(arafa...)
Tot l'article a :https://www.ara.cat/opinio/catanyol-campa-alegrement_0_2127387286.html
Vehement discussió amb els fills. Ells defensen que els és
imprescindible l'ús de determinats castellanismes per expressar-se amb
plenitud. Miro d’explicar que això respon al seu bilingüisme diglòssic... Els dic que no tinc res en contra del castellà, però sí tot a favor del català... Ells han viscut en català amb una certa normalitat -¿un miratge de
normalitat?- a l'ensenyament i al seu entorn. Per això no són conscients
de la debilitat social que arrossega... en el registre més col·loquial el català té problemes greus... en el context sociolingüístic del català siguem conscients de les
conseqüències que té. No passa res: les llengües evolucionen, estan
vives. Algunes més que d'altres. Moltes moren, i no sempre de mort
natura... El consens per donar una oportunitat al català va ser àmpliament
compartit. Això s'ha perdut ja fa temps. L'efecte TV3 s'ha esvaït.
L'escola està en el punt de mira... la realitat és que els meus fills defensen l’ús
de castellanismes. Dubto que aquest fenomen es produeixi a la inversa:
que en cases castellanoparlants els joves defensin l’ús de catalanismes.
I la paradoxa és que ells parlen sens dubte un castellà i un
català més pobres que els meus. Això sí que deu passar igual a les llars
castellanoparlants. La realitat diglòssica, que jo definiria com un
bilingüisme mandrós i acomplexat, ja ho té això... I aquesta deixadesa, esclar, perjudica més la llengua més dèbil... No sé si ho pilleu.
Ignasi Aragay