pd 1496 Sense recança

(arafamésdunany)

"El patiment, encara que s’hagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació... " (Les tristes recances, Miriam Toews)

... el dolor, la por, la humiliació i la resistència, no tan sols no s’oblida sinó que també s’hereta... només a partir d’aquest raonament es pot comprendre que ara, al nostre país, amb la repressió actual i les amenaces de futures onades encara més intenses, hi hagi tanta gent disposada, encara, al sacrifici i al risc. Som hereus del patiment dels nostres avis i no volem que aquell patiment sigui en va... Ho portem a dins com un llegat que cal honorar...Per això crec que, malgrat tot i amb totes les dificultats imaginables, persistirem. I només voldria que, de la mateixa manera que heretem i preservem l’herència de la dignitat, puguem desempallegar-nos algun dia del llast que signifiquen les derrotes, que han deixat en el nostre caràcter aquesta mena de pessimisme atàvic, aquesta falta de fe en nosaltres mateixos...

Sílvia Soler

pd 1495 Fractures

(arafamésdunany)

... en passar de votar el PSC a votar Ciutadans, no solament desvia la composició del Parlament cap a l’anticatalanisme, sinó també cap a la dreta... el decantament d’una part de la població treballadora cap a opcions d’extrema dreta pot succeir ara com a conseqüència imprevista de la lluita per la independència. Invalida això aquesta lluita? No... El moviment independentista ha estat exemplar en molts aspectes: la disciplina, la capacitat d’unitat en les seves expressions i manifestacions, la contenció de qualsevol temptació d’agressivitat física. Potser un cas únic, en aquest sentit, entre els moviments de masses d’aquesta magnitud...

Marina Subirats

pd 1494 Recuperem les institucions

(arafamésdunany)

tot apunta a una retirada formal del 155 però amb el manteniment d’un intervencionisme galopant per part del PP i els seus aliats, que no dubtaran a seguir ofegant les finances del Govern i curtcircuitant totes les polítiques que es vulguin desplegar. L’Estat seguirà posant setge al Govern i no dubtarà a seguir torpedinant consensos i a perjudicar la societat amb les seves decisions... El PP té en el punt de mira la sanitat pública, les finances i ara amb especial virulència l’escola, els mitjans de comunicació i els Mossos... La nostra bandera és i ha de ser la set de justícia i la fam de llibertat, l’excel·lència, l’honestedat, el rigor i la solvència. Persistir fins que ens en sortim. No veig dreceres, ni solucions màgiques, només treballar i continuar sumant fins a guanyar. 

Oriol Junqueras

pd 1493 Un món que desapareix

He tingut la sort de compartir estones amb bons conversadors. Hem xerrat de tot i hem rigut força. Política, canvi climàtic, sèries, sectes, teatre, noves tecnologies, el retrocés de les humanitats. En totes aquestes converses hi detecto un cert aire pessimista, com de final d’una època... Ens esverem amb l’avanç de la ultradreta arreu i la naturalitat amb què tots plegats ho acabem acceptant... Ens envaeix una mena de nostàlgia del món que coneixem, abans fins i tot d’haver-lo perdut. Intuïm canvis difícils de pair, transformacions inexplicables, pèrdues irreparables...

Sílvia Soler

pd 1492 Entre eixamplar la base i despistar-la

(ERC va) intentar amagar el gir de 180 graus en la seva estratègia: el mateix Gabriel Rufián que parla avui del referèndum acordat és aquell que fa tres anys deia que prometre un referèndum acordat és una “mentida piadosa”. ERC no reconeix la contradicció però comença a sentir-se còmoda en la nova posició, que es resumeix en el lema “eixamplar la base”... Davant del gir d’ERC, JxCat es va erigir en l’únic defensor de l’unilateralisme, però, a mesura que passen els mesos i s’evidencia la improvisació al voltant de la DUI, la seva contundència va minvant. L’espai intenta alhora semblar el més ferm en “el mandat de l’1-O” i conviure amb el pragmatisme... ERC i JxCat acabaran el cicle electoral amb el mateix problema de fa mesos: sense un pla comú i amb l’únic objectiu de guanyar-se mútuament a les urnes.

Maiol Roger

pd 1491 Permès i prohibit

(arafamésdunany)

Fa uns anys, circulava una mena d’acudit que deia que en els països de tradició liberal tot està permès, excepte allò que està expressament prohibit. En els països de tradició autoritària tot està prohibit, excepte allò que està expressament permès. En els països de tradició anarcoide tot està permès, especialment allò que està expressament prohibit. I finalment que en els països de tradició comunista  tot està prohibit, especialment allò que està expressament permès... No es tractava de dir com són les lleis en aquests quatre models, sinó com són les cultures polítiques. Quines tenen una irrefrenable tendència a prohibir i quines a permetre més coses. He recordat l’acudit aquests dies perquè pensava on carai hi quedaria l’Espanya actual... Em fa l’efecte que la cultura política espanyola tendeix en general al segon lloc de l’acudit. Tot i que de vegades sembla que opti també al quart. Als de prohibir-ho tot.

Vicenç Villatoro

pd 1490 Persistir

(arafamésdunany)

Junqueras ha trobat el verb just. Persistir. Un verb que és un full de ruta per al sobiranisme en aquest 2018. L’Estat també ha confirmat una estratègia: avortar qualsevol via que pugui dur, de manera real o imaginària, a una solució política pactada, i fer servir tota la pressió, inclosa la vexació, per forçar una rendició incondicional. Què pot fer el sobiranisme davant d’això? Una opció seria rendir-se, deixant una situació pitjor de la que hi havia, i sense ni tan sols garantir que s’aturaria la repressió. Una altra seria resistir. Però aquest verb té una connotació passiva, defensiva. És millor persistir. Persistir en l’acció, en la pressió, en la unitat, en la internacionalització i visibilització del conflicte, en la iniciativa política, en la mobilització cívica. Sabent que això va per llarg... Persistir té un cost enorme. Però és la via que queda entre rendir-se i precipitar-se al buit.

Vicenç Villatoro

pd 1489 Rei o peó?

(arafamésdunany)

Podem imaginar que a la primera clàusula del seu contracte hi posa que centrarà tots els seus esforços a mantenir la unitat d’Espanya. No hi ha ningú tan innocent per pensar que vostè serà el rei que reconeixerà el dret a l’autodeterminació dels pobles que componen l’Estat, però sí que podíem tenir esperances que el seu pla fos més seductor, que busqués reforçar la unitat a partir d’un projecte rejovenidament plurinacional... Han passat tres anys i mig i, sobretot a partir de l’1-O, el rei ha aparegut com un peó més al servei d’un Estat atrinxerat i espantat, que tem que se li desmunti el somni -de tan repetit, cada vegada més difícil de creure- d’Espanya com una democràcia europea, moderna i avançada.

Albert Om

pd 1488 La nova Diada

(arafamésdunany)

... l’1 d’octubre té tots els números per convertir-se en efemèride i conté els ingredients que resumeixen les emocions de tot l’any: la dignitat, la repressió i la frustració. Per això quan recordem l’1 d’octubre ho fem amb una nostàlgia agredolça, que ens recorda les nostres potencialitats i limitacions. En certa manera em recorda l’Onze de Setembre -la derrota tri-centenària, que commemorem perquè va esdevenir llavor de victòria-. Qui sap si l’1 d’octubre no podria esdevenir una Diada contemporània, sense olor de pólvora. Una jornada que, com la del 1714, ens recordi de què som capaços i en què som impotents. Tot i que hi ha una diferència fonamental entre les dues fites: l’Onze de Setembre és una derrota honorable. L’1-O és una victòria desmentida per la realitat posterior... amb la Generalitat governada de forma arbitrària i venjativa per un partit de corruptes i radicals -el PP dels quatre diputats-, és una estampa patètica que resumeix perfectament l’abast d’una crisi sistèmica.

Toni Soler

pd 1487 Ja ens hem comptat

(arafamésdunany)

Aquestes eleccions anormals han estat el més semblant a un plebiscit sobre la independència. Intuíem quants partidaris hi havia del sí, perquè els vam comptar, entre cops de porra, l’1-O, però no sabíem quants n’hi havia del no, per allò de la “majoria silenciosa”. Les recents manis unionistes no permetien fer-se’n una idea, perquè sempre han portat gent de fora per omplir i hi ha molts unionistes que (amb gran criteri) no es manifesten mai.

Hi ha majoria independentista, doncs, però això no serveix per a res, excepte per anar a la presó...

Empar Moliner

pd 1486 "Pressing" catalans

(arafamésdunany)

que les veus cantants del PP i el PSOE menystinguin la realitat fins a negar-la i intentar canviar-la per una altra més del seu gust (tant si parlem de Catalunya com si ho fem de corrupció) no tan sols no ens ve de nou sinó que és el pa de cada dia de la seva aberrant estratègia...  el pressing que de debò s’està desplegant és el que exerceix el govern de l’estat espanyol contra la societat catalana, des d’un autoritarisme cada dia més flagrant i menys dissimulat. Més intervenció dels comptes de la Generalitat, més 155 (amb el suport explícit de Cs, que al mateix temps tenen el cinisme de reclamar la presidència del Parlament), més atacs contra TV3 i Catalunya Ràdio com a mitjans suposadament adoctrinadors d’una majoria de catalans que, pel que es veu, no tenen raciocini i estan fanatitzats, i sobretot més detinguts i més amenaces de noves detencions, mentre Espanya continua exhibint davant del món sencer la vergonya antidemocràtica de tenir presos polítics...

Sebastià Alzamora

pd 1485 Conseqüències del 21-D

(arafamésdunany)

Una campanya sense estelades ni crits d'"independència".

Els actes d'ERC, JxCat i la CUP van centrar-se en la República, la llibertat dels presos i la restitució del Govern.

Renúncia. Per ampliar la base social, els sobiranistes comencen a obviar les banderes.

A. Moldes, N. Orriols, M. Esteve

pd 1484 Notes sobre el Procés (23): i ara, què?

(arafamésdunany)

Per primera vegada a la història, el temps juga a favor de la independència de Catalunya...Tanmateix, els obstacles són colossals. Tant dins com fora de Catalunya.

Els presos (els actuals i els que s’hi puguin afegir) són, realment, ostatges, perquè els càrrecs contra ells són imaginaris. A la llarga, però, els casos es giraran contra l’Estat, perquè tard o d’hora es desmuntaran com un castell de cartes, suposaran un descrèdit per a l’estat espanyol i justificaran la causa independentista més enllà de les raons econòmiques i culturals.

Miquel Puig

pd 1483 No n'hi ha prou amb votar i guanyar

(arafamésdunany)

En una dictadura, per definició, imperen la repressió i l’arbitrarietat. En una democràcia, en canvi, la vulneració de la llibertat d’expressió des de les instàncies de poder resulta sibil·lina... Els últims mesos, mentre l’extrema dreta feia i deia el que volia, un ministre ha amenaçat tuitaires, s’ha cridat a declarar mestres, s’han censurat anuncis electorals i s’ha prohibit un color que, recordem-ho, en cap cas representava suport a uns partits determinats... S’ha empresonat pacifistes per un delicte inexistent de violència... I la Guàrdia Civil ha inclòs les exemplars manifestacions de les Diades en l’atestat pel delicte de rebel·lió. Amb aquests i altres abusos s’han posat les bases de l’autocensura entre els ciutadans, i s’ha promogut un estigma ideològic que és de tot menys democràtic...

Toni Güell

pd 1482 Solstici d'hivern: acord i cessions

(arafamésdunany)

Una part de la societat catalana està en marxa amb entusiasme, però no sabem ben bé cap on, ni si existeix un camí viable... Com a moviment, l’independentisme és sempre sorprenent: vagin units o separats els partits que el representen, no mostra fissures, ni desànim, ni decepció. Es mobilitza, es retroalimenta, segueix confiant. La situació era ben propícia al pessimisme, després de l’aplicació del 155; però tot fa pensar que ningú no s’ha desdit de la seva esperança, de la seva convicció. Tanmateix, el futur no es presenta fàcil,...

Marina Subirats

pd 1481 Cs amb el seu globus

(araamésdunany)

Cs ha fet una campanya molt cara, i seria ben interessant saber qui ha pagat aquesta festassa, perquè amb les quotes dels militants (el juny passat no arribaven a 2.500) i les subvencions que els corresponen no surten els números (més de dos milions d’euros)...

Cs va néixer com a resposta a una mentida (la persecució i l’arraconament del castellà i de la cultura espanyola a Catalunya) i actualment la formació es presenta enfilada en una altra mentida (que a Catalunya existeix una majoria de ciutadans que s’han vist obligats durant molts d’anys a viure silenciats per l’opressió del catalanisme despòtic). Varen mentir també quan es van presentar com els que havien d’aturar la corrupció del PP (l’únic que han fet ha estat donar-hi suport) i menteixen de manera flagrant quan afirmen ara que han d’aturar també el nacionalisme, quan són un partit encara més nacionalista que el mateix PP. Nacionalistes espanyols, per descomptat. I d’extrema dreta, ho repetim per si no havia quedat clar.

Sebastià Alzamora

pd 1480 La impunitat

(arafamésdunany)

La impunitat és tan bèstia, que estem a punt d’oblidar l’operació Catalunya. ¿Responsabilitats? ¿Imputacions pels més que evidents delictes de prevaricació, malversació i falsedat documental? Ni una. Com si no hagués passat res.

És -diguem-ne- normal, en el sentit d’habitual, però de cap manera justificable, que l’executiu actuï sovint més d’acord amb els seus interessos que d’acord amb el bé general.

Aquesta actitud, tanmateix, té uns límits. El primer és el de la decència, que és un concepte prepolític, d’acord, però que ha de guiar sempre l’acció política. El segon llindar problemàtic és l’abús de poder. Això ja és més lleig. El tercer i últim consisteix a normalitzar aquest abús, que deixa de ser un episodi esporàdic o excepcional per transformar-se en una espècie d’inèrcia institucional...

Ferran Sáez Mateu

pd 1479 Pacte d'estat i política colonial (i 2)

(arafamésdunany)

l’Estat, amb el seu tripartit del 155, pretenia buidar de poder polític Catalunya, i des de fa un any ha desenvolupat una estratègia de guerra colonial contra aquest país. Amb el poder judicial de bracet i amb el control i la complicitat de les empreses de comunicació, que mantenen la població espanyola controlada ideològicament, han dut a terme maniobres militars en territori català, acusacions falses i campanyes difamatòries fins a arribar a la situació actual, en què s’està perseguint directament diaris, webs, comptes de Twitter, locutors... La societat catalana necessita resistir a una estratègia hostil per terra, mar i aire i no rendir-se al pacte del 155...

Suso de Toro

pd 1478 Pacte d'estat i política colonial (1)

(arafamésdunany)

el poder judicial i el Tribunal Constitucional han interpretat la Constitució de tal manera que en la pràctica es redueix a un sol article: el 155. És a dir, el govern espanyol pot fer el que vulgui i això serà constitucional, legal...  Mai hi ha hagut una tercera via, Rajoy se n’ha encarregat; des del principi es va intentar destruir el moviment social i arraconar i arrasar Catalunya... Amb cada negativa i amb cada actuació repressiva, Rajoy conduïa la societat catalana contra un mur. És terrible haver de sentir ara declaracions que culpen les autoritats catalanes d’obligar el govern de l’Estat a aniquilar la Generalitat... un cinisme sense límit. Sens dubte el president Puigdemont i la resta del seu govern hi tenen la seva responsabilitat, perquè governaven i no van valorar prou el context europeu...

Suso de Toro

pd 1477 Políticament madurs (i 2)

(arafamésdunany)

Un poble madur és el que entén aquella gran paradoxa de G.K. Chesterton: “De què serveix dir a una comunitat que té totes les llibertats excepte la llibertat de fer lleis? És la llibertat de fer lleis el que constitueix un poble lliure”. Doncs bé: és aquest desig madur de llibertat, és a dir, d’autogovernar-nos i de fer les pròpies lleis, el que ens ha de permetre recuperar tota la confiança i tota l’esperança en nosaltres mateixos.

Salvador Cardús

pd 1476 Políticament madurs (1)

(arafamésdunany)

A Catalunya cada vegada més gent s’ha pres la política pel seu compte. I això fins al punt de forçar, un canvi polític que, a les forces conservadores tant de dreta com d’esquerra se’ls fa tan insuportable que els ha fet sortir l’autoritarisme més agressiu que portaven a dins amagat... De què parlo quan dic “maduresa política”? Primer, penso en un ciutadà cada vegada més ben informat i més crític. Segon, tinc present l’increment exponencial de la conversa política al carrer... Tercer, parlo d’uns nivells de participació tan elevats que fan envermellir les precàries i voluntarioses polítiques participatives institucionals. Quart, faig referència a aquest nivell de consciència democràtica que explica tanta indignació al carrer davant de la vulneració dels drets bàsics. I cinquè, penso en la passió amb què es viu la política...

Salvador Cardús

pd 1475 La frivolitat i el cinisme no són normals

(arafamésdunany)

Quan la vicepresidenta espanyola es vanta d’haver escapçat l’independentisme, no s’adona que està delatant l’ús instrumental i barroer que la Moncloa ha fet de la justícia. Des de la seva altivesa, no s’adona, tampoc, que no té al davant polítics en igualtat de condicions, sinó privats de llibertat pel seu abús de poder. I quan Miquel Iceta s’instal·la en el paper de bromista simpàtic i compara Junqueras amb un osset de peluix, no s’adona que està seguint la veta als policies que ja van voler humiliar el líder d’ERC ni s’adona que l’humor esdevé crueltat quan recau sobre un col·lega del Parlament que està entre reixes per defensar les seves idees, les mateixes que fins fa poc discutia amb ell a l’hemicicle. No s’adona que, ara, la seva frivolitat no és normal.

Ignasi Aragay