(arafa....)
... Complexitat vol dir moltes coses: famílies que, per mil
raons, no aconsegueixen que els seus fills se sentin estimats; pares que
no eduquen, per falta de temps, ganes o capacitat; un món digital que
crea addiccions, aïlla i dispersa... Però vol dir, al final, que
l'escola ha d'assumir feines i responsabilitats que van més enllà de les
normals i que demanen poder disposar de més recursos que els normals.
Desentendre-se'n no només perjudica els afectats, té un resultat
indefectible: que en cada classe hi hagi un grup d'alumnes que no
segueix o té un nul interès en el que s'ensenya, que és una llosa perquè
allà s'hi aprengui...
La “primavera pedagògica” -la feina per projectes, la
conversió de la classe en espais i dels docents en una mena de monitors,
la dissolució dels continguts en competències...-segur que ajuda a
portar-ho menys malament. Però també ajuda a dissimular que sense uns
recursos i uns reforços humans que costen uns diners, i que el
departament no està posant, els únics alumnes que van assolint el nivell
que els permet entendre allò que llegeixen -aprendre a aprendre- i, a
partir d'aquí, abordar amb èxit l’ensenyament superior, són els de
famílies que tenen el temps, la tranquil·litat i la cultura per fer de
casa seva un ambient propici a la curiositat i l'aprenentatge. En
algunes escoles, una minoria.
De vegades tens la impressió que en un model econòmic que va començar
diluint les comunitats i ara ja està diluint les famílies, l'escola
pública està tan desbordada fent de comunitat i de família -intentant
educar- que no li queda temps i energia, espais de silenci i disciplina,
per fer d’escola -per ensenyar...
Albert Pla Nualart
