Els catalans també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la
lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent
potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem
passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment
en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat
centenars de milers d'homes i dones que fan les feines més mal pagades,
que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen
dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s'assabenten dels
ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de
racisme pel seu aspecte... Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora
com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els
recursos públics suficients per acollir la immigració, ¿però en tenim
realment la voluntat?... La immigració d’avui és més complexa i diversa que la dels anys 60, majoritàriament espanyola...
Es tracta de decidir si s'aborda la realitat de la immigració des de la
por i el rebuig demagògic (atenció: ni marxaran ni se'ls pot expulsar
per decret) o des de la incorporació responsable (atenció: sense
amagar-ne les dificultats i els límits)...
Històricament, hi ha hagut dos grans moments en què molts dels nostres
avantpassats van fugir forçats (els hi anava la vida) buscant refugi en
altres terres: després de les derrotes militars del 1714 i el 1939... Tots ells, en totes les èpoques,
suposo que aspiraven a ser mínimament ben rebuts, que volien només una
oportunitat per refer la vida lluny de casa i que no renunciaven a la
seva identitat, les seves creences, la seva llengua. El mateix que els
passa als que han vingut a viure entre nosaltres.
Ignasi Aragay, 21.1.2024
