Pels riures de conill d’Alfonso Guerra dient “Nos lo hemos cepillao”.
Per Esperanza Aguirre recollint firmes contra l’Estatut. Per Dolors
Bassa, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi
Turull, Joaquim Forn i els dos Jordis, tancats per a escarment, veient
la mani des de la presó. Per Enric Millo, al judici, dient “Luego hacían
la trampa del Fairy...” Pels guiris, com cada any, flipant amb
nosaltres. Pels que desitgen secretament que hi hagi incidents. Per
“Apoyaré”. Pels castellers espontanis. Perquè si això mateix estigués
passant a París, a Londres, a Dublín, a Varsòvia, els dedicaríem
portades i lloances pel civisme i trauríem conclusions tertulianes del
fet, insòlit, d’apuntar-se a una pàgina web per manifestar-se. Pels que
piulen, molt ofesos i dolguts, contra el sis i set de setembre, perquè
es veuen a venir una sentència injusta i tenebrosa i es volen espolsar
la culpabilitat de la injustícia. Perquè aviat sortirà la sentència.
Perquè no sé què serà la meva filla de gran però sé què serà la filla
del rei d’Espanya, de gran. Per l’enveja que em fan els que no van a cap
manifestació, perquè ho tenen tot fet i sempre ho tindran... Perquè no sé on anem, però m’ho temo. Perquè em fan gràcia tots
els adjectius que ja ens tenen preparats... Perquè jo també m’he mirat,
amb parts iguals de menyspreu i enveja, els de la pista de ball, des de
la barra del bar. I en un moment donat, sense poder-ho evitar, la
música m’ha cridat i m’he posat a ballar. Sense gens de ganes i al
mateix temps amb totes les ganes.
Empar Moliner
