pd 1526 El que diuen és obvi però malgrat això, gràcies

(arafamésdunany)

Finalment, els bisbes de les diòcesis catalanes han defensat el dret a l’autodeterminació de Catalunya... Els bisbes de Catalunya no han dit res que els comprometi gaire. Al cap i a la fi, qui pot negar el dret a defensar un projecte polític digne i de manera democràtica? Però com que això és, precisament, el que està passant a Espanya, la declaració episcopal, sense guanyar cap premi a la valentia, recorda que hi ha uns mínims de decència.

Antoni Bassas

pd 1525 Caça de bruixes

(arafamésdunany)

Segons algunes fonts, el nombre de persones investigades a Catalunya en relació al Procés ja s’estaria acostant al miler. I no tan sols hi ha cada vegada més noms, sinó que el cercle es va ampliant des de l’estricta política fins a la societat civil i el món de la comunicació i de la cultura. Algú ha parlat ja de caça de bruixes... El que definia una caça de bruixes era el caràcter massiu i indiscriminat. Però sobretot que es tractava d’acusar i condemnar desenes de persones per un delicte com el de bruixeria. És a dir, per un delicte imaginari o que existia només, com a delicte, en la ment dels acusadors.

Vicenç Villatoro

pd 1524 Ben lluny

(arafamésdunany)

"el PSC de Jaume Collboni va optar per alinear-se ahir amb el PP i Ciutadans en contra d’una declaració a favor de l’acostament dels presos polítics independentistes” i em penso que és una broma. Però no ho és... Rebutjar l’acostament dels presos a Catalunya no vol dir només això. Vol dir, sobretot, el contrari. Vol dir demanar l’allunyament dels presos...  Aquestes persones estan en presó preventiva -fins que un altre home ho decideixi- per “delictes” que s’han hagut de fer a mida... “De què els podem acusar, atès que no han trencat mai un plat? De sedició? De rebel·lió? Va, tira”. I que aquestes persones estiguin en presó preventiva sí que els posa, suposo, davant del mirall...

Empar Moliner

pd 1523 La bombolla unionista (i la indepe)

(arafamésdunany)

Quan ens recreem en la nostra bombolla, correm el perill de perdre el sentit de realitat...  Les xarxes socials ...fan que t’arribi allò que estàs predisposat a creure’t, el que t’agradarà, el que connecta de manera més visceral i emocional amb tu. El que et permet no pensar, no dubtar, que t’estalvia establir un diàleg, confrontar idees. L’únic tipus de debat a què ens hem acostumat són les disputes a crits entre tertulians, als antípodes de l’ideal d’àgora democràtica. Mers espectacles de baixes passions i histèriques raons.

Ignasi Aragay

pd 1522 Els narcopisos i la gentrificació

(arafamésdunany)

La lluita per la sobirania popular (és a dir, per la democràcia) és, en part, la que enfronta Catalunya amb Espanya, però és, sobretot -aquí i a gairebé tot el món-, la que enfronta el poder públic amb el privat. Quan es parla de crisi de la democràcia i d’auge dels populismes, es posa molt l’accent en la demagògia dels líders xenòfobs, però s’oblida el seu caldo de cultiu: uns governs estatals i supra-estatals entregats als dogmes neoliberals que, mentre fan bandera del bé comú, pacten, preserven i augmenten en llotges i reservats els privilegis d’una elit malalta de cobdícia. La crisi de la democràcia deriva d’un poder públic molt poc públic...

Albert Pla Nualart

pd 1521 Vèncer sense convèncer

(arafamésdunany)

des de l’1-O, encara tinc més ganes d’aconseguir la independència perquè tot el que he vist que ve d’Espanya és als antípodes del que vull per al meu futur i per al futur de la societat de què vull formar part. Aquesta conclusió no prové d’un dia, d’un fet, o d’una declaració, no, és el conjunt de fets, idees i expressions...  Això no vol dir que no consideri que s’han comès errors... però el que ve de l’altre costat és tan retrògrad, tan feridor i tan brut, que és impossible no percebre la incompetència pròpia com un mal menor... potser ens hem equivocat en el com, i potser era inevitable... ¿Com no hem de voler la independència si tot el que fan ens hi empeny?

Francesc Serés

pd 1520 final

Al final del camí em diran: "Has viscut? Has estimat?" I jo sense dir res, obriré el cor ple de noms.

Pere Casaldàliga

pd 1519 Votar amb el comandament

(arafamésdunany)

En democràcia, els ciutadans decideixen. En bona democràcia, es fa el que decideix la majoria dels ciutadans i es respecten les minories. En una democràcia participativa, les decisions dels ciutadans no són tan sols votar cada quatre anys, sinó que són constants i permanents. Es vota a les urnes i es vota també amb les opcions de consum, amb les actituds individuals... Però resultaria especialment insòlit que allò que volen i trien més ciutadans fos ofegat o desnaturalitzat fent-li copiar allò que trien menys ciutadans. No respectar les minories és aberrant. No respectar les majories és, a més, indecent.

Vicenç Villatoro

pd 1518 Des de Múrcia amb amor

(arafamésdunany)

Als murcians també els van pegar. Potser no tant com a nosaltres, els catalans, però els van pegar. A ells per protestar contra les obres de l'AVE. A nosaltres per organitzar un referèndum. No van pegar a tots els murcians, esclar, van pegar als que protestaven. No van pegar a tots els catalans, esclar, van pegar als que votaven i protegien urnes. Pegar no serveix perquè la gent deixi de pensar el que pensa i de vegades no serveix perquè deixi de fer el que fa. Pegar, en el cas de Múrcia i en el cas de Catalunya, va ser un escarment...

Empar Moliner

pd 1517 La final

(arafamésdunany)

EL BARÇA s’ha classificat per a la final de la Copa del Rei... En les anteriors es van produir xiulades al rei i a l’himne espanyols que van provocar una irritació considerable en el món monàrquic. Fins al punt que l’Estat va voler castigar-les, a posteriori. Però em fa l’efecte que, en aquesta ocasió, les circumstàncies fan que el desig de l’unionisme no sigui tant castigar la xiulada com evitar-la. En un context en què aquests sectors donen per feta la seva victòria i la derrota de l’independentisme, considerarien la persistència de la xiulada una humiliació inacceptable i un dubte sobre la seva victòria, que probablement intentaran evitar de totes les maneres possibles... Per castigar les xiulades ja feia falta forçar molt la legalitat. Per evitar-les, caldria forçar-la encara més, espantar els qui voldrien fer-les o imaginar mesures, convencionals o no, de molt difícil legitimació legal i democràtica. En anys anteriors va haver-hi una xiulada i al cap i a la fi no va tenir més transcendència. Em preocupa on pot arribar ara l’obsessió per evitar-la.

Vicenç Villatoro

pd 1516 "The Guardian" i el delicte de rebel·lió

(arafamésdunany)

Però el que cap estat democràticament constituït pot fer és responsabilitzar els que reivindiquen pacíficament el dret de sufragi de la violència que les forces i cossos de seguretat, els jutges o els funcionaris de presons apliquen contra ells.

Actuar d’aquesta manera suposa trencar les regles bàsiques en les quals descansa la convivència. L’estat disposa del monopoli de la coacció física “legítima” (Max Weber). Però no disposa d’aquest monopoli per dir que el blanc és negre, o el pacífic, violent. Per molt suprem que sigui el Tribunal Suprem no pot qualificar de delicte de rebel·lió una reivindicació pacífica del dret de sufragi.

No hi ha pitjor desviació de poder que la del màxim òrgan jurisdiccional quan atempta contra la naturalesa de les coses.

Javier Pérez Royo

pd 1515 Sacrificar els Jordis? (i 2)

(Arafamésdunany)

L’autèntica força de l’independentisme és la manca de força bruta: saber estar en peu de pau, la fermesa en el fons i la pulcritud en les formes, el discurs conciliador i democràtic de cara a Espanya i entre catalans... només quan hem anat així hem avançat, hem sumat més gent.... topant de cap contra una Espanya intolerant prendrem encara més mal.  Recularem, ens esgotarem i sobretot ens fracturarem, com volen. Hem de recuperar forces i plantejar un no-xoc, descol·locar-los com tantes vegades hem fet.

Avui, la nostra dignitat política ha de ser abans que res humanitària, amb els presos... i evitar donar excuses a una justícia injusta que ha convertit els presos en ostatges... I Llarena ens ha reconfirmat que són presos polítics. Fem-nos forts, doncs, en aquest crit de justícia. Aquí sí que trobarem complicitats al món. I tornem a trepitjar ferm amb les nostres armes de construcció massiva: diàleg, pau, tolerància, democràcia, govern, República.

Ignasi Aragay

pd 1514 Sacrificar els Jordis? (1)

(arafamésdunany)

El dilema és diabòlic: ¿Puigdemont o els presos? Ens l’estampa als morros un Estat que ha decidit sacrificar la seva dignitat democràtica triant assemblar-se més a l’autoritària Turquia que a la liberal Anglaterra. Un Estat rabiós, ultranacionalista, ferit en el seu orgull, venjatiu. Un Estat que, al repte pacífic i democràtic català, hi ha respost amb violència i empresonaments fraudulents. Un Estat poderós i perillós...

Ignasi Aragay

pd 1513 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (i 3)

(arafamésdunany)

... Perquè ara, més que mai, tenim un Estat que té tota la voluntat i totes les armes per posar-nos bastons en totes les rodes. I amb això no vull dir -només faltaria!- que el dia a dia no sigui importantíssim.

Vam ser víctimes de la rauxa i ara ho serem del seny si no ens adonem que cal continuar posant l’accent en la confrontació política. Si la millor arma del feble és l’ímpetu desbocat del fort, ara és el moment d’utilitzar-la. L’Estat i el PP li han agafat el gust a reprimir, a humiliar, i el que hem d’aprofitar és que també estan reprimint, i humiliant, la democràcia, la llibertat d’expressió. Són drets prou bàsics perquè la base social que els defensi superi de sobres el 50 per cent.

Albert Pla Nualart

pd 1512 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (2)

(arafamésdunany)

... Cal més rauxa en el seny per constatar que el dia a dia que ens han deixat, amb un autogovern anèmic i amenaçat, difícilment ens permetrà lluir-nos: no tindrem CAPs descongestionats ni ràtios escolars escandinaves. El repte era i és enorme, i no es tracta d’autoflagel·lar-nos. En molts sentits estem pitjor, però hem obligat l’Estat a ensenyar al món, i a tots els demòcrates que hi viuen, la seva pitjor cara. Tot el que és derrota en termes pràctics, de dia a dia, és victòria en termes de legitimitat... Ara bé, l’oportunitat d’ampliar la base sobiranista gestionant eficaçment el dia a dia -fent una brillant política social- era més factible (i segurament no gaire) el 2015 que no pas ara...

Albert Pla Nualart

pd 1511 ¿Ens queda el refugi del dia a dia? (1)

(arafamésdunany)

En un gir que no em deixa de sorprendre, bona part dels opinadors que empenyien el Procés cap a una unilateralitat sense manies han passat a dir que del que es tracta ara és de posar-se a governar fent una política social, del dia a dia, que prestigiï l’independentisme i li permeti ampliar la seva base. Em sorprèn, bàsicament, perquè el Procés partia de la idea que aquesta política del dia a dia (educació, salut, etc.) no podia ser efectiva comptant només amb la minvant sobirania -política i sobretot financera- a què condemnava el centralisme expansiu del PP... I ara, xops d’un bany de realitat repressiva on fa aigües la poca sobirania que ens quedava, alguns dels que ho deien asseguren que ha arribat l’hora de descongelar la normalitat, el dia a dia, i posar-nos a governar eficaçment. De quina normalitat parlen?

Albert Pla Nualart

pd 1510 El Procés és mort! Visca el (nou) Procés!

(arafamésdunany)

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula...“Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions... Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari... El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República

Jaume López

pd 1509 Contra la convivència

(arafamésdunany)

“ El cumplimiento de la ley estaba por encima de la convivencia ciudadana ”... Aquesta contraposició entre fer complir la llei i preservar la convivència ja és per ella mateixa significativa, sorprenent. Figura que la llei existeix precisament per preservar la convivència... Per a Pérez de los Cobos, fer complir la llei està per damunt de la convivència, és un bé superior a qualsevol altre. Que es noti qui mana. Per això la policia i la Guàrdia Civil no tenien cap noció de proporció, aquell dia, perquè la convivència és secundària, perquè la imposició de la llei és el valor suprem. No m’imagino cap responsable policial d’un país democràtic dient una frase com aquesta... Perquè em fa l’efecte que aquesta idea, que per fer complir la seva llei paga la pena trencar la convivència de la societat catalana, és la divisa de l’Estat no tan sols l’u d’octubre, sinó molts dies abans i molts dies després. Fins avui mateix.

Vicenç Villatoro

pd 1508 "Delenda est Republica"? (i 3)

(arafamésdunany)

Estat de xoc, la pregunta ja no és què faran ells sinó com respondrem nosaltres. Perquè la repressió rutlla sempre com un mirall. Parla d’ells –de fins on estan disposats a arribar esbotzant-ho tot. Però parla sobretot de nosaltres: de fins on estem disposats a resistir... Si el primer d’octubre, volent ser república, vam aprendre a ser poble, caldrà seguint sent-ho i exercint-ho: és l'única alternativa a la vista. I és el que pretenen desmuntar: esperen endebades que ens tornem cap a casa. Però ens trobaran enmig del carrer, de la feina i de l’aula. Reconstruint republicanament tot el que destrueixen. Indesinenter –no cedir, no desistir, no defallir– és l’única sortida democràtica a la vista que tenim. Derrotar l’excepció.

David Fernàndez

https://www.ara.cat/opinio/david-fernandez-delenda-est-republica_0_1954004769.html

pd 1507 "Delenda est Republica"? (2)

(arafamésdunany)

... per sobre de tot –inclosa la llei, inclosa la convivència– hi ha la unitat d’Espanya i un virulent nacionalisme d’estat. I que per sobre de la llei hi ha la seva llei paral·lela. A això ens enfrontem... L’Estat dins l’Estat rutlla així i caldrà esforçar-s’hi molt i més del que ens pensem si ens en volem en sortir...

El problema maleït de les excepcions (veure Egunkaria) és que mai no es desballesten fins anys després, a misses dites i quan el mal ja és irreversible. La duríssima batalla de debò no és que ens donin la raó d'aquí 10 anys: és guanyar-la ara...

David Fernàndez

pd 1506 "Delenda est Republica"? (1)

(arafamésdunany)

Lluny del que afirmava, el 2012, el magistrat Pablo Llarena: "La qüestió de la identitat catalana i de la integritat de l’estat espanyol no té cap resposta judicial, sinó política". Desmentint-se a ell mateix, som ara a les portes del major judici penal polític contra les aspiracions democràtiques catalanes, contra el resultat de les urnes i contra demandes majoritàries de resolució política... Al país s’hi escola fa anys, a les altes esferes de les estructures judicials, l’aznarisme transmutat amb toga. El búnquer del règim del 78 és un estament endogàmic on rutllen a la perfecció les portes giratòries, la colonització partitocràtica i l’ús governamental a la carta...

David Fernàndez

pd 1505 La voluntat política majoritària

(arafamésdunany)

(El jutge Llarena diu que) la llibertat de Quim Forn no depèn d’ell. Depèn de la “voluntat política majoritària” i que aquesta voluntat política majoritària podria no “respectar l’ordre legal”... ¿El que facin els nostres representants majoritaris o el que fem nosaltres, doncs, influeix en la presó d’aquest home, i hem de deduir que només el podríem ajudar si renunciéssim a aquesta voluntat de manera explícita?... Però aquesta aspiració d’independència “encara avui” la “comparteix l’investigat”. I hem d’entendre que la compartirà -una altra cosa és que la comparteixi en silenci- tota la vida... Pensar, doncs, el que pensa és el delicte i és el que el manté a la presó.

Empar Moliner

pd 1504 Fronteres sagrades

(arafamésdunany)

Davant de les fronteres, hi ha dues actituds possibles. Una, la que considera que les fronteres han de ser el producte de la decisió democràtica de les persones, lliurement expressada, i que per tant s’han de poder modificar a través de les urnes... L’altra mirada és la que diu que les fronteres han de ser sagrades i intocables. Que han de quedar-se com estan, totes, encara que la gent les vulgui canviar. Fantàstic. La pregunta als qui ho veuen així és quin dia van esdevenir sagrades... Si la unitat de la nació espanyola és sagrada, ¿com és que es va trencar al XIX amb la independència de Cuba i les Filipines, que formaven part de la nació espanyola segons la Constitució vigent? ¿Hem arribat a un punt de perfecció en què ja no cal tocar res, perquè totes les fronteres són finalment justes, lògiques i sublims? A mi, francament, no m’ho sembla.

Vicenç Villatoro

pd 1503 ¿I si ens decidim a desempoderar?

(arafamésdunany)

“Per molt que us sorprengui, l’any 2018 un ministre havia de dimitir per haver mirat pàgines porno al seu despatx, però ningú qüestionava que hagués amassat una fortuna immensa especulant amb drets bàsics”. En l’avenç cap a la igualtat, i la justícia social, algun dia generarà rebuig social, i tindrà conseqüències penals, que algú tingui o guanyi deu, cent o mil vegades el que és necessari per viure dignament, mentre altres es moren, literalment, de misèria. L’any 2018, com ens recordava l’altre dia Oxfam, l’explotació laboral més inhumana fa possible que cada dos dies hi hagi al món un nou multimilionari.

Albert Pla Nualart

pd 1502 Els ases dels cops

(arafamésdunany)

Sempre trobem algú sobre qui descarregar la nostra ràbia i la nostra frustració... Tots ho hem vist, i fins i tot experimentat, la ira del mitjà cap al petit perquè el gros fa ús i abús de la seva força...

Ciutadans, que va ser creat des del desig d’anorrear la cultura catalana, ha estat premiat i, poc o molt, tots els partits els volen imitar.

I així, l’Estat pressiona el PP i Cs, els quals abusen d’un PSOE que descarrega la seva ira sobre el PSC, ICV i els comuns. I aquests, pobres, són tan poca cosa que només tenen per sota l’independentisme.

Francesc Serés

pd 1501 Tabàrnia no és una broma

(arafamésdunany)

Tabàrnia. Els seus impulsors originals pertanyen al submón de l’extrema dreta i del nacionalisme espanyol més inflamat. A més, sovint acompanyen les apel·lacions a Tabàrnia amb un menyspreu supremacista de la resta de Catalunya... en realitat, la famosa “fractura” social de Catalunya no és la seva diagnosi de la realitat, sinó el seu projecte polític. És l’arma nuclear que tenen per desactivar l’independentisme, i no dubten a utilitzar-la ara que la necessiten. La insistència en la polarització i les famílies dividides, i la magnificació de qualsevol anècdota que apunti en aquesta direcció, busca crear una realitat, més que no reflectir-la...

Jordi Muñoz

pd 1500 Sense dret a guanyar

(arafamésdunany)

la doctrina de l’estat espanyol és que els independentistes tenen dret a presentar-se a les eleccions, però no tenen dret a guanyar-les. I si resulta que les guanyen i fan el que tenen dret a fer com a guanyadors... cal fer servir totes les lleis possibles i impossibles per impugnar-ho... No demanen ja actuar judicialment contra el que fan els independentistes, sinó també contra el que figura que faran, contra allò que ells creuen que tenen intenció de fer. Per a l’independentisme, lluitar contra això és molt complicat. Però pot arribar el moment en què algunes persones es preguntin si realment amb l’excusa de preservar la unitat d’Espanya es pot fer tot, més enllà de tota cultura democràtica, si la raó d’estat ha de quedar per damunt de la veritat, de la llei, de la justícia i de la racionalitat.

Vicenç Villatoro

pd 1499 La jutge homòfona

(arafamésdunany)

Aquesta magistrada que treballarà al Tribunal Europeu de Drets Humans i que va proposar el PP serà la que, un dia, hagi de jutjar les causes dels presos polítics d’Espanya... El cas és que ara hem sabut que la dona és homòfoba... Ella s’excusa dient que les seves creences no alteraran les seves sentències.

Però és que no són creences. Són idees mòrbides... No estem parlant de si és religiosa o de si creu en la sanació a través de les pedres o de si és vegana. Diu que els homosexuals (el 10 per cent de la població mundial) són malalts i els cal teràpia. Això vol dir, amb perdó, que està com una cabra... considerar que els homosexuals són malalts i els cal teràpia és una de les idees del nazisme. Dir això és el mateix que dir que els negres o les dones som inferiors. T’ha d’impedir ser jutge. I t’ha d’impedir ser jutge en un tribunal de drets humans, precisament perquè aquestes paraules seves són les que hauria de jutjar un tribunal de drets humans.

Empar Moliner

pd 1498 Sense presos

(arafamésdunany)

No tothom troba normals les mateixes coses. Però com a mínim ens hauríem de posar d’acord en el fet que certes coses no són normals en cap cas... Una, la principal, que hi hagi presos i altra gent amenaçada de presó (i que és a l’exili per aquesta amenaça certa) per la seva actuació política pacífica. No es pot construir cap normalitat, ni tan sols aparent, si hi ha gent a la presó... no es pot imaginar cap escenari de distensió sense la sortida dels presos de les presons. A hores d’ara, aquest no és tan sols un objectiu polític, és també un objectiu humanitari i de justícia, que poden compartir persones que no comparteixen els ideals polítics dels presos. Són a la presó d’una manera injusta... Si hi continuen sent, res no podrà ser considerat normal: no hi ha normalitat amb presos.

Vicenç Villatoro

pd 1497 Majoria parlamentària/minoria social

(arafamésdunany)

El nacionalisme va rebre la legitimació democràtica ordinària per governar, però no la legitimació democràtica extraordinària per obrir el procés constituent d’un nou estat. Va disposar de la majoria parlamentària per formar govern, però no de la majoria social que hauria sigut necessària per a una declaració unilateral d’independència.

En les eleccions del 21-D el cos electoral català s’ha tornat a expressar de la mateixa manera que ho ha fet des del 2012, tant en les convocatòries legals com en les il·legals del 9-N (2014) o de l’1-O (2017). No sembla previsible que ho hagi de fer de manera diferent en el futur immediat. Els partits polítics catalans hauran d’acostumar-se a fer política en aquestes condicions.

Javier Pérez Royo