A Barcelona, si t'hi encaparres, pots viure en català, tot i que amb algunes incomoditats i sempre a l'aguait: és un esforç notable de militància. Però es pot. En realitat, fa molt temps que és així. Diria que, com a mínim, tota la meva vida de mig segle llarg.
Això sí,
als anys 70 el català va aconseguir fer un salt popular endavant, es va
posar de moda associat al canvi democràtic i la recuperació de
l'autogovern i dels ajuntaments. Encara vivim de rendes d’aquell salt
màgic. Màgic?... Sense ser nacionalistes, i malgrat l'acusació de sucursalistes que els
plovia del pujolisme, les esquerres (PSC i PSUC), molt fortes i majoritàries en el
camp educatiu, van fer seva la llengua com un pilar de cohesió social i
d’ascensor social.
Ara ens adonem que caldria fer-ne un altre, de salt endavant, si volem
salvar l’idioma propi, parlat de forma habitual només pel 36% de la
població. Però ens agafa cansats. El Procés està passant factura.
Malgrat els intents de protegir-la i deixar-la al marge del pols polític
sobiranista –a vegades fins i tot semblava que massa al marge–, la
llengua ha quedat associada a la derrota. L'espanyolisme més
recalcitrant s'ha esforçat a identificar l’independentisme amb el
català, és a dir, a fer-ne l’idioma només d'alguns, a etiquetar-lo
políticament, a culpabilitzar-lo... Per sort, la realitat social no es correspon amb aquesta
tensió: al carrer domina el castellà, però la bel·ligerància contra el
català és baixa, i viceversa. El que tampoc no hi ha, certament, és un
corrent a favor, en positiu, de l’idioma històric del país.
La campanya institucional de la Queta respon a aquest intent de tornar a construir un discurs amable i optimista al voltant del català... La publicitat ajuda, però no fa miracles. Igual que als anys 70, sense esforç cívic i polític no hi haurà màgia que valgui...
Ignasi Aragay, 19.3.2023
