(arafa...)
Un alcalde d’ERC em manifestava la seva radical oposició a la ponència
política preparada per la direcció del seu partit, el qual, segons ell,
ha de deixar de banda el pragmatisme per continuar sent un partit
arrauxat. Escoltant-lo em sembla percebre una pulsió suïcida que en
dosis variables estaria present a tot l’espectre independentista:
l’atractiu de protagonitzar una derrota més en la història de Catalunya
que torni a posar de manifest la perversió dels seus enemics. D’aquí la
reticència d’alguns a tornar a ocupar la Generalitat i a tornar a fer
política, d’aquí les presses d’alguns per a un altre enfrontament. Els
més abrandats em semblen, en el fons, uns derrotistes. No creuen que
sigui possible la victòria i per això frisen pel conflicte. En canvi,
els que creiem que la victòria és possible creiem també que exigeix
abans una lenta acumulació de forces que només pot passar per
administrar de manera competent i inclusiva les eines disponibles:
ajuntaments i Generalitat.