant, un ésser social objectivament, algú que crea riquesa a baix preu, que té fills que pagaran impostos, algú de qui ja depèn la prosperitat de la nostra societat.

   En altres paraules, el primer pas per poder solucionar el problema de la immigració és el de reconèixer que no existeix: la immigració no és un problema, sinó una solució. Un cop acceptada aquesta veritat, es podrà aconseguir potser que els que presumeixen tant de defensors dels drets humans en altres països siguin capaços d'aplicar-los de fronteres endins, de manera que ningú entre nosaltres vegi regatejat el seu dret a l'equitat davant la llei, a la feina, a l'asil, al reagrupament familiar, a la lliure circulació, o a veure's reconegut senzillament com el que és: un ésser humà, és a dir, un ésser lliure i igual.

diumenge, 29 de novembre de 2015

pd 584

EL PERIÓDICO, 24 de juliol de 1999
ELS MOROS DE LA PASTERA
Enric Sopena

Els últims morts a conseqüència del naufragi d'una pastera - desgraciat episodi que va passar fa pocs dies a la costa sud de Fuerteventura - devien coincidir en la seva compareixença davant Al·là amb Hassan II. Aquesta vegada van ser set. Ja són, per tant, al voltant de 400 els marroquins que, des del 1988, han pagat amb la seva vida la tremenda gosadia d'intentar fugir de la pobresa buscant un paradís anomenat Espanya.
Els moros de la pastera, aquells que van morir al mateix temps que Hassan II, eren, naturalment, gent anònima. Anaven indocumentats, tret de Raixid B., nascut el 1984. Havien abonat al patró de la pastera - un truà cabró i mesquí - prop de 70.000 pessetes. Somiaven amb Espanya, una mena de setè cel on oblidar la misèria. No van fer cas ni del risc del mar i van ignorar voluntàriament la veritat: molts dels seus compatriotes són aquí, simplement, moros de merda, fills de puta, torneu a la vostra terra.
Aquests moros morts no seran mai germans, grans o petits, del Rei d'Espanya. No seran mai res. Si almenys s'integressin, clamen les bones consciències de l'opulència. Moros de merda, balleu la sardana!

divendres, 27 de novembre de 2015

pd 583

EL MÓN /172 - 9 d'agost de 1985
EN MEMÒRIA DE CARLEMANY - GIRONA MOSTRA LA SEVA HISTÒRIA
Arnau Puig

...
La història, és a dir, la reconsideració del passat, no tindria sentit si no servís per a fer veure millor el present i "témer" el el futur, no per allò del que pugui ser pitjor, sinó per assabentar-se de com pugui anar...

El món musulmà i el món cristià
Es veu ben clar que la contesa entre musulmans i cristians era quelcom molt seriós, puix que no es tractava d'una guerra civil..., sinó d'una guerra ideològica o, si es vol, d'una guerra teològica, conflicte en el qual l'entesa és sempre impossible, encara que hom pugui, mentrestant, mantenir les relacions comercials que calguin...
... Els musulmans no tenen ni territori ni Estat; s'és musulmà perquè hi ha una creença, que no té ubicació territorial ni estructura precisa; allà on hi ha un musulmà tot hi és present. És com succeeix amb els gitanos o amb els jueus...

Les llengües romàniques, el català i el llatí
... 
Carlemany encarregà a Alcuí que fixés la llengua llatina... L'anglosaxó Alcuí de York establí que, per al llatí oficial, cada lletra tindria només una única pronunciació vàlida per a tothom. Així quedà establerta una llengua oficial, escrita - i també pronunciada -, que la gent culta entendria arreu. Però, com que la majoria de la població era analfabeta, cadascú continuà pronunciant-la a la seva manera; les llengües romàniques, entre elles el català, s'anaven formant així...

El passat serveix, efectivament, per fer-nos penetrar profundament en el present i per evitar il·lusions indegudes en el futur.

dijous, 26 de novembre de 2015

pd 582

AVUI (?), agost del 2002 (?)
GITANOS
Ignasi Riera

El vell Pompeu Fabra, de llom vermell, que és l'única referència endreçada de la meva taula de treball, defineix així el mot gitano: "Individu d'una raça caucàsica les tribus de la qual, provinents de l'Índia, entraren a Europa a finals del segle XVIII i s'escamparen per Hongria, Turquia, Rússia, Espanya, etc.". Ara bé, en els informes de SOS Racisme, o de Càritas, o d'Ammistia Internacional, o del Defensor del Poble, o del Síndic de Greuges, se'ns diu que els sentiments de rebuig contra l'ètnia gitana, així com el desconeixement de la seva cultura, són els més estesos per tota la pell de brau. I que si es vol fer ús del terme racisme, elpoble gitano és un dels que acaparen més capítols de la nostra actitud d'exclusió. Anava a escriure: xenòfoba. I no. La majoria dels gitanos catalans són, políticament, catalans, amb tots els drets i amb tots els deures, a l'hora de poder votar i ser votats, per exemple. Raó per la qual quan els mitjans de comunicació et diuen que un grup de gitanos han estat convidats a deixar un càmping perquè causaven molèsties a d'altres campistes, se'm posa la pell de gallina. Quants alemanys, italians, catalans o bielorussos han estat expulsats dels nostres càmpings per haver causat molèsties? Em sorprèn, i molt!, que no hi hagi hagut una actuació d'ofici, amb caràcter d'urgència, ni per part de l'ajuntament costaner on es troba el càmping ni per part del govern de la Generalitat. Que jo sàpiga, ni hi ha hagut una suspensió cautelar de les llicències que permeten al càmping continuar treballant com si res.

dimecres, 25 de novembre de 2015

pd 581


EL PUNT, 14 de maig de 1996
NO BALLAREM COM UNA BALDUFA
Manuel Castaño

Ara criticaran els sardanistes de Lleida perquè no volen actuar amb els seus veïns que practiquen danses com... les sevillanes, tan respectables com alienes; i els que més els criticaran seran aquesta mena de gent tan característica que entenen, respecten i encoratgen qualsevol tradició folklòrica excepte la pròpia. Sort que encara queda algú que sap que una identitat cultural està mes enllà de les modes, les subvencions i les conveniències, i que no entén que un ajuntament democràtic converteixi el que fins ara havia estat una trobada de grups tradicionals catalans en un festival d'aquells que abans se'n deien "de coros y danzas", res més que un mostrari del tipisme regional de les Espanyes. Són ganes de provocar. Costa tant d'entendre que no ens entendrem mai si no es permet que tothom balli el que vulgui i es faci el seu ambient, i que no fa cap falta organitzar una desfilada de varietats sota un tendal per simular una identitat i una cohesió que no existeixen? Hi ha qui voldria negar la vitalitat de la cultura catalana presentant-la com un invent de quatre conspiradors, o tancar-la en el museu de les glòries antigues incompatibles amb la vida moderna, i en l'avantguarda d'aquesta ofensiva secular hi ha, ara, els partidaris del multiculturalisme i el poti-poti, els quals estan preparant alguna cosa anàloga als assortiments d'entrants que preparen les fondes sense identitat culinària, que a còpia de plates de fregitel·les variades aconsegueixen que tots els gustos es perdin, provoquen una afartada abans d'hora i treuen el gust pels segons plats. I aquest país el que necessita és una bona cuina.

dimarts, 24 de novembre de 2015

pd 580

AVUI, 20 d'abril de 1997
VIOLÈNCIA ESCOLAR?
Josep-Maria Terricabras

Últimament, alguns mitjans de comunicació han tingut interès a esbombar l'existència d'actes violents a les escoles. I algú es preguntarà: tan malament anem que a les escoles la gent es pega? Perdoni, anem molt bé; recordi que, a les escoles d'abans, qui pegava més era el mestre. I el pare t'acabava de repassar quan arribaves a casa. És clar que al pare i al mestre els atonyinava la policia si participaven en una protesta laboral o cívica...
Sí, fins fa poc, la nostra societat era oficialment violenta. El règim franquista va instal·lar la violència i l'autoritarisme en el poder. I ara? Ara hi continua havent violència, però la gent entén cada dia més que l'autoritarisme i la violència no són unes bones eines democràtiques... és una violència mal vista i, almenys oficialment, condemnada.
Ha de voler dir això que ara els nens ja no es pegaran mai més? Sant Francesc d'Assís i Gandhi no van pas néixer no-violents, sinó que se'n van anar fent, amb molt d'esforç i amb una gran violència sobre si mateixos. I és que la cultura, el diàleg o el civisme no són genètics sinó que s'aprenen... L'escola té com una de les seves feines aconseguir - amb estímuls, entusiasme i disciplina, és a dir, exercint una violència contrària - que els violents deixin de ser-ho, que vagin derivant la seva violència agressiva cap a comportament constructius. I l'escola no sempre ho aconsegueix, ja ho sabem. Però, a part d'ella, quines altres instàncies socials tenen com a objectiu transformar la deixadesa, la violència o l'egoisme en actituds de cooperació, esforç i creixement? Ben poques.
Els comptats fets violents que hi ha a l'escola només poden escandalitzar els qui no han entès res... Qui conegui un camí millor que el de l'escola per lluitar contra la desigualtat i la violència, que el digui. El camí, però, és necessàriament llarg, i fer drecera, molt perillós. Perquè la denúncia de la violència ens pot dur a enfortir o a afeblir l'escola dialogant, crítica i participada que volem tenir. Hem d'anar amb compte. I és que jo, l'escola d'abans, l'hi ben regalo, cregui'm.

dilluns, 23 de novembre de 2015

pd 579

EL PUNT,  19 de març de 1997
ESPERA'M A LES SIS
Eva Vàzquez

... Quan jo anava la col·legi, es va fer popular una frase desafiant amb què els alumnes solíem resoldre de manera expeditiva qualsevol disputa. "Espera'm a les sis", dèiem, i el nostre oponent ja sabia que, quan acabés la classe, hauríem de continuar la discussió a cops de puny. Com que encara no teníem un vocabulari prou desenvolupat, sempre hi havia un moment que la reserva verbal ens fallava, així que havíem de recórrer a un tipus de dialèctica menys elaborada. Normalment la cita era als lavabos del mateix col·legi, perquè la sessió de pugilisme tingués una adequada sordidesa ambiental...
No recordo que haguéssim aparegut a la portada de cap diari. Devia ser perquè encara no compartíem aules amb aquells altres adolescents als qui ara fan estudiar per força i que abans es veu que es passaven tot el dia al carrer cultivant una criminalitat embrionària. Però si és veritat que aquesta mainada era tan agressiva quan no anava a l'escola, com és que tampoc recordo que ocupessin mai cap portada?

diumenge, 22 de novembre de 2015

pd 578

EL PUNT, febrer de 1997
NAIXEMENT DEL MONSTRE
Xavier Cortadellas

Llegeixo la carta d'una lectora sobre els drets i els deures dels professors i mestres, i constato que no hi estic gens d'acord... Ella també deu fer classes, i es demana per què la gent com ella ha de suportar nois i noies desestructurats i carregats de problemes. Suposo que perquè la vida no coincideix necessàriament amb allò que ens hauria agradat trobar. I perquè, per ser una mica justos, posem-hi, que també un electricista ha d'espavilar-se com sigui, quan entra en una casa per reparar un aparell que no funciona. És clar que  és veritat que, més d'un cop, aquell electricista marxa sense haver pogut resoldre res. Igual com també passa que, a mesura que va veient de quina manera es fan les coses, va perdent la il·lusió que li quedava. De fet, la il·lusió l'anem perdent tots. És una altra conseqüència de la vida. Jo mateix, per exemple, reconec que, en un altre temps, hauria contestat molt més ràpidament i amb molta més contundència aquella carta. Ara, en canvi, he trigat perquè, com aquella lectora, també he après que moltes vegades les paraules no serveixen per entendre'ns. Però si he acabat contestant és perquè he recordat que és justament callant i deixant que les coses passin com neixen els pitjors monstres de la nostra època: la manca de responsabilitat personal, els silencis de la gent, la fredor davant de tot i la indiferència.

dissabte, 21 de novembre de 2015

pd 577

ARA,  any 2M??
LA CITA
Aristòfanes

"Els savis aprenen moltes coses dels seus enemics"

divendres, 20 de novembre de 2015

pd 576

EL PUNT / Diumenge, 23 de febrer de 1997
LES BATALLETES DE L'ESO
Francesc Canet

... És clar que falten mitjans, però no únicament per impartir l'ESO sinó també per altres plans d'estudis. Estic convençut que, en el fons, la problemàtica s'origina perquè bona part del professorat dels antics instituts de batxillerat s'oposa "ab origine" a la reforma i ara aprofita l'avinentesa - la inqüestionable insuficiència de recursos públics abocats a l'ensenyament - per provar d'endarrerir un parell d'any la implantació en els seus centres. Oposar-se numantinament a les concepcions pedagògiques que han inspirat la reforma educativa és tan legítim com cantar-ne les excel·lències amb la vocació del convers, però potser hauríem de prescindir de maniqueismes d'aquesta mena i militar en el possibilisme pragmàtic. Els eixos bàsics de la reforma, al meu parer, són una eina molt vàlida per a l'avenç educatiu; però molts aspectes concrets de la seva aplicació grinyolen tant, que el professorat - no ho farà pas el Departament, atrinxerat en un cofoisme preocupant - hauria d'encetar un debat seriós, extreure'n conclusions fermes i passar després a l'acció reivindicativa amb radicalisme insubornable... Dilapidar energies en batalletes referides al ritme d'aplicació del nou sistema pot satisfer interessos puntuals, però no ajuda a "reformar la reforma".

dijous, 19 de novembre de 2015

pd 575

EL PUNT / Dijous, 31 d'octubre de 1996
LA SOCIETAT I LA VIOLÈNCIA A LES ESCOLES
(Punt de vista)

... és un fet que l'increment de la violència a les escoles no es dóna, amb més o menys grau, només a la Gran Bretanya. I allà, igual que en els altres indrets, seria poc ajustat atribuir la causa només als diferents sistemes educatius en general i als educadors i professionals de l'ensenyament en particular. Seria injust perquè no es pot oblidar que l'escola és una part, important, però només una part de la societat.
Massa vegades es parteix d'un plantejament ideal en atorgar a l'educació, a l'ensenyament, l'exclusiva de la transformació de l'individu i per extensió de la societat. S'oblida, però, que a banda de l'organització educativa, l'escola i la societat són dues realitats que es retroalimenten. I moltes vegades en desigualtat de condicions. I la violència, precisament, no es genera per principi a l'interior de l'escola.

dimecres, 18 de novembre de 2015

pd 574

T.E. (TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA)... 1996?
DE LA SACRALIZACIÓN DE LA HISTORIA A LA HISTORIA SAGRADA
Xosé G. Barral Sánchez

...
La proposta de millora de la història no té encaix en els termes en que s'ha formulat. En primer lloc, perquè no s'augmenta l'horari i perquè no es modifiquen els llibres de text... En segon lloc, no té massa sentit tanta concreció, encara que es  tracti d'un assumpte de gran valor patriòtic, en una proposta curricular oberta com la que sustenta la LOGSE, tot i que comprenem que aquest argument cau fora de l'espai de visió de qui es mou amb les orelleres pedagògiques d'aquest ministeri.
...
Una última raó ja denunciada per aquest sindicat (CCOO), és la concepció caduca que revela l'estudi cronològic dels fets històrics, opció descartada en l'àmbit dels estudiosos de les ciències socials...

dimarts, 17 de novembre de 2015

pd 573

ARACRIATURES  dissabte, 7 de novembre del 2015
EDUCAR FANATISMES
Jaume Funes

...
¿En tenim prou amb una explicació policial per saber per què una vida jove cobra sentit a partir d'un dogma i d'una proposta de lluita?...¿Com és que, enmig d'una societat de béns de consum, esdevé atractiu el paradís immortal? No existeixen respostes fàcils...
La història de la Maria ens hauria de fer pensar que no es tracta de perseguir policialment fanatismes sinó d'educar sabent que no es pot viure sense trobar sentits a la vida. Educar adolescents, de vides insegures, no és ni adoctrinar ni deixar que passin de tot. És ajudar-los a descobrir aquelles petites coses que donen sentit a la vida, dosis de coherència vital, per trobar les seves raons per viure enmig d'una suma d'incerteses. Bona part dels fanatismes neixen perquè no es poden suportar vides en el buit.  A vegades la intensitat d'una amistat virtual el que substitueix és l'absència de profunditat en les amistats presencials. Buscar la felicitat és inevitable. Però les felicitats de consum tenen els seus límits. Cap objecte té al darrere el paradís.

dilluns, 16 de novembre de 2015

pd 572

EL PERIÓDICO, dissabte, 27 de desembre de 1997
ESCUELA TEÓRICA Y ESCUELA REAL
María Jesús Candau

...
L'escola comprensiva i integradora és un vell somni dels sectors progressistes... l'educació ha quedat com l'últim reducte de la utopia en el pitjor sentit del terme, el regne dels eslògans... Sembla que el seu únic objectiu fos crear un món feliç idíl·lic, el regne de la igualtat, la llibertat i el diàleg, en el que no cal aprendre per passar de curs (és automàtic) i que la substitució de de l'esforç per l'enfocament lúdic ha de garantir que tots aprovin (i si no és així, la culpa és del professor). Tot això incrustat en una societat feroçment competitiva i insolidària,... que estafa l'alumne al privar-li dels hàbits i coneixements que necessitarà per a desenvolupar-se en la seva vida posterior.
... No sabem què representaria l'escola comprensiva en un país sense greus desequilibris socials i on els centres públics no haguessin de competir amb els privats. Però és imperdonable tancar els ulls als seus efectes quan l'ensenyament es basa en una triple xarxa: centres públics, que compleixen la llei i acullen la pràctica totalitat de les situacions conflictives; centres de finançament públic i control privat, que, com tots sabem, les esquiven amb la complicitat de l'Administració, i centres no subvencionats, d'elit, que seleccionen els seu alumnat sense cap tipus de dissimul...
...
Per tot això, no és possible seguir demorant una reflexió en profunditat sobre la situació actual... Que s'abandoni d'un cop per tots l'hàbit de desqualificar als qui denuncien que la realitat no s'assembla a la teoria.

diumenge, 15 de novembre de 2015

pd 571

AVUI, 11 de maig del 2004
NI LA PROMOCIÓ AUTOMÀTICA, NI LA REPETICIÓ OBLIGATÒRIA
Blai Gasol i Roda

...
El tema de l'avaluació de l'alumnat és una peça clau del sistema educatiu, i la manera d'abordar-lo ha de ser diferent a l'ensenyament obligatori, de caràcter comprensiu i universal, per a tots, que a l'ensenyament postobligatori, de caràcter selectiu...
La repetició de curs, a l'ensenyament obligatori, no es pot prendre de manera automàtica pel fet de no haver superat un nombre de matèries. Cal analitzar, per part de l'equip d'avaluació i de manera individual, cada noi i noia per veure si la repetició permetrà a aquest alumne un millor desenvolupament pels aprenentatges, superar les seves deficiències i acabar graduant-se. Si la repetició no serveix per recuperar l'alumne, aquesta no té cap sentit. Per tant, ni la promoció automàtica, presa en sentit literal, ni la repetició obligatòria resolen els problemes que té un noi o una noia quan per diverses causes no assimila els coneixements bàsics prescrits per a la seva edat, i en conseqüència cal buscar les estratègies metodològiques, organitzatives i els recursos adequats per poder-los recuperar.
Lligar el tema de l'esforç personal de l'alumnat al fet de passar de curs és un recurs molt pobre i propi d'altres temps. L'esforç, les ganes d'aprendre i la millora personal de l'alumnat són valors que s'han de treballar de manera prioritària i sistemàtica a les aules, tant a primària com a secundària. Però perquè aquests valors arrelin hi ha d'haver la contrapartida, per part del professorat, d'exigència professional i de treball en equip, per fer les classes atractives, motivadores, que connectin amb l'alumnat que tenen al davant, i mantenir unes relacions basades en el respecte mutu i l'afecte.
Així mateix, l'administració educativa ha de facilitar la feina docent, oferint recursos necessaris, el suport, la formació i un nou marc organitzatiu als centres docents per fer-ho possible...

dissabte, 14 de novembre de 2015

pd 570

LA GACETA ILUSTRADA .... 1976
DISCURSO A UN NIÑO
Marcelo Bernardi

"Si et diuen sempre que ets honest, posat en guàrdia: algú intenta explotar-te.
Si et diuen sempre que ets intel·ligent, posat en guàrdia: algú intenta eliminar-te.
Si et diuen sempre que ets obedient, posat en guàrdia: algú intenta esclavitzar-te.
Si et diuen sempre que ets bona persona, posat en guàrdia: algú intenta oprimir-te.

PERÒ si et diuen "estudia", no temis: tu podràs fer un món sense escoles;
si et diuen "calla", no temis: tu podràs fer un món sense morrions;
si et diuen "obeeix", no temis: tu podràs fer un món sense patrons;
si et diuen "demana perdó", no temis: tu podràs fer un món sense inferns.

No et creguis a qui et mana, 
a qui et castiga, 
a qui t'ensinistra, 
a qui t'insulta, 
a qui es burla de tu, 
a qui t'adula, 
a qui t'enganya,
a qui et menysprea.

Tots aquests no saben que tu ets encara un home lliure..."

divendres, 13 de novembre de 2015

pd 569

EL PUNT / 25 de maig del 2004
NO N'HI HA PROU
Marc Vidal i Pou

Cinc mesos i encara res. El Govern catalanista i d'esquerres ha anat aixecant moltes expectatives en el món de l'ensenyament, però encara no ha fet res de nou. Res que no hagués fet el Govern catalanista i de dretes que hi havia abans.
...
No n'hi ha prou amb mostrar la bona voluntat que s'està mostrant; no n'hi ha prou amb tenir un diàleg conciliador i parlar un llenguatge proper; no n'hi ha prou amb una enorme coincidència teòrica en els objectius... El govern, a més, ha de governar. Ha de demostrar amb accions de govern que el que promet és veritat. I ha de preveure que si no hi pot arribar, millor que no prometi res i que sigui clar en les declaracions i en les intencions...

dijous, 12 de novembre de 2015

pd 568

PRESÈNCIA, 11 de juny del 2004
DRET A L'EDUCACIÓ
Antoni Dalmases

Asseguren els qui hi entenen (repeteixo: els qui s'hi passen la vida) que els instituts públics de secundària s'han organitzat per ser "aparcaments/assistència social" per a adolescents, on tots els esforços es dediquen als alumnes que presenten uns problemes de conducta que van de la simple incapacitat de mantenir l'atenció asseguts uns minuts, fins a l'agressió verbal i física a companys, professors, instal·lacions i veïns dels centres. Es tracta d'adolescents que no volen aprendre i que se senten molestos si algú del seu voltant aprèn, que impossibiliten un mínim de feina a les aules, que provoquen un estat constant de violència i  tensió, que absorbeixen tots els esforços i atencions dels professors... aquestes minories (màxim tres o quatre per grup,diuen) que desmaneguen cursos i boicotegen l'ambient de treball...

dimecres, 11 de novembre de 2015

pd 567

(Publicació del Departament d'Ensenyament ?) 1999 ?
EL GRAN PROBLEMA DE L'EDUCACIÓ A FINALS DE SEGLE ÉS LA CORESPONSABILITZACIÓ DELS AGENTS SOCIALS QUE HI ESTAN IMPLICATS”
Entrevista amb Cèsar Coll

... Els professors tenen raó quan es queixen del salt que hi ha entre l'ESO i el Batxillerat. Primer perquè se'ls demana tot i no tenen encara tots els recursos a l'abast. I després perquè, des de la seva perspectiva s'ha canviat el que s'espera d'ells. Abans se'ls demanava que el màxim nombre d'alumnes de COU superés les proves d'accés a la universitat. No importava si abans una bona part dels alumnes s'havien quedat pel camí. Ara se'ls demana que tots els alumnes arribin el més lluny dins de les seves possibilitats. El plantejament ha canviat. Ja no és amb vista a la universitat, com era abans. Se'ls ha canviat les regles del joc.
... Les administracions hem de fer veure a la gent que el docent està fent una feina molt important i difícil d'adaptació que s'ha de valorar. El problema és que el govern central està contra la reforma i està creant un estat d'opinió que pensa que la reforma no funciona.
... el problema no és obrir l'escola a la societat, sinó que la societat es vulgui implicar en l'escola. I la tendència, en canvi, és a arraconar-la, a cantonalitzar-la... si l'escola s'inserís en la dinàmica social podria ser un centre viu i creador de cultura, i no només reproductor de cultura...

dimarts, 10 de novembre de 2015

pd 566

DIARI DE GIRONA diumenge, 10 de maig de 1998
VIOLÈNCIA A LES AULES?
Dúnia Colomer

L'allargament del període d'escolarització obligatòria, els canvis socials i la pèrdua d'autoritat dels pares són alguns dels factors que, segons els experts, expliquen l'augment de l'agressivitat entre els alumnes més joves que arriben als instituts.

Arriben als instituts joves entre 14 i 16 anys obligats per llei a seguir estudiant tot i que les seves vocacions estan lluny dels llibres. I les respostes són diverses. Les més suaus, apatia i desinterès; en el pitjor dels casos s'opta per la rebel·lia que acaba comportant actituds agressives i violentes que es canalitzen contra els mateixos companys i sobretot contra els professors perquè ells són qui representen l'autoritat. La reforma ha contemplat molt la diversitat en els interessos de la gent, però no ha tingut en compte que hi ha gent que no té interessos i que voldria treballar...
...
Cal parlar també de tota la gent que es queda aturada en aquest camí (de conductes agressives) , que no va més enllà gràcies als recursos de què disposem i també dels nanos que se'n surten, que van estudiant i són bons alumnes tot i compartir l'aula amb alumnes conflictius. I, tan important com això, és valorar el treball que cada dia fan els professionals de l'ensenyament  i gràcies al qual no hi ha més violència tot i que la societat no ho sap valorar.

dilluns, 9 de novembre de 2015

pd 565

EL PERIÓDICO  dimecres,  12 de juliol del 2000
UNA HISTÒRIA SENSE HEROIS
Jordi Solé Tura

...
Les nostres històries oficials no han estat mai del tot verdaderes ni, encara menys, exactesHi ha conceptes que es manegen com si fossin intocables i que no se sap ben bé per què es mantenen com a tals ni, tampoc, per què es consideren fites fonamentals de la nostra història col·lectiva... Poso com a exemple l'anomenada "Reconquista" ... És absurd pensar que al segle VIII  existís un Estat espanyol consolidat i que durant set segles aquell estat hagués lluitat com a tal contra uns enemics radicals fins a derrotar-los. La història d'aquests segles és molt més complexa... Poso aquest exemple com se'n podrien posar molts altres, entre ells la famosa batalla de Covadonga,... o l'11 de setembre de 1714... 
Vull afegir a tot això el problema dels herois. Sembla que cada col·lectiu necessita herois per trobar un  punt comú de referència. Però no se sap mai si van existir i, en el cas que existissin, si van ser realment ells els herois...
En fi, la història com a ciència i com a assignatura mai serà uniforme, perquè només es pot conèixer mitjançant l'encreuament d'investigacions diverses. Per tant, és molt difícil decidir quina història és la verdadera per ser convertida en la història oficial. És millor que la deixem al podi del relativisme i, sobretot, és millor que la netegem d'adherències polítiques conjunturals. I, sobretot, que la netegem d'herois, perquè els autèntics herois de la història acostumen a ser persones desconegudes i grups sacrificats.

diumenge, 8 de novembre de 2015

pd 564

AVUI, divendres, 30 de juny del 2000
ESTAN CARREGATS D'HISTÒRIES
Salvador Cardús i Ros

Ja em perdonaran, però trobo que entrem massa a mata-degolla i amb poc sentit de l'humor a cada parany que ens posa aquest espanyolisme descarat que el PP ha fet sortir de mare. Ja és bo que hi hagi reacció. Però si només hi ha reacció seriosa i a la defensiva, el fet és que són les seves provocacions les que acaben marcant el terreny de joc de la nostra prou escassa iniciativa política.
Ho dic arran del document de la Real Academia de Historia creada – ves per on! - per Felip V el 1738... Doncs bé, aquesta muntanya d'institució ha parit un ratolí...
I que diu el document? Doncs, simplement, aprofita una crítica poc o molt legítima sobre la qualitat de l'ensenyament de la història a Espanya per proposar una alternativa políticament coherent amb els temps que corren i els vents que bufen: és a dir, per imposar continguts que accentuïn el caràcter unitari d'Espanya.
Tot el document, doncs, respira vocació de servei – ben recompensat – a l'Estat. Els seus membres estan preocupats pel paper polític de l'ensenyament de la història, que, diuen, hauria de dedicar-se preferentment a l'estudi de la pròpia nació – la pròpia d'ells, s'entén – per seguir sent la garantia de la invenció de la memòria col·lectiva de la realitat constitucional política espanyola, que és la veritat, el camí i la vida (i el sentit comú, que diria Aznar)...
...
Però que ningú no es posi nerviós: és gràcies a documents com aquest que se'ls veuen les intencions i és amb aquests passos en fals que s'afebleixen. El PP de Catalunya va perdent vots a cabassos i els seus companys de viatge es comencen a inquietar. Als espanyols els manca subtilesa, perquè estan massa carregats d'històries...


dissabte, 7 de novembre de 2015

pd 563

AVUI, dimarts, 1 d'agost del 2000
LA HISTÒRIA ENTRE MANIPULACIÓ I IGNORÀNCIA
Jordi Garcia-Petit

La manipulació de la història és una constant practicada gairebé universalment. Els dictadors de tots els temps l'han manipulada per justificar el seu providencialisme i imposar una cosmogonia particular...
...
Un cínic podria concloure: si la història està tan manipulada, es millor ignorar-la. ¿Explicaria això una reacció instintiva d'indiferència, si no de rebuig, al coneixement de la història per part de molts joves?
...
... els alumnes són poc receptius davant una assignatura a la qual no veuen una utilitat pràctica. Ultra el fracàs didàctic que denota un tal sentiment, la responsabilitat del poc interès per la història que mostra en general la joventut afecta tot el sistema. El jove, més que ningú, és víctima de la dictadura de l'efímer i del desprestigi del que no és immediatament útil o rendibleLa publicitat, verdadera fàbrica ideològica i mirall de les perversions del sistema, reflecteix el menyspreu del sistema per l'estudi de les inútils humanitats...
...
La persona il·lustrada no pot ignorar els processos històrics que han menat al present i que a través d'aquests  influiran sobre el futur...

divendres, 6 de novembre de 2015

pd 562

EL PUNT / divendres, 30 de juny del 2000
ELS MANUALS ESPANYOLS NO EXPLIQUEN NI BÉ NI MALAMENT LA HISTÒRIA CATALANA, L'OBVIEN
Sònia Cebrian

... Aquesta (el títol) és la conclusió a la qual han arribat diversos historiadors catalans, que s'han mostrat indignats amb les consideracions de l'Acadèmia de la Història espanyola. No obstant això, aquestes conclusions no són cap novetat. Un informe encarregat per la conselleria de cultura a principis dels anys noranta denunciava que en els llibres d'història espanyols "continua vigent l'obsessió per trobar les arrels de la unitat i l'origen etnicocultural d'Espanya" i que mantenen versions obsoletes del passat, "durant quinze anys de democràcia l'ensenyament de la història ha estat subjecte a un pla i un temari dissenyat pel franquisme".
...
Des de la Real Academia de Historia es recorda que l'objectiu de la institució és "aclarir la important veritat dels successos, desterrant les fàbules introduïdes per la ignorància o per la malícia".

dimecres, 4 de novembre de 2015

pd 561

EL PUNT / dimecres, 28 de juny del 2000
DELS CELTIBERS AL PP
Miquel Riera

L'anècdota va passar fa uns anys en una caserna de l'exèrcit prop de Madrid. Aquell dia tocava ensenyar història d'Espanya als reclutes. Un capità era l'encarregat de donar la lliçó, que tenia ben clara: " Fa anys a la península hi havia dos pobles, els celtes i els ibers. Aquests dos pobles, es van ajuntar i van ser els celtibers. I així va néixer Espanya." Després d'explicar aquesta barrabassada històrica, l'home es va quedar ben tranquil. Alguns reclutes amb estudis, que evidentment van callar, es van quedar ben parats. D'altres potser s'ho van creure. En tot cas, vist l'informe fet públic ahir per la Reial Acadèmia de la Història espanyola, sembla ben bé que una explicació similar  és la que voldrien molts per a la història de l'Estat Espanyol. Uniformització total.

dimarts, 3 de novembre de 2015

pd 560

DIARI DE GIRONA, divendres, 30 de juny de 2000
L'INFORME DE LA (REIAL ACADÈMIA DE LA) HISTÒRIA CONSIDERA UN "PROBLEMA " L'ESTAT DE LES AUTONOMIES
Daniel Bonaventura


L'informe diu textualment: "Cal tenir en compte un problema fonamental, de naturalesa essencialment política. Ens referim a la construcció a Espanya del denominat Estat de les Autonomies. La nació espanyola, definida en la Constitució de 1978 com a pàtria única i indivisible de tots els espanyols, està alhora integrada per un conjunt de nacionalitats i regions. Algunes d'aquestes nacionalitats ja van gaudir d'Estatuts d'Autonomia  en temps de la II República. Actualment, s'ha utilitzat, l'adjectiu d'"històriques" per qualificar-les. Des de mitjan segle XIX, hi ha hagut grups que manifesten desitjos d'autogovern. Això passa, per exemple, a Catalunya i al País Basc. El paper que sempre ha desenvolupat el passat en la conformació d'una consciència nacional, explica l'interès, en aquests territoris, per l'ensenyament de la història. No cal dir que es va iniciar, amb això, un camí summament arriscat, alhora que la història va poder convertir-se en arma al servei de l'exaltació de cada nacionalitat o regió. Així, es va donar la contradicció d'haver criticat en el passat el caràcter nacionalista de la història que s'ensenyava a Espanya i de reproduir ara aquest plantejament en les diverses comunitats Autònomes".
 ...
L'informe insisteix que " les circumstàncies polítiques tenen a veure amb la pretensió de les Comunitats Autònomes d'utilitzar la història al servei d'objectius aliens als plantejaments acadèmics" i que " cal rebutjar la confrontació, com en ocasions passa, entre allò espanyol i allò peculiar de les  comunitats autònomes". De la mateixa manera, "són rebutjables les confrontacions entre la història d'Espanya i la de qualsevol altre àmbit o nació"

dilluns, 2 de novembre de 2015

pd 559

DIARI DE GIRONA, dimecres 28 de juny de 2000
L'ACADÈMIA DENUNCIA QUE LA HISTÒRIA A LES IKASTOLES AFAVOREIX EL RACISME
Efe


La Reial Acadèmia de la Història (RAH) ha elaborat un informe sobre els llibres de text que es fan servir  a Secundària a tota Espanya. L'estudi diu que en molts llibres de text que es fan servir a l'ESO no hi apareix la paraula "Espanya" L'Acadèmia està molt preocupada  per les tergiversacions que es produeixen en l'ensenyament de la Història i denuncia que a les ikastoles del país Basc es dona una visió "parcial i tendenciosa" del passat, "inspirada en idees nacionalistes afavoridores del racisme i de l'exclusió de llaços comuns".
... 
En aquests llibres de text hi ha nombroses "deficiències i tergiversacions interessades", més acusades quan es tracta de comunitats autònomes amb llengua pròpia com Catalunya i Galícia, a banda de la mencionada Euskadi.
...
Per tot això, la RAH conclou que "és molt convenient" que s'estudiï més la història comuna...