Una vida de tornar a l'escola
cada dia, a ensenyar, a intentar fer-se respectar.
Una
vida corregint còpies al vespre, el cap de setmana, apuntant amb
tinta vermella o blau turquesa «Pot fer-ho millor...», animant
«Progrés evident, endavant!», desvetllant les tímides
potencialitats «Tingues confiança!» Amb els punts d'exclamació
per donar més pes a les seves paraules.
Una
vida passada llegint una vegada i una altra, buscant noves maneres
d'interessar-los. Encenent la llum dels ulls apagats.
Lluitar
contra les pantalles que els atrapen, contra les xarxes que
esquematitzen, ensenyar-los a pensar per ells mateixos.
Animar-los
a fer preguntes incòmodes, no us en rigueu mai.
Una
vida veient-los adormir-se i intentar despertar-los. Esperar arribar
a despertar-los.
Una
vida repetint instruccions, organitzant reunions de pares i mestres,
convocant estudiants que perden el nord, rebent els pares sempre
descontents.
Una
vida entomant els canvis de ministres, de programes, d’instruccions
i de directors, adaptant-se rondinant només una mica.
Una
vida desanimant-te sovint, de vegades gratament sorpresa. La sensació
de repetir sempre les mateixes coses. Preguntant-se de vegades el per
què.
Una
vida intentant mantenir viu l'entusiasme, fent-ho tot per no
convertir-se en un professor amarg i enfadat. Continuar creient-hi.
Trobar-li el gust a ensenyar.
Una
vida escoltant exposicions anodines, exposades per veus mutants,
suportant els "euh, doncs, això", i repetint "no
pots portar el mòbil a classe".
Donant
classes particulars per arribar a final de mes, tot dient "amb
el meu sou de profe, no m'ho puc permetre". Calcular cada
despesa però donar-se sense parar compte.
Explicar,
repetir, escoltar, parlar, llegir, escriure, estar cansat.
La
festa de fi de curs. Tantes festes de fi de curs, tots els alumnes
que has tingut, tots aquests companys professors.
El
cafè que compartim a corre-cuita per animar-nos abans
d'enfrontar-los.
Els
agraïments de vegades anys després, quan et creues amb un antic
alumne al mercat, "Vostè va ser important per a mi, senyor, ho
sap", unes paraules murmurades en un xiuxiueig, i l'home marxa,
avergonyit, amb la seva dona i el cotxet del nen. Unes poques
paraules a final de curs esgarrapades en un tros de paper que van
escriure entre tots, el regal col·lectiu, un llibre que ja hem
llegit, sovint. Donar les gràcies, dir que tot això no és en va.
Que per tot això valia la pena deixar-hi la pell.
Em
venen ganes de plorar quan miro la foto d'aquest professor.
A
reveure senyor Dominique Bernard.
(
Anne
Roumanoff
14 d'octubre de 2023)
