(arafa...)
... Aquestes són algunes de les conclusions que em sembla que són
menys agosarades: primera, el mapa electoral és plural i dinàmic;
segona, l’esquerra és hegemònica, la qual cosa reflecteix una
insatisfacció general amb la situació econòmica; tercera, el bloc
sobiranista creix molt lentament i al preu de relaxar el seu missatge,
fer-lo més porós i menys maximalista; quarta, ERC i el PSC són els dos
partits que lideren els dos grans blocs ideològics pel que fa a la
qüestió nacional, i la seva responsabilitat és mirar-se a la cara i
admetre el paper de l'altre; i cinquena, el PP i Ciutadans s'han
autoexclòs de la centralitat catalana per l'abús d'una conflictivitat
incendiària, que ha incomodat el gruix dels seus antics votants.
... si els
socialistes no són capaços d'escoltar el sobiranisme, es pot veure
atropellat (ell, i qui gosi pactar-hi) per una marea que potser cap
estudi demoscòpic està preparat per preveure. Una marea que votarà
enfadada pels efectes de la repressió i per haver confiat, no sé si de
molt bona gana, en el discurs del diàleg. És un error recurrent pensar
que aquest és el país del seny i prou.
Toni Soler
