(arafa<d'1any)
“La mort em fa por”, diu un dels dos interlocutors d'una conversa –imaginària o real– transcrita per Josep Maria Espinàs en un dels textos de La vella capitana
(La Campana, 2016). L'altre argumenta que el moment de la mort no li
pot fer por perquè dura un instant, no hi ha temps d’espantar-se. “El
que et pot fer por és anar morint”, matisa.
“Els pares no es moren un dia –observa Albert Om en el llibre El dia que vaig marxar (Univers, 2021)–. Se’t van morint. Van deixar de ser els que eren. I tu fas petits dols, a l’espera del dol final”...
Viure és anar-se morint. Tots ens comencem a morir el dia que naixem.
Però quan es mor un dels nostres, ens fa l'efecte que recorrem el camí
contrari: aquella persona ja no es pot morir –és l’únic alleujament
entre tant dolor– i nosaltres tard o d’hora renaixerem una mica...
“Ja fa anys que camino de bracet amb vostè, senyor Temps –escriu Josep
M. Espinàs–. Des que era ben petit. Però aleshores no me n'adonava. Ara
vostè vol anar més de pressa que jo, me n’adono, i he de dir-li que no
m'ho esperava...”. El temps se'ns imposa a l'esprint final. “El nostre pare era creient, però jo, el fill gran, no”, explica
Espinàs. El dia de l’enterrament patern, es va trobar dient una cosa que
no havia previst: “Em penso que al nostre pare li hauria agradat que
ara es resés un parenostre”. Així ho van fer. I després de l’amén van
començar a anar Montjuïc avall, memòria avall. Vida avall.
Eva Piquer, 8.5.21