(Nota de l'amanuense: parla del Madrid i de Koeman, però serveix pel Dinamo i per tothom)
(ara...mateix!)
Hi érem quan guanyar el Madrid era l'única alegria de l'any. Hi érem
quan ens en van caure cinc al Bernabéu; fins i tot Luis Enrique ens en
va fer un i Stóitxkov es va fer expulsar. Hi érem quan ens van vèncer
amb total superioritat, sense gaire esforç, i Figo va fer el segon –de
blanc–.... Hi érem el dia de la vaselina d’Alexis; que
malament que vam jugar...
Repassem jornades més aviat deshonroses del nostre passat amb el Madrid
perquè, malgrat la qualitat dels nostres jugadors, juguem com el Burgos
de la temporada 78-79, i hem après que quan juguem malament el normal és
perdre. Veient horrors tan fenomenals com el d’aquesta setmana contra
un pèssim Dinamo de Kíev...
Quan el present és tan fosc que ens mutila l’optimisme i les ganes de
somiar i ja no esperem els partits amb ganes de viure sinó amb
pressentiment de mort, convé preguntar-se per què serem allà, a aquella
hora, amb tant en contra. Segurament l’única resposta és purament
cromàtica... odiem aquell escut regi. Assumir l'odi, en la fosca lletjor de la paraula, ens relliga al
sentiment tribal i al reconeixement de la pròpia naturalesa, al record
d’una història que es repeteix...
I és allà, mancats de tota esperança i ja sense cap noció de
l’estètica, quan entenem la nostra fortalesa, contra el
Madrid és igual com de malament ho fem: és el dia de l'any que no sabem què és la vergonya, quan les
raons s'apaguen i brilla la partícula zero del futbol. Anem de
blaugrana, al davant n'hi ha uns de blanc.
Albert Martin 24.10.2021
