Com serà aquest mes de maig? Plourà suficientment i bé? Floriran els jardins, com feien abans? Quan jo era petit, el mes de maig era el mes de Maria. Als hermanos, on jo anava, se celebrava amb gran esplendor. Cada dia anàvem tots a la capella, on el perfum de les flors es barrejava amb l'olor peculiar que fan els nens... L’altar sobreeixia de flors de tota mena. Lliris d'aigua i lliris de Sant Josep, és a dir, assutzenes, amb el perfum carregós i marejador, tan simbòlics, erectes i plens de saba apegalosa. Roses, esclar, peònies, xeringuilla, nebulosa, clavellets blancs. Tot plegat en un garbuix sense sentit... el capellà del col·legi, ens alliçonava sobre la gran i única virtut d'aquells anys, la castedat. Ell en deia puresa. Com si la vida fos impura i n’haguéssim de fugir. Havíem d'estar a l'aguait. El dimoni ens vigilava. Ell deia las fuerzas del mal... Mentrestant, les flors de l'altar lluïen inconscients i autosatisfetes els seus òrgans sexuals, com si volguessin desmentir les pietoses paraules i ens inundaven amb les onades dels seus perfums barrejats i embafadors... Sí, tot es feia en castellà, evidentment, les classes, les oracions, les plàtiques.
Per guarnir l'altar, havíem de portar flors: Venid y vamos todos / con flores a porfía, / con flores a María / que madre nuestra es. Quan era molt petit em pensava que Porfía era una altra senyora, amiga de Maria, que és la que era la nostra mare. Els que a casa seva tenien jardí, portaven flors dels seus jardins. Els que no en teníem, anàvem a pidolar a famílies conegudes que sí que en tenien... Vells jardins de Girona, jardins secrets, tancats entre parets, molts ja inexistents, records d’un Camelot de la infantesa en què tot era possible. Créixer és anar tatxant possibilitats de la llista. I quan un arriba a una edat tan provecta com la meva, ja gairebé ho té tot tatxat...
Narcís Comadira, 6.5.2023
