(arafa...)
S’ha dit per activa i per passiva que la desobediència institucional ... no és una resposta eficaç, perquè tenim
l'experiència del 2017, i perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no
tenen eines per imposar la seva autoritat ni poden protegir els seus
milers de servidors públics de les represàlies de l'Estat. També s'ha
dit, i convé repetir-ho, que l’ús de la violència, encara que sigui de
baixa intensitat, encara que s’interpreti com a autodefensa, és
moralment indefensable, a més d’inútil, va contra els valors cívics del
sobiranisme i ens posa al nivell dels agressors. Però tot això no vol
dir que ens hàgim de resignar i quedar-nos de braços plegats, sobretot
quan hi ha gent patint a les presons i a l'exili. Convé repetir que el
conflicte actual no es resoldrà a la brava, sinó negociant, i que per
forçar aquesta negociació, que és un bé absolut per al conjunt del país,
hi ha eines de resistència no-violenta que són perfectament legítimes.
Hi ha un camí a recórrer entre els cops i els somriures.... i no dubto que aquesta és la via més poderosa que tenim al
davant, pels mateixos motius que l’1-O vam guanyar i el 27-O vam perdre.
Tant de bo els demòcrates del país, que són la majoria, ho entenguin
també així. Caldrà molta gent, tan pacífica com determinada, per
afrontar aquest repte. És possible que en les pròximes setmanes ens hi
juguem els pròxims anys.
Toni Soler