(arafa...)
Si algú va canviant les regles del joc a mitja partida, no és el
defensor de les regles del joc. És el que vol guanyar la partida. Figura
que els tribunals són els que han de garantir el respecte a les regles
del joc. Però des de fa anys, en la partida contra l’independentisme, la
justícia espanyola va generant doctrina nova que contradiu l’anterior,
interpretacions i decisions a mida del cas –i diferents a les que
s'apliquen en altres casos–, retocant les regles del joc a conveniència.
Ho va dir Lesmes l’altre dia, força clar: aquí l'objectiu no és la
justícia, l’objectiu és la victòria. La justícia és l’instrument per a
la victòria. El nacionalisme espanyol deia la setmana passada que això només els ho podia arreglar
el Suprem. I el Suprem no els ha decebut... I el mateix dia –coincidència i
casualitat no són pas sinònims–, ha rebaixat les penes als assaltants
ultres de Blanquerna. Les regles del joc es modulen en funció de
l'objectiu. La llei, sinuosa, és l’eina que fa servir una determinada
idea de l’Estat contra allò que percep com una
amenaça. Això no és l'estat de dret. Això és el dret de l’Estat.
Vicenç Villatoro Lamolla 25.7.202