dissabte, 31 de juliol del 2021

pd 2241 Per què Torra no ha aconseguit la República?

 (arafa...)

Un dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l'altura.

L’habilitat i la determinació dels líders és, certament, una variable important en els processos d’independència, però ni de bon tros és la més decisiva...  la variable de tenir un president i un Govern disposats a assumir un cost personal ja s'ha portat a terme, i tenim presó i exili. També es fa difícil pensar en un president més independentista que Quim Torra, però això, a la pràctica, no s'ha traduït en res. I és lògic, perquè els polítics fan política, però no miracles... I quina és la realitat? Doncs una societat en què independentistes i unionistes estan dividits al 50% i, sobretot, un estat inserit en les estructures internacionals que es nega a reconèixer Catalunya com a subjecte polític i té la capacitat de fer servir el monopoli de la violència en aquest territori. I ni un president ni 75 diputats clons de Quim Torra podrien canviar això. Per molts discursos i proclames que es fessin.

Una de les lliçons dels darrers anys és que la variable de quina estratègia se segueix té molta més incidència que no pas les persones concretes que l’han d’executar. Però això contrasta amb els relats historiogràfics, que tendeixen a subratllar el paper dels líders perquè és d'aquesta manera que es creen els mites nacionals. I no ens enganyem, és molt més fàcil creure en alguna mena d’adveniment messiànic, cosa que descarrega de responsabilitat els ciutadans, que enfrontar-se a la crua realitat i discutir una estratègia a llarg termini. I molt menys èpic, esclar. 

David Miró 4.10.2020

pd 2240 Classe mitjana: fins quan?

 (arafa...)

​... ​el que et fa classe mitjana no són tant les dades objectives com els valors subjectius​..​.​  Et fa classe mitjana la cultura, i no parlo d’acumular coneixements sinó d’ordenar bé les prioritats. No es pot ser classe mitjana sense valorar l'esforç, tenir un punt d'austeritat i donar molta importància als estudis... La idea que la pobresa i la riquesa excessives fan un mal moral és clau per entendre la importància social de la classe mitjana. No és només que la gent més feliç sigui de classe mitjana, és que una societat és més sana i civilitzada com més gran sigui la seva classe mitjana...  I no és irrellevant que les classes mitjanes no estiguin dominades per l’afany d’enriquir-se. Si ho estan i tenen èxit, es desclassen, els seus valors canvien i esdevenen nou-rics, que és tota una altra cosa.La destrucció de la classe mitjana per part del neoliberalisme​... té un correlat moral i intel·lectual que travessa tota la societat i actua com un àcid corrosiu. N’està amarada la teleporqueria i el destil·len les escoles d'alta direcció. És el que fa que ja no ens sembli criticable enriquir-se sense límits, que idolatrem els milionaris i entenguem que, per raons d'eficiència, això que anomenen CEOs guanyin 100 vegades més que els seus treballadors.

Els valors de la classe mitjana passen per viure bé sense explotar ningú, sense aprofitar-se de ningú, integrat en una comunitat i sentint-se responsable del seu benestar.​...​

Albert Pla Nualart 4.10.2020