pd 2366 Teoria política de l'acolloniment

(arafa<d'1any)

La valentia guanya batalles perdudes i la por fa perdre batalles guanyades. Per plantar cara a la dictadura era preceptiu no tenir por o vèncer-la, hi ha tota una crònica cantada que devem sobretot a Raimon (“per camps i ciutats la por/ va fent callar una a una/ les veus dels vius i dels morts”) i Lluís Llach (“jo no estimo la por, ni la vull per demà,/ no la vull per avui, ni tampoc com a record”). La valentia, a banda de les victòries explícites, pot aconseguir-ne d’implícites perquè provoca una reactiva por de l’adversari... la por és lliure, tothom té dret a tenir por i no es pot exigir a ningú ni la valentia, ni el risc, ni encara menys l’heroisme...

La política espanyola està atàvicament a l'aguait d’eventuals tuteles militars, històricament molt ben arrelades, i és tan llagotera del rei que és el comandament suprem dels exèrcits, que no se li pot tossir ni al pare en jubilació emèrita, tot i que la seva conducta sigui tan galdosa com la que va aflorant. En paral·lel, la política espanyola té por d'uns tribunals que enviarien a la presó qualsevol esquerra que vagi més enllà de la socialdemocràcia constitucional, com hi han enviat els independentistes catalans...

La por catalana és, en aquest sentit i parcialment, una conseqüència de la por espanyola: després del Primer d’Octubre de 2017, va entrar el cangueli del Mare de Déu (de Montserrat), què hem fet! Un cop fet, havent arribat al punt zenital de la dissidència legal, la mobilització popular i el valor, el globus es punxa en la declaració d'independència del 10 d’octubre, amb sordina retòrica i deu segons de vigència, i comença a desinflar-se. Els optimistes de la voluntat ... argüiran que ben al contrari, ja que l'independentisme ja supera el cinquanta per cent parlamentari. Però els pessimistes de la raó que compten en base decimal saben que la massa crítica és molt menor i que la massa mobilitzada, al damunt amb la pandèmia en contra, ha tornat al testimonialisme i amb el gra al cul d'un nucli violent que, vingui d'on vingui i sigui d'on sigui, li ha robat les fotos, que ja no són una bellíssima sardana horitzontal de nord a sud de Catalunya sinó pedrada i còctel Molotov que la propaganda enemiga convertirà per hipèrbole en Belfast en flames...

Antoni Batista, 4.4.21

 

pd 2365 Sarsueles

(arafa<d'1any)

al Teatre Maldà estrenaran aviat Mistela, candela, sarsuela, un espectacle d’Epidèmia Teatre a partir de sarsueles en català de la segona meitat del XIX. Em sembla fantàstic. Des d'aquells anys fins a la guerra, a Catalunya es va anar construint l'embrió d'una cultura popular de masses, vital i desacomplexada, socialment transversal, moderna i festiva. I en català. Era tot un món que la guerra va tallar en sec i que, per això, de vegades sembla que no hagi existit mai. Com si la cultura popular moderna i de masses d’aquest país fos d'una manera natural només en castellà i en tot cas només en naixés una de nova en català als anys seixanta i del no res. Amb el tall brutal de la guerra, aquell embrió de cultura de masses en català va ser avortat i va desaparèixer de l'espai públic. Com si només hi hagués sarsueles i cuplets en castellà. Només en l’àmbit privat i familiar en van sobreviure alguns records, com els fòssils d’un temps desaparegut per sempre. Per això em sembla fantàstic que al Maldà ens recordin i ens facin riure amb les sarsueles d'en Pitarra, per entendre’ns, perquè són la prova d’un món modern i popular en català que existia i que va ser primer destruït i després negat. Però del qual som fills. O néts.

Vicenç Villatoro Lamolla, 3.4.21

 

pd 2364 Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem

(arafa<d'1any)

Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l'educació pública... Ara el ministeri d'Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d'aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l'art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”... l'educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l'extrem... Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l'accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s'ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica. Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures... primer estudiar, després “fer coses”.

Jordi Llovet, 27.3.21

 

pd 2363 Ens fa vulnerables la democràcia?

(arafaunany)

...

La democràcia occidental surt molt més malparada que l’oriental de reptes com el covid no pas perquè sigui més crítica i escèptica davant tota forma d'autoritat sinó perquè el desitjable procés d’individualització propi de la modernitat també ha despolititzat els seus ciutadans. I ara no parlo de la politització que consisteix en passar-se el dia criticant o escoltant com (es) critiquen els polítics, sinó de la que es basa en participar en la vida pública: en dedicar temps i esforç a defensar el bé comú (des de l’escala, l’escola, els barris i pobles, la feina, les ONG, etc.). La despolitització desarma la democràcia davant els grans reptes col·lectius. Pitjor: la desdemocratitza. I el que queda són individus que es comporten com els clients d'una mena de resort portat per “uns polítics inútils i lladres” que no els atenen com es mereixen. És la conseqüència d’haver fet del consumisme -que és, per definició, infantil, egocèntric i insolidari- el motor del model econòmic. Només des d’aquí guanya terreny la nostàlgia de l’autoritarisme.

Albert Pla Nualart,  31.1.21

 

pd 2362 Ingravidesa

(arafa<d'1any)

... ara mateix costa trobar raons per a l'optimisme... Per què enganyar-nos: la desconfiança és general.

Els mals presagis d’ineptitud i impotència es compleixen dia a dia. Els nouvinguts a la política agafen ràpidament els pitjors vicis sectaris dels qui els van precedir i la seva novetat, si de cas, és un transversal deix populista destinat a acontentar a les xarxes la parròquia de fidels... La llei de la selva, guanya qui crida i s’emprenya més. Impera la cacera de bruixes, malpensar de l’altre per sistema, crear-se enemics com a mesura de la pròpia i infausta vàlua. Un fàstic, vaja... La política i l’àgora pública estan en hores baixes. Però no estan millor les elits econòmiques, que pensen poc o gens en termes de progrés comú...

I la cultura? Doncs també fa aigües: els creadors amb prou feines poden sobreviure, els acadèmics amb prou feines fan la viu-viu. La gent s’ha replegat a casa, en el millor dels casos amb un modest objectiu individual. Ja vindran temps millors, ara no es pot fer res...     

Ignasi Aragay, 21.3.21

pd 2361 El simplisme que ens lidera 2

(arafa<d'1any)

En la crisi covid, el lideratge del simplisme explica que hàgim anat sempre per darrere del virus, amb efectes dramàtics. Calien restriccions abans que les UCI s’omplissin, però els votants només les podien acceptar amb les UCI plenes. Per tant, tot i que molts líders polítics sabien que calia avançar-se al virus, els seus spin doctors els prohibien les restriccions quan calien perquè els sondejos deien que els seus votants no les entendrien i els penalitzarien. Aquest pèssim govern no és conseqüència de la pressió de l'Ibex sinó d’una nefasta conjunció: uns líders que governen per retenir el govern i uns electors amb baix nivell de comprensió.

¿És populisme? Si ho és, quants governs democràtics no són populistes? Quants líders polítics fan el que consideren que és millor encara que sigui el pitjor per retenir el govern? Mentre esperem aquests herois, no descuidem la via més efectiva de millorar la democràcia: aconseguir que més electors votin comprenent la complexitat. La democràcia de demà s'està deteriorant avui quan tants joves surten dels instituts amb un nivell tan baix de comprensió lectora: de comprensió de la complexitat.

Albert Pla Nualart, 21.3.21

 

pd 2360 El simplisme que ens lidera 1

 (arafa<d'1any)

El verb comprendre ve de comprehendere (subjectar junts). Partint d'una metàfora, descriu l’exercici intel·lectual que ens permet entendre una realitat abordant-la com a complexitat i no com a suma de parts aïllades. Una bona comprensió passa per detectar i desentranyar la complexitat. I una mala comprensió aboca al simplisme. Governar -fer política- és un dels exercicis en què més important és comprendre, perquè hi ha poques coses més complexes que la res publica. Però governar, en les “democràcies plenes” en què ens toca viure, també consisteix en fer el que calgui per retenir el govern. I aquest segon objectiu té un efecte perniciós sobre el primer: obliga a governar obviant aquelles complexitats que la majoria de votants no comprenen. Els líders democràtics rarament prenen decisions que, segons els sondejos, els seus electors no entendran i castigaran. Cal fer A però fan B perquè A els fa perdre massa vots. Si comprens la complexitat, distingeixes entre correlació i causalitat: que dues coses passin juntes no vol dir que l’una causi l’altra...  si els sondejos diuen que els electors no ho entendran, el governant opta pel disbarat. Es deixa arrossegar pel seu simplisme. I no cal parlar amb gaire gent per detectar aquest simplisme.¿En què basa l'amo de la Bruixa d'Or el seu negoci? En una incapacitat massiva per distingir correlació de causalitat. I tot plegat és atiat per un univers digital dissenyat perquè el simplisme s’imposi... 

(continuarà...)

Albert Pla Nualart. 21.3.21

pd 2359 Encadenats per les emocions

(arafa<d'1any)

... “Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”, diu el president Quim Torra en una entrada de Les hores greus... Torra es mostra superat per una realitat que podria trencar qualsevol persona i explica com no té equip, com s’escridassen, com no li preparen la documentació que demana, i com tampoc té un Govern cohesionat, ni tan sols té bona informació interna ...   Tampoc té el suport dels seus, als quals considera immersos en la politiqueria i la “tertúlia” constant de JxCat, que el “deprimeix”. Quim Torra no té fusta de president i, de fet, diu textualment que no entén perquè l'han triat a ell. “No estava preparat per a la crueltat de la política catalana -admet-. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres”... Torra va ser víctima de la seva manca de coneixement de la política, de la manca d’estratègia conjunta del Govern i sobretot de la manca de veritat... Torra ha sigut víctima d'una coalició que no tenia objectius comuns, ni estratègia externa, però també d’un partit que el va impulsar a la presidència però no li va donar suport...

Esther Vera, 21.3.21

 

pd 2358 Drets i silencis

 (arafa<d'1any)

Els adversaris dels drets individuals situen sempre el debat en l'absurd: la confusió deliberada entre dret i obligació. Un dret individual és una opció, és donar a qui ho vulgui la possibilitat de fer coses que estaven prohibides. És per tant una ampliació de les llibertats -que és el que s'espera d'una democràcia- que òbviament no obliga ningú més que el que vulgui fer-la efectiva. Sembla ridícul haver-ho de dir: ningú està obligat a divorciar-se, al matrimoni homosexual, a avortar o a l'eutanàsia. És simplement afavorir que la gent decideixi sobre el seu pas per la vida amb llibertat.

L'absurd i demagògic intent de presentar allò opcional com a obligatori expressa els límits de la idea de democràcia dels que el fan servir: un règim organitzat en funció d’un sistema doctrinal prèviament definit per ells. Tot ciutadà té dret a defensar les seves idees i a oposar-se a tot allò de què discrepa, fins i tot a l'ampliació dels drets individuals. Però no a pretendre imposar la seva restrictiva doctrina als altres. La diferència entre una democràcia i una dictadura és que la primera tracta les persones com a ciutadans i la segona com a súbdits. I precisament per això la qualitat de la democràcia depèn de la llibertat de fer i actuar de les persones.

Josep Ramoneda, 21.3.21

pd 2357 La feina ben feta i el futur del món

(arafa<d'1any)

Un fuster carregat d’ofici i envoltat d’eines que s’inclina sobre el banc per fer una fina incisió de marqueteria... Una investigadora que... Un director d'orquestra que fa repetir de forma obsessiva un passatge a la secció de cordes perquè vol que tots els músics moguin els arquets a la mateixa velocitat, sense tenir en compte que es passaran del temps previst i caldrà pagar hores extres (però el so és cada cop més homogeni, cada cop millor). Tots tres -el fuster, la investigadora i el director d’orquestra- són artesans, perquè es concentren a fer la feina tan bé com saben. Fan una activitat de caràcter pràctic, però no es limiten a complir l'expedient. ... tots tres van més enllà. Són artesans, en el sentit ampli del terme: amics de la feina ben feta. “És cert que a la vida es pot anar passant sense implicar-s'hi gaire, però l’artesà simbolitza una condició humana particular: la de la persona que s'involucra i es concentra en allò que fa”. (Richard Sennett) El seu concepte d’artesà és aplicable a qualsevol persona compromesa amb la feina ben feta per la satisfacció de fer-la bé...

Penso en aquell text de Joan Maragall: “Estima el teu ofici, la teva vocació. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. [...]”. És això: el món només el poden arreglar els artesans.

Eva Piquer, 20.3.21

 

pd 2356 La grandesa de Charlie Brown

(arafa...poc)

...Podria haver dit Charlie Brown, però Snoopy és molt més efectiu, segurament el seu personatge més famós. És l’estrella de samarretes, bosses, llibretes i mil coses més... però tot aquest marxandatge em fa una mica de ràbia. Per què? Doncs perquè d'alguna manera redueix, fins i tot infantilitza, un personatge i una sèrie que són una de les millors coses que, com a lectora, m’han passat a la vida. D'entrada, diguem-ho clar: el protagonista de Peanuts, la tira creada per Schulz i on desfilaven la Lucy, el Linus, la Sally, la Peppermint Patty o l’Snoopy, era el Charlie. Jo el vaig descobrir gràcies a un còmic de la meva mare, No pots guanyar Charlie Brown, d'una col·lecció fantàstica que va publicar, als anys 70, Edicions 62 (i que, si teniu esperit col·leccionista, encara podeu trobar). No s'assembla a res del que havia llegit: un nen amb el cap molt gros, insegur, una mica aturat, i que, com el títol indicava, no se'n sortia. La seva germana Sally li passava contínuament la mà per la cara, i la seva amiga Lucy podia arribar a ser bastant dolenta i tenia una consulta psiquiàtrica, per als amics, de pagament. Fins i tot el seu gos semblava més lúcid que el Charlie. Què era allò, on m’havia ficat? Per què reia i alhora tancava el llibre una mica trista? Doncs perquè Peanuts és una genialitat. Perquè els seus protagonistes tenen totes les pors, inseguretats, alegries i desitjos que vam tenir com a nens i que, esclar, encara arrosseguem. Perquè ens hi reconeixem. Perquè és d’aquelles lectures que et marquen, i que d'alguna manera et fan ser com ets. (Jo també cobro pels consells. Seran cinc centaus, gràcies).

Anna Guitart, 4.12.21

 

pd 2355 L'anacrònica obsessió per l'anglès

(arafa<d'1any)

Les jornades de portes obertes a les escoles han permès tornar a constatar l’obsessió d'alguns pares perquè els seus fills aprenguin anglès... Saber anglès és un dels grans nous marcadors socials. I la idea que no anglicitzar-los des de la més tendra infància suposa un terrible hàndicap plana sobre l'inconscient col·lectiu dels progenitors. Ningú els explica que si bé dels 0 als 10 anys són portentosos adquirint una segona llengua, són també pèssims aprenent-la. Ningú els diu que si aquell fill que –amb grans sacrificis econòmics i logístics– arriba als 14 anys havent fet 10 cursos d’anglès extraescolar, l’ajuntem llavors amb un veïnet que no ha fet cap curs i els fem fer a tots dos un curset d’un mes a Anglaterra vivint amb famílies del país, és molt probable que l’acabin amb un nivell similar. Dels 0 als 10 anys, exposar-los a adquirir una segona o tercera llengua és altament efectiu i del tot recomanable. En canvi, pretendre que l'aprenguin té uns resultats molt minsos i els condemna a un esforç que en aquesta etapa no estan preparats ni motivats per fer i que, sàviament, no fan. És cert que la frontera entre adquisició i aprenentatge no és una ratlla, hi ha zones intermèdies... Veure pares xampurrejant als seus propis fills en anglès és un espectacle depriment i dóna una idea de com pot arribar a ser d’aberrant fer passar el competir per davant del formar i estimar.

Albert Pla Nualart, 7.3.21

 

pd 2354 Prou de joc de la gallina

(arafa<d'1any)

Apuntava l’altre dia Salvador Cardús que l'objectiu final d'un diàleg civilitzat amb l'Estat no pot ser la independència. I jo afegiria que tampoc pot ser un referèndum que es limiti a preguntar als catalans si volen la independència i que comprometi l’Estat a facilitar-la en cas de victòria del sí... La via del diàleg civilitzat només pot dur –en el millor dels casos– a un punt intermedi: a un reconeixement més explícit de Catalunya com a nació dins d’un estat que es reconeix plurinacional; i al consegüent augment d’autogovern, de sobirania, de la nació reconeguda... Caldria que ERC admetés que el millor desenllaç del diàleg no serà la independència, sinó més autogovern, i que el seu independentisme és només un horitzó: no un objectiu a mitjà termini. Caldria que Junts reconegués que les dretes i les esquerres existeixen, i deixés de brandar l’unilateralisme per dissimular que té una posició en aquest eix. Caldria que la CUP entengués que fer política passa per deixar de flotar en el món dels ideals i enfangar-se en el món del que és possible. I caldria que tots tres busquessin complicitats amb el sobiranisme entès en el sentit més ampli...  

Albert Pla Nualart, 14.3.21

 

pd 2353 Allibereu els peus de les presentadores

(arafa<d'1any)

Fisioterapeutes, osteòpates i traumatòlegs desaconsellen l'ús habitual de sabates de taló d'agulla. Causen problemes d'esquena, als genolls, als malucs i als peus. Poden provocar tendinitis en el tendó d’Aquiles, fascitis, varius, desgast dels cartílags dels genolls, artrosi i artritis. També poden originar metatarsàlgies, galindons, dits de martell i neuroma de Morton. En canvi, tant en teles públiques com privades cada dia veiem a les presentadores amb aquest calçat. En els informatius de TV3, excepte la Raquel Sans i l’Ariadna Oltra i la Núria Solé, la resta de companyes fan equilibris damunt d’uns talons ben prims. La proesa màxima la fan les presentadores d’Antena 3 i La Sexta, que també calcen els anomenats stilettos per explicar-nos les notícies... La televisió està imposant i perpetuant una estètica de l’elegància en les dones que no només és antiga, arquetípica i limitada sinó que és perjudicial per a la salut. ...  per què trien aquestes sabates per posar-se davant de les càmeres? Qui ha decidit que aquest és el model d’elegància femenina? Els mitjans de comunicació estan col·laborant a reforçar una estètica per a les dones que fragilitza la seva imatge i les limita físicament. Les sabates de taló d'agulla són incapacitants i transmeten la idea que la dona a la feina hi és per fer bonic... Si de veritat voleu celebrar el Dia de la Dona, allibereu els peus de les presentadores.

Mònica Planas Callol, 7.3.2021

 

pd 2352 Museu de Lleida

(arafa<d'1any)

L'espoli legal de les obres d'art provinents de poblacions de la Franja que formaven part del bisbat de Lleida (i que per tant eren al Museu de Lleida, que fa de museu episcopal) m'ha recordat una anècdota curiosa. Diu que en temps de Stalin, els llibres soviètics de filosofia parlaven del “filòsof rus Kant”. Rus? L'argument era que la ciutat on va néixer Kant, Königsberg, capital de la Prússia Oriental, després de la Segona Guerra Mundial va quedar incorporada a la Unió Soviètica amb el nom de Kaliningrad (ara forma part de Rússia). Doncs si la ciutat on va néixer Kant és a Rússia, què és Kant? Rus! Encara que fos prussià. I què té a veure això amb Lleida? Doncs que és la mateixa barbaritat. Un llibre d’història, quan diu què era Kant, no ho pot fer segons què és avui la ciutat on va néixer, sinó segons què era quan ell hi va néixer. Un museu sobre el bisbat de Lleida amb peces antigues no explica què és ara el bisbat, sinó què era quan es van fer aquestes peces. No serveixen per explicar el bisbat de Barbastre, que no existia. No es poden aplicar a l'explicació del passat les divisions administratives, polítiques o eclesiàstiques creades en el present. Si es fa, Kant acaba sent rus i les peces de la Franja acaben a Barbastre.

Vicenç Villatoro, 14.3.2021

 

pd 2351 Deixeu-los que robin, home...

(arafa<d'1any)

Ai, de veritat, deixeu-los, deixeu-los que robin, què us importa? Si roben, si tenen amants, hi ha estabilitat. Per què us hi heu de ficar? Aneu a la vostra, no sereu més rics o més pobres si deixen de robar. I, en canvi, si estan contents amb nosaltres vindran i ens portaran diners d’Europa... Si ara escridasseu l'hereu, si poseu cartells pels ponts de les carreteres, potser la fàbrica de bateries se l'emporten a un altre lloc. Ells manen, nosaltres no. Per què ens hem de significar? Parleu en català a la cuina, a TV3, qui us ho prohibeix? Però no ho heu de voler tot, perquè tot no ho podeu tenir. Les coses funcionen així des de fa segles. Sí, sí, hi va haver el franquisme, però el franquisme amb qui era dolent? Amb els que se significaven. Amb els “vagos y maleantes”, amb els que parlaven català, amb els republicans. Hi ha coses que s'han de fer en privat, en públic no. Per això el raper aquell és a la presó... ¿Vosaltres creieu que si el rei veu un cartell en un pont que diu que resulta que els catalans no en tenim, de rei, voldrà portar-nos la fàbrica de bateries aquí?... I si els independentistes fossin responsables farien veure que no són majoria i deixarien el govern en mans del seny. Jo ja ho he dit, no em vull repetir. Si us porteu bé, tot anirà millor. L'actitud és tan important com l'examen. Deixeu-los robar, home.

Empar Moliner,6.3.21

 

pd 2350 No hi ha estat sense violència?

(arafa<d'1any)

Violència i estat són conceptes inseparables i –tal com Sánchez concep la democràcia–, estat i democràcia, també. Què vol inculcar-nos Sánchez –reforçant un marc mental incompatible amb una democràcia plena– quan diu aquestes bestieses? La idea aberrant i perillosíssima que la violència d'un estat, pel simple fet que és d'un estat, deixa de ser violència. Una idea que té un correlat igual de nefast: que tota violència contra un estat, pel fet de ser contra un estat, passa a ser terrorisme, i que el terrorisme és un mal absolut que fa pudor de sofre i només es pot combatre massacrant els que el practiquen. Tant és així que parar-se a considerar per què el practiquen i arribar a entendre algunes de les seves motivacions frega l’“enaltiment del terrorisme”, cosa que dona carta blanca a la violència de l'estat per destrossar la vida de qui hagi fet aquest esforç de comprensió. Fregaria l’enaltiment, per exemple, afirmar que la violència d'ETA contra el sanguinari estat franquista potser era menys il·legítima que la de l’esmentat estat contra ETA i el món abertzale. Haver aconseguit expulsar del marc mental de la majoria d'espanyols aquest plantejament és un èxit indiscutible del pensament totalitari. El pensament democràtic no ho veu així. D’entrada comprèn que, mentre no siguem àngels, un grau o altre de violència és consubstancial a la convivència. I que el que la legitima no és que l’exerceixi l’estat o s’exerceixi contra l’estat sinó que sigui justa: que no exercir-la –deixant campar altres violències– faci més mal a més gent que fer-ho. Ni la violència política deixa de ser-ho quan l’exerceix un estat ni passa a ser terrorisme quan l’exerceix un no estat...

Albert Pla Nualart, 21.2.2021

 

pd 2349 "Panem et circenses"

(arafa<d'1any)

La frase evangèlica: “No solament de pa viu l'home (i la dona)”, que continua així: “sinó de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (Mateu, 4.4), devia semblar una expressió molt rara als romans que van començar a conviure amb les comunitats cristianes, atès que la religió dels primers no coneixia les elevacions espirituals que escauen al cristianisme, potser més que a cap altra religió monoteista...

“[...] des de fa temps -exactament d'ençà que ja no tenim a qui vendre-li el vot- el nostre poble ha perdut l'interès per la política; i, si abans determinava comandaments, falanges, legions i de tot, ara deixa fer; i només desitja amb avidesa dues coses: pa i jocs al circ”.(panem et circenses) Juvenal, Sàtira X (cap a l'any 100 dC).

Els romans del temps imperial s’havien desentès cada cop més de la política i del dret de vot que tenien, que havia estat molt poderós fins cap a l'any 140 aC, quan va dissenyar-se un pla per tenir la plebs satisfeta i comprar el seu vot amb una cosa tan elemental com aliments i distracció: panem et circenses. L’esperit crític es va fondre, i l’Imperi va assentar les bases de tot govern despòtic i absolut, cosa que, al final, va desembocar en la decadència i la caiguda de Roma...

Al segle XIX, l’ascensió de la classe burgesa, avui una classe mitjana molt escampada, va fer emergir un altre problema: no tothom qui diposita un vot a l'urna ha pensat amb prou deteniment quines conseqüències pot portar la seva elecció, i sovint torna a creure que s’estima més el pa i la diversió...

Jordi Llovet, 13.2.2021

 

pd2348 Conversant amb un pres polític 2

 (arafa<d'1any)

Hem acabat delegant la protesta en una minoria que ha fet seva l’acció de guerrilla urbana. No fa tant sortíem centenars de milers de persones al carrer i el crit pacífic ressonava arreu. Ara hi surten uns pocs milers i la bullanga ens avergonyeix a molts i trenca l'encís i la potència ètica de la protesta col·lectiva. L’Estat ens té allí on volia: instal·lats en la ràbia descontrolada, empetitits, convertits en un problema d'ordre públic, no en un majúscul desafiament polític. El carrer l’hem perdut.

Per sort ens queden els vots i l’exemplaritat dels represaliats... La fortalesa d'una societat o d'una idea no es mesura per la cridòria a les xarxes o la fúria al carrer, sinó per la persistència i la grandesa moral, per la capacitat de seducció i d’il·lusió, pel compromís diari i honest a la feina, al govern, a l'escola, a l'associacionisme, a casa, arreu. Per la coherència entre el que dius i el que fas. Aquest és el camí més segur per avançar. El dels contenidors en flames és un miratge perdedor i embrutidor: glòria efímera per avui i més desorientació per demà.

Ignasi Aragay amb Raül Romeva, 28.2.2021

pd2347 Conversant amb un pres polític 1

(arafa<d'1any)

... La manera com lluites per aconseguir una cosa condiciona la cosa que aconseguiràs: si hi poses ira, foc i força, el resultat serà irat, incendiari i forçat... Cada gest de violència és una derrota de la humanitat. M’he fet intolerant amb la tolerància cap als esclats descontrolats de ràbia col·lectiva, que mai porten res de bo, són gregaris, anul·len l'individu davant la massa... La justícia es guanya sent just. Amb l'ús de la força bruta els ideals s’embruten... La no-violència i la resistència passiva són difícils, poc espectaculars, però en realitat més heroiques. Costa molt construir una cultura de la reivindicació pacífica i molt poc malmetre-la. A Catalunya fa un temps que l’hem fet malbé. La violència policial de l'1-O, a més de reprimir, espantar i demostrar la capacitat d’intimidació de l’Estat, també buscava trencar el comportament impol·lut de l’independentisme al carrer, i ho ha aconseguit... els joves no se'ls pot dir: “Com que no teniu feina ni perspectives de progrés, com que el mon és una merda, doncs entenem que us esbraveu al carrer cremant contenidors, trencant vidres i tirant pedres”. És un missatge condescendent i de derrota, de baixa exigència...  

Ignasi Aragay amb Raül Romeva, 28.2.2021

 

pd 2346 Setge digital a la vida familiar

(arafa<d'1any)

... ¿És possible que aquestes nenes que no em puc treure de sobre, que devoren embadalides els llibres que els llegeixo i les pel·lícules que els faig veure, en pocs anys passin a ser àliens que no s'interessaran per res del que els expliqui i no apartaran els ulls de les seves pantalles ni tan sols als àpats...

La resignació que es respira sobre el tema m’alarma. El fatalista “No hi podràs fer res” em revolta. S’hi pot i s’hi ha de fer molt, i urgeix que els pares ho sàpiguen i, en la mesura que puguin, ho facin. Quan parlem de fracàs escolar, quan milers de docents diuen que a classe no hi poden ensenyar res, parlem, en gran part, d'això ... Mirar i escoltar només és una acció creativa quan la imatge i el so deixen prou espai i prou silenci perquè l’audiència els ensalivi i els mastegui amb el seu propi esperit. Si no ho fa, degenera fàcilment en passió embrutidora i addictiva. Cedir davant el setge digital és com cedir davant la brioixeria industrial, que tampoc permet apreciar la verdura. Si no ens resignem a tenir fills obesos, tampoc ens podem resignar a tenir-los sobreestimulats. ¿Es pot aconseguir sense un mínim de conciliació? No. Per això tot l'esforç contra la segregació escolar servirà de poc si no es lluita alhora pel dret i el deure dels pares a dedicar temps als fills. 

Albert Pla Nualart, 28.2.2021

 

pd 2345 Oci i treball

(arafa<d'1any)

El baró d’Holbach a La Morale universelle, ou les Devoirs de l’homme fondés sur sa nature, Amsterdam, 1776, diu que els homes i les dones no havíem nascut per treballar: “El treball sembla a tots els homes un càstig del qual voldrien alliberar-se”. És una tesi antiga, que el desenvolupament industrial i tècnic dels dos últims segles ha posat en dubte. De fet, si Grècia i Roma postulaven que s’havia de treballar com menys millor, i que una persona sensata havia de deixar de fer-ho de seguida que la seva posició li ho permetés, això es devia al fet que aquestes dues civilitzacions van tenir esclaus, quasi sempre provinents de les conquestes militars en terres estranyes. Quan es va acabar l'esclavisme, llavors els homes lliures no van tenir més remei que treballar; però també aleshores van aparèixer les classes socials, amb la qual cosa vam tornar al mateix punt: els rics no treballen gaire, i els pobres treballen com abans ho havien fet els negres: la metàfora encara és viva.

... ara els rics ja no es dediquen, com passava a Grècia i Roma... o a la França del Grand Siècle, a un lleure cultural o filosòfic: prefereixen tenir tres o quatre residències i un iot a la Costa Brava... i els pobres ―diguem, avui, la tan escampada classe mitjana― poden estar contents si tenen feina, i, quan en tenen, encara poden estar més contents si poden estalviar per tenir una vida passadora en jubilar-se.

...Fet i fet, tot ha acabat de mala manera: els rics ociosos no generen cap filosofia ni cultura perdurable, i els pobres amb prou feines tenen accés al mercat laboral. 

Jordi Llovet, 27.2.2021

 

pd 2344 Si us costa, no ho feu

(arafa<d'1any)

... que dimecres “es va produir una reunió entre JxCat, ERC, la CUP i els comuns” per fer un pacte, diguem-ne, antifeixista (anti-Vox) i que el PSC no hi va anar... De moment, Vox encara no ha fet res més esbojarrat que el que van fer els de Ciutadans en les glorioses èpoques de Rivera i Arrimadas. El discurs xenòfob el camuflaran, com ja feien els de Ciutadans amb els independentistes, de discurs econòmic i legalista. No es posaran a dir, a la cambra catalana, quines religions els cauen pitjor. El que diran, si de cas, és que hi ha practicants de tal religió que són delinqüents i terroristes. I si algú els desmenteix amb xifres ja hauran guanyat...

Els catalans hem suportat –com les morenes, en silenci– un discurs foteta, ple d'odi i calumniador repetit per una part important dels súbdits de Felip durant anys i anys. Som garrepes –això ho compartim amb algun altre col·lectiu, ves per on–, el nostre accent quan parlem en castellà fa ràbia i no som simpàtics (aquesta última part, per a mi, és un elogi)...

Amb això vull dir que Vox, per a mi, és com Ciutadans ampliant la base. Vox no té, com Ciutadans, el monocultiu dels independentistes. Em sembla bé aïllar Vox, però d’ells no n'espero gaires sorpreses. A més de la meitat de catalans ja ens han dit nazis, no sé si m'explico.

Empar Moliner, 27.2.2021

pd 2343 Un grec, un groc i un negre 2

 (ara... mateix)

(continuació) ... Dit tot això, ¿poden ser paritàries les cavalcades de Reis? Pel que fa al gènere, la tradició no dubta: són tres homes. ¿Cal modificar la tradició fent que a les cavalcades els reis siguin reines? És complicat. Una cosa és que un rei sigui representat per una dona, com Núria Espert fent de Rei Lear, i una altra de ben diferent és que siguin tres reines, o dos reis i una reina, o dues reines i un rei.

¿I no hi hauria d’haver, també, reis o reines LGTBI, a més dels straight o heterosexuals? Compliquem-ho amb l’ètnia. El rei negre ara ha de ser representat per algú d'ètnia negra: no s'accepta que un blanc es pinti la pell com Al Jolson a The Jazz singer. ¿I si altres ètnies com la gitana, la magrebina o les orientals volen tenir el seu rei? Per satisfer paritàriament totes les combinacions de gènere i ètnia ens caldrien un mínim de 40 reis. La paritat rigorosa no és gens fàcil.

Claudi Mans, 25.12.2021

pd 2342 Un grec, un groc i un negre

 

(ara... mateix)

El poeta badaloní Joan Argenté va dedicar un poema als Reis d'Orient: un grec - el blanc-, un groc - el ros- i un negre. Però l’Evangeli de Mateu, l'únic que cita aquestes figures, no diu quants eren ni d'on venien. El fet que mostressin els seus respectes a Jesús amb el lliurament d’or, encens i mirra ha fet pensar que eren tres. Al segle IV és quan es va fixar el nombre dels tres reis i també els seus noms. Al segle XVI, la iconografia va introduir un rei negre. Les denominacions de blanc, ros i negre no són, però, de categories equivalents, perquè barregen les característiques de pell i cabells. Hi ha dos reis de pell blanca i un de pell negra. El rei blanc, el més vell, té una abundosa pilositat blanca, despigmentada per l’edat, però de jove potser era ros, o de cabells negres. El rei ros, en canvi, no és mai ros, sinó castany. El rei negre sol ser de cabells negres, però hi ha gent de pell negra amb cabells rossos. I si fos més vell també podria ser negre de cabells blancs...

Claudi Mans, 25.12.2021

pd 2341 Se'ns ha colat el feixisme 2

 (arafa<d'1any)

Les xarxes socials són una joguina enverinada. Els feixistes veuen les xarxes com una oportunitat. La manera més efectiva d’escampar el feixisme és deixar que tothom parli. Sobre qualsevol tema. Sense cap jerarquia d’autoritat entre les opinions. ¿Que la democràcia defensa que tots som iguals? Doncs au, deixem que totes les opinions siguin percebudes com a igualment vàlides, creguem-nos que tothom té la seva part de raó. I ja no podrem distingir la veritat de la mentida. En nom de la llibertat d'expressió, estarem legitimant opinions menyspreables... " el feixisme és un monstre amb moltes cares i hem d’aprendre a detectar-lo i desemmascarar-lo amb urgència, perquè no sempre se'ns mostra de la forma més evident." Umberto Eco

Ho llegeixo a Instruccions per fer-se feixista*:“Serà normal que els demòcrates ens titllin de feixistes o neofeixistes. Però també serà la nostra victòria: haurem tornat a posar en boca de tothom una paraula que fa poques dècades s’associava als morts i amb el passat, amb una realitat desapareguda. Nosaltres no desapareixem. Nosaltres hi som”. I nosaltres, estúpids demòcrates, no només els deixem entrar a casa: fins i tot parem la taula i els convidem a seure.

* Un llibret altament recomanable: Michela Murgia, ed. Empúries 2019

Eva Piquer, 6.2.2021

pd 2340 Se'ns ha colat el feixisme 1

 (arafa<d'1any)

... el llibre Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia (Sardenya, 1972), publicat per Empúries el 2019, amb traducció de l’italià a càrrec de Mercè Ubach; juga amb habilitat a denunciar el feixisme fent veure que el defensa, descriu exactament el que està passant a les nostres pantalles: el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort... s'ha infiltrat en el discurs públic aprofitant les eines democràtiques. Passa que, al principi, les democràcies solen ser molt hostils al feixisme; però amb el temps perden la memòria inicial, es desgasten i es corrompen. Això quan no neixen coixes, com la nostra... si el feixisme és mínimament espavilat, podrà arribar a governar estats sencers sense ni tan sols haver d’empunyar les armes: només caldrà que dissimuli una mica, que tingui la precaució de no autoanomenar-se feixisme, i seran els mateixos instruments de la democràcia els que l’ajudaran a créixer... (continuarà...)

Eva Piquer, 6.2.202

pd 2339 Coses que estan prohibides en aquest país

 

(arafa<d'1any)

Els veïns d'avinguda Roma / Urgell de Barcelona, sota el nom de Col·lectiu Enriqueta Gallinat, s’han manifestat cada dia des del 5 de novembre del 2017, per demanar la llibertat dels presos polítics. Però ara la Junta Electoral Provincial de Barcelona els ha notificat que no autoritza les seves concentracions mentre duri la campanya electoral perquè, "si bé no tenen pròpiament un contingut electoral, indirectament sí que tenen un contingut polític". Sensacional: durant la campanya electoral, en aquesta democràcia avançada en què vivim està prohibit que els ciutadans facin política al carrer. ¿Es pot saber en què amenaça la campanya electoral una manifestació veïnal d’una vintena de persones, que s'estan a la vorera durant mitja hora i després marxen a casa? Que els dies abans d’unes eleccions polítiques se suspenguin drets polítics és impresentable. Si les eleccions són la festa de la democràcia, s’han vist festes bastant més divertides.

Antoni Bassas, 6.2.2021

pd 2338 Un altre any 2

(arafa1anyjust)

...

Ha començat un any que no sabem com serà. No sabem si dominarem o no el virus coronat. No sabem si els vaccins seran eficaços o no. No sabem si els presos polítics catalans seran amnistiats o no. No sabem si Catalunya tindrà una mica més de llibertat o no. No sabem si tindrem la primera presidenta de la història o no. No sabem fins on arribarà la crisi econòmica. No sabem quines destrosses farà el canvi climàtic. No sabem si les masses humanes humiliades continuaran persistint en el seu intent de sobreviure. No sabem res de res. Només sabem que serà un any difícil, complicat, dur. Que les geleres es continuaran fonent, que els ocells migratoris aniran desorientats, que les plantes floriran dues vegades, empeses per les altes temperatures fora de temps. Que els homes i les dones es continuaran morint, mentre busquen la vida, travessant mars impossibles…

Narcís Comadira, 2.1.2021

pd 2337 Un altre any 1

 (arafa1any)

Sembla que era ahir que vaig néixer i que vaig ser un nen. Encara recordo els geners de llavors, freds, glacials, tant pel que fa a la temperatura meteorològica com pel que es refereix a la temperatura anímica... Havien passat els dies de Nadal (llavors encara no estava de moda dir-ne els Nadals, ni es parlava de la nit bona ni de la nit vella ni de cap d'aquestes aberracions actuals) i esperàvem els Reis d'Orient, que eren savis i no pas Mags, com són ara...

...quan estic de bon humor, cosa que no passa gaire sovint, arribo a pensar que he estat un privilegiat. He nascut a la ciutat més bonica del món i al país més bonic del món, vora el mar més bonic del món i sota unes muntanyes que, si no són les més boniques del món, poc els falta. Parlo i escric i penso i somio en el parlar més dolç...

Vaig néixer en una dictadura que perseguia aquesta llengua meva, però a casa, a la meva ciutat, fèiem el que ens semblava. Parlàvem català, molt més del que fan ara els joves de la meva família i del meu poble. I l’apreníem a casa... el dictador encara no s'ha mort i sobreviu en les institucions poderoses de l’Estat: la monarquia, l’exèrcit, la justícia, els cossos policials. I en les empreses omnipotents, la banca.

Narcís Comadira, 2.1.2021