dilluns, 31 d’agost del 2015

pd 498

EL PUNT / Dilluns, 19 de novembre del2007
MENYSPREU D'ESTAT
Josep Maria Loste

La situació a casa nostra està arribant a límits insospitats. L'Estat espanyol a Catalunya és un llast que, a banda de fer mal a l'economia no ens deixa viure; ni físicament ni moralment... Aquesta desafecció de Catalunya respecte de l'Estat "imperial" comença a ser més social que política: més empresarial que ideològica... També es constata quelcom molt clar sobre l'allunyament de Catalunya envers Espanya: el nostre país sempre ha estat més a prop d'Europa. En el punt concret de les infraestructures és on es posa més de manifest el neocolonialisme espanyolista en do major. D'entrada cal tenir molt present que l'AVE s'ha fet per reforçar la unitat d'Espanya...

diumenge, 30 d’agost del 2015

pd 497

EL PUNT / Dilluns, 19 de novembre de 2007
DESENGANY
Martí Ayats

Cada dia tenim un grapat d'exemples que ens demostren que un dels missatges emesos de manera més potent per la societat és el del desengany... si es gira el cap enrere per fer balanç es constata que hi ha hagut avenços significatius, però també que, en alguns casos, la feina es va quedar a mig fer, fet que ha generat un desencís metabolitzat per no poder obtenir les metes que s'havien marcat. Aquest llast generacional ha originat una mena de desactivació social pel que fa a les reclamacions ideològiques  en majúscula... Ara ens trobem amb un panorama format per un progressiu decreixement del pes de l'associacionisme ciutadà i de la seva capacitat d'incidir en la societat... ara és una lluita per no perdre el terreny que es va aconseguir. És una pugna a la defensiva, gairebé des de la desmoralització... Una desmoralització que ha fet abdicar la majoria de pensar en plural per fer-ho només en singular. Una impotència que ha fet aparcar les utopies, les lluites pels ideals, i optar per la satisfacció amb data de caducitat que ens ofereixen els productes que campen i senyoregen lliurement per la societat consumista.

dissabte, 29 d’agost del 2015

pd 496

EL PUNT / Dimecres, 5 de setembre del 2007
FULLS DE RUTA CAP A L'AUTODETERMINACIÓ
Carles Castellanos Llorenç

... Esgotada per, diguem-ne, "caos/KO tècnic" la credibilitat del règim parlamentari monàrquic espanyol, s'imposa, per a qui tingui un mínim de sensibilitat nacional i democràtica, l'avanç decidit cap a alguna porta ràpida de sortida que no pot ser altra que la via de l'autodeterminació. La pregunta d'ara ja no és tant si necessitem o no la independència, sinó la manera concreta d'arribar-hi.
...
Caldrà, en primer lloc, que els partits més institucionalitzats abandonin les pràctiques polítiques contràries a la construcció nacional, com unes aliances contradictòries per les quals, per exemple, es dona el poder a partits espanyolitzadors, un suport que no se sustenta en cap mena de lògica alliberadora...
En segon lloc, caldrà desvincular-se, mentalment ja, de l'Estat parlamentari monàrquic que patim... Distanciar-se de la "casta política" de l'Estat monàrquic i de les seves xacres clientelars és una profilaxi imprescindible...
Això vol dir armar-se amb la fermesa necessària, perquè defensar els drets democràtics col·lectius pot comportar, en més d'un cas, quedar fora de la legalitat establerta; vol dir també abandonar la ingenuïtat política de confiar de manera cega en les institucions vigents, creades per l'Estat mateix per perpetuar-se.

divendres, 28 d’agost del 2015

pd 495

EL PUNT / Dimarts, 24 d'abril del 2007
SENSE COMENTARIS, O GAIREBÉ
Antoni Segura

"... No, los catalanes no demanem res. No volem, tampoc, que ens donin res. Però el que és ben nostre, el dret de fer-nos la llei, d'articular la nostra sobirania, a ningú no ho hem de demanar, ni ningú no ens ho pot donar, fora de nosaltres mateixos. Volem l'Estatut contra la voluntat de les burgesies catalana i espanyola i de molts republicans espanyols. Si no és així Catalunya no renunciaria a la sobirania. La voldria amb més força que mai..." Joan Comorera, 1931
...
"... la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d'homes i dones que viuen a Catalunya i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin... Catalunya no és solament la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest alè regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura, la història que nosaltres volem escriure..."  Rafael Campalans 1931
...
Avui, però, al cap de tres quarts de segle, d'una república i  d'una guerra civil - perduda -, de gairebé quatre dècades de dictadura, de dos estatuts, de tres dècades de sistema democràtic, no està encara reconegut el dret a decidir i l'autogovern de Catalunya penja d'un Tribunal... I és que la història no passa en va i les guerres quan es perden es perden de veritat i amb totes les seves conseqüències. I, potser, també no sempre els polítics i la societat civil estan a l'alçada de les circumstàncies.

dijous, 27 d’agost del 2015

pd 494

AVUI  Dijous 29 d'agost del 2002
OFENSIVA NACIONAL
Desclot

En aquesta península sud-europea en què ens ha tocat viure hi ha tres situacions nacionals. Una de normal i dues d'anormals. La normal, tot i que rimi, és la de Portugal. Una nació amb Estat i fronteres acostades a la seva realitat històrica i, amb l'excepció de Galícia, pel que fa a la llengua. Les anormals són la d'aquells que es pensen que viuen en una nació que no ho és - Espanya - i la d'aquells que viuen en una nació sense saber-ho o sabent-ho i aguantant que no els reconeguin a la força - Catalunya i Països Catalans, Galícia i Euskalherria.
...
En els últims anys cada vegada s'imposa amb més força el vell pensament segons el qual dins les fronteres espanyoles els individus normals són els falsament "nacionals" i els anormals els que pretenen ser-ho legítimament, que reben l'apel·latiu de "nacionalistes". La ideologia "nacional" - amb la força i la maquinària del seu Estat - és excloent i qualifica l'altra de "desviació", "malaltia" o "aldeanismo"...

dimecres, 26 d’agost del 2015

pd 493

DIARI DE  GIRONA  dimarts, 3 de juliol de 2002
SÓC CATALÀ, AJUDEU-ME, SI US  PLAU
Agustí Casanova i Masferrer

Cada dia que passa tinc més la impressió que els catalans ens estem extingint o que ens volen, culturalment, exterminar. En el temps del franquisme l'estrangulament del poble català era violentament groller, descaradament visible, emprava una metodologia matussera, però ara hi ha una combinació de brutalitat i de subtilesa...
...
Hi ha catalans que claudiquen, que no volen sentir a parlar de la crisi del català, tot afirmant que és llei de vida: és l'evolució imparable que avança sense contemplacions. La història és plena de cementiris de  llengües mortes, de cultures extingides, i no passa res...
...
Els idiomes com el català estan patint un deteriorament clar, una erosió sistemàtica i contumaç per part de les llengües fortes que, a gran velocitat van envaint els espais socials que abans ocupaven les llengües minoritàries tot arraconant-les, tot ruralitzant-les, fent que alguns s'avergonyeixin de parlar-les...
...
Els catalans no som una raça, ètnicament parlant, ans som, sortosament, una amalgama de pobles ja que la nostra terra ha estat, històricament, una cruïlla i un punt d'encontre de moltes cultures... Tanmateix, el que ens essencialitza, el que ens dona la identitat òntica, el nostre ser més pregon, és la nostra llengua, si la llengua mor, morim amb ella. És la parla i tota la cultura que ella ha generat el que ens especifica i ens dóna la diferència essencial, que no és ni millor ni inferior que les altres - que quedi dit - però sí que determina la diferència respecte als altres pobles i nacionalitats amb Estat o sense.

dimarts, 25 d’agost del 2015

pd 492

EL PUNT/ Dimecres, 22 de febrer del 2006
18F: LA REVOLUCIÓ TRANQUIL·LA
Vicent Partal

La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Aquella onada de gent encarnava la base social del sobiranisme i el cansament d'aquesta situació que esgota tant després de trenta anys: n'estem tips, d'una Espanya que, ni tan sols quan ensenya la millor cara, no es capaç de fer res per entendre'ns. La manifestació va fer caure mols mites. El primer i més important: el que assegurava que el debat sobre la identitat s'havia acabat i que el país oficial era més nacionalista que no pas el país real. Ben altrament, una revolució tranquil·la ha anat creixent aquests darrers vint anys... Sabem que allò que cal és reafirmar qui som, unir-nos i decidir. Sense esperar que ens autoritzin a fer-ho o no...
...
Aquest és un país que ha aguantat molt, ha callat molt i ha acceptat moltes coses de mala gana. Aquest és un país moderat i discretPerò els anys no van passant i prou. La gernació que es va aplegar dissabte reunia gent de tot origen, edat i procedència ideològica. I passat polític. Amb un comú denominador: som una nació i tenim el dret de decidir...
...
La revolució tranquil·la del sobiranisme ha esclatat i ha ensorrat els mites. Barcelona no ha de deixar de ser catalana per ser cosmopolita, per exemple. Els partits no són més agosarats que la gent, per exemple. Això de la nació sols és un debat nominalista, per exemple...
...
I no es poden fer manifestacions així cada dissabte. La meua única certesa és que cadascú ha de saber quin paper pot fer, i fer-lo... Dissabte va ser evident que amb tres-cents anys no n'hi ha hagut prou per a domesticar-nos i que més aviat sembla que ja són massa per a retenir-nos. Que l'entusiasme de dissabte cresca, que la revolució tranquil·la triomfe, és responsabilitat de tots nosaltres. Sense por. Ara ja sabem que som molts més de no volen i diuen.

dilluns, 24 d’agost del 2015

pd 491

EL PUNT/ Dimarts, 14 de març del 2006
QUINA POCA VERGONYA!
Carme Forcadell

...
Quina democràcia i quina Constitució tenim que, trenta anys després de la mort del dictador, no permet inscriure cap assentament al registre civil en català? Pitjor encara ¿quina Constitució i quina democràcia tenim que permet que es pugui dir, impunement, que a Catalunya fem amb el castellà el mateix que Franco va fer amb el català quan, a Catalunya, estem patint encara les seqüeles d'aquella repressió lingüística en el registre civil? Quan encara no podem fer els actes més humans de la nostra vida, com néixer o morir, en la nostra llengua i ho hem de fer en espanyol?...
...
els catalans i les catalanes hem de suportar estoicament que ens neguin com a nació, que menteixin sobre el nostre país, que ens insultin i que ens menystinguin.
Però que no se'ns acudeixi dir res en contra del país veí ni en contra d'alguns dels seus habitants, perquè haurem de còrrer a disculpar-nos sinó volem ser cremats a la foguera de la COPE per sempre més. I d'això se'n diu democràcia i igualtat de drets.

diumenge, 23 d’agost del 2015

pd 490

EL PUNT / Divendres, 14 de desembre del 2001
PRECARIETAT NACIONAL
Toni Strubell Trueta

La creació de l'Estat català ja no és una dèria de separatistes desaprensius, ni un somni d'eixelebrats etnocèntrics, sinó cada cop més una pura qüestió de sentit comú.
...
L'anàlisi de vint anys de limitacions del règim autonòmic ens demostra que tenim un marc polític estret i precari per a la recuperació nacional de Catalunya. A més, un cop avaluada l'experiència del pas pel govern a Madrid dels dos principals partits espanyols - PP i PSOE - ja no queda gaire lloc pel dubte sobre el que ens pot oferir Madrid...

El senyor Mc Roberts adverteix als catalans que la fórmula de "nació sense estat" és cada cop més problemàtica i precària per als catalans... Veu malaguanyades les oportunitats d'haver incidit més en una línia federalista quan el PSOE i el PP hi tenien governs mancats de majories absolutes... 

"Fins i tot la sobirania limitada d'un estat formalment federal sembla estar fora de l'abast de Catalunya atesa la vitalitat continuada, si no el ressorgiment, d'un nacionalisme espanyol que rebutja les nacions històriques d'Espanya i una desconfiança endèmica en el federalisme. A curt termini, segons tots els indicadors, Catalunya està destinada a prosseguir la seva lluita amb les contradiccions que implica la construcció d'una nació sense disposar d'un estat".

La lliçó seria: sense estat, ho tenim realment magre.

dissabte, 22 d’agost del 2015

pd 489

ARA  dissabte, 17 de gener del 2015
PAÍS LLIURE, DEMOCRÀCIA DE QUALITAT
Ferran Requejo

Les elits favorables al procés han d'establir un full de ruta, un programa de govern i unes línies clares i realistes d'actuació...
Cal evitar el que Berkeley deia del que sovint fan els filòsofs: aixecar molta pols i a continuació queixar-se que no veuen res.
...
... la proclamació de la independència requereix comptar amb unes estructures d'estat que la facin viable, entre altres: seguretat, Hisenda pròpia, política exterior, seguretat social, llei de transició del procés constituent, serveis d'aigua i energia, telecomunicacions, transports, infraestructures bàsiques (ports, aeroports,...), poder judicial, banc central, organismes reguladors i plans de repartiment d'actius i passius...
...
Catalunya viu un moment decisiu. Enfrontem l'oportunitat de fer un país no només més lliure sinó també més equitatiu, més democràtic i amb una clara projecció de futur...
... la gestió del temps serà clau en els popers dos anys. Iniciem el període  decisiu.

In memoriam, Fili.

dimecres, 12 d’agost del 2015

pd 488

BIEC 22, maig 1999
ELS PARES I EL SEGUIMENT ESCOLAR DELS SEUS FILLS: O TOT O RES?
?

Pedagogs, educadors i ensenyants reconeixen que per a molts pares el seguiment escolar és sovint una tasca molt feixuga. La importància concedida a l'èxit escolar fa oscil·lar la seva actitud entre dos extrems: l'excés de zel o el desinterès total. Entre l'excés d'esperances i la desesperança, el terme mig sembla difícil de trobar.
Els pares que mostren una implicació desmesurada solen patir una forta angoixa davant els possibles fracassos dels seus fills... Reaccions excessives als mals resultats escolars solen anar en contra del plaer d'aprendre. Els nois i noies treballen per agradar els pares i no pas perquè els agradi l'escola.
A l'altre extrem trobem pares que, davant una situació de fracàs, "abandonen"...
L'equilibri entre l'excés de zel i la renúncia dels pares és una equació gens fàcil de resoldre. Cal molta intuïció i perspectiva. Cal donar un vot de confiança als nois i noies, cal posar-se dins la seva pell i fer-los costat... "I si el rol dels pares fos justament el d'ajudar els seus fills a creure en el propi  èxit?" (Graëlle Foueré)
...
... cada dia són més nombrosos els pares que "deleguen", que compensen les seves absències amb béns materials, que "baixen la guàrdia" mancats de mètode i de conviccions.
... els pares ja no fan de connectors entre la família i la societat... l'individu ja no se sent responsable de la creació i del manteniment del lligam social, sinó que en fa responsable l'escola, la justícia i l'Estat.

dimarts, 11 d’agost del 2015

pd 487

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, dissabte, 22 de juny del 2002
FAMÍLIES QUE NO VOLEN CONFLICTES
Javier Elzo

L'agressivitat d'una minoria d'adolescents ja no prové de la prepotència o de l'autoritarisme dels pares, sinó de la seva impotència per transmetre valors sòlids i adaptats al nostre temps.

... els pares s'estimen més còrrer el risc d'un imprevist.... abans que els seus fills puguin aparèixer com a estranys en la societat. O per no tenir conflictes a casa.
... "els adults han perdut, en bona part, la batalla perquè els joves, els fills, tornin aviat a casa o bé no surtin de nit. Els joves ho fan i tornen gairebé quan volen" (González Blasco)
...
Les conclusions d'aquest estudi ens indiquen que "han desaparegut les formes més autoritàries en la relació pares-fills, que es resolen amb absència generalitzada de càstigs, forts suports afectius i normes consensuades" i que no existeix.... la ruptura i el conflicte que caracteritzen l'anomenat buit generacional...
...
... pares compromesos en l'educació (el 58%) i pares  desorientats en l'educació dels adolescents (el 42% restant). Els segons "es caracteritzen per la impotència que senten davant dels canvis i la necessitat d'autonomia dels fills adolescents, la utilització de pautes incorrectes d'educació i, fins i tot, la manifestació d'alguns comportaments agressius"...
...
Els adults hem acceptat l'adolescentització de la societat... És normal, en conseqüència, que hi hagi pocs conflictes en la família i que, davant dels problemes, ens estimem més ser tolerants. Sí, la tolerància, la permissivitat i l'acceptació del que el pensador francès Paul Valadier anomena una "moral llibertària" també s'ha imposat entre nosaltres.

dilluns, 10 d’agost del 2015

pd 486

AVUI dissabte 29 de gener del 2000
ENSENYAMENT I CULTURA
Alfons Quintà

...
Quan un poble expressa una demanda cultural forta, vol dir que té sensibilitat i avidesa de coneixement. Llavors els seus membres assoleixen l'equilibri individual i social. La col·lectivitat a què pertanyin s'anirà integrant de manera constant en la sempre fugissera modernitat. El marc on es dóna aquesta apropiació és l'únic que mereix ser anomenat nació.

A casa nostra s'ha optat per usar el mot ensenyament, més limitat que el d'educació, per referir-se al procés que permet als nens i adolescents integrar-se en la societat i esdevenir adults i productius...
...
Se'n sap poc, però la presumpció és que l'ensenyament va malament... Hi ha un ús formal de llibres en català en part de l'ensenyament. Però després es passa a llegir (poc) en castellà... 
...
Queda clar que l'escola no compleix el mateix paper que en el passat. En comptes de reformar-la, ja fa anys es va optar per la cínica opció que les escoles fossin guarderies prèvies a l'atur...
...
A la Gran Bretanya, Tony Blair ha gosat encarar el problema. Creu que al canviar la societat ho ha de fer l'escola. Hi ha introduït competitivitat entre els estudiants - que la trobaran en la vida adulta - i fórmules d'esponsorització externa, que les acosten a la realitat productiva. Són uns canvis que des de França es veuen com una heretgia i que aquí no es veuen de cap manera... ni se'n parla.

diumenge, 9 d’agost del 2015

pd 485

EL PERIÓDICO divendres, 18 de maig de 2001
ELS PROFESSORS ATUREN L'ESCOLA PÚBLICA CATALANA
Jordi Casabella

Més de 25.000 ensenyants van seguir la jornada de vaga a primària, secundària i batxillerat.
Els docents exigeixen millores salarials, més recursos i canvis en el sistema de matriculació.
Entre les reivindicacions plantejades pels sindicats que han desencadenat la vaga figura,  a més a més d'un augment de sou, més estabilitat laboral per al personal interí i substitut, transparència en l'adjudicació de llocs de treball i la reducció de l'horari de docència per poder dedicar aquest temps  a altres ocupacions , com les tasques burocràtiques o l'atenció personalitzada de l'alumnat.
Els docents pretenen, a més a més, que la Generalitat congeli les ajudes que entrega a l'escola privada concertada i suprimeixi les subvencions als centres d'elit. Aquests recursos s'haurien de destinar a dotar de més especialistes els centres que atenen immigrants i alumnes amb necessitats educatives especials.

dissabte, 8 d’agost del 2015

pd 484

EL PERIÓDICO, 22 de gener del 2000
LA DIFÍCIL I TENSA CONVIVÈNCIA ALS INSTITUTS DE SECUNDÀRIA
Francesc Martínez

(sobre) El cas del professor que va bufetejar una alumna
...
(El professorat) Ni demanem ni volem cap "llicència per pegar"... No es tracta de cap manera de defensar els càstigs físics sistemàtics, institucionalitzats i reglamentats. No es tracta d'això. Si us plau, no fem demagògia... El fons de la qüestió és l'actitud desafiant, provocadora, agressiva i fins i tot violenta d'una part de l'alumnat, minoritària però prou significativa i activa i, el que és pitjor, impunement activa com per dificultar seriosament la convivència escolar... 
...
Sóc molt poca cosa i no tinc més feina que aquesta. Per això et diré un secret: per evitar-me problemes, dins del que sigui possible, quan entro a l'institut, cada dia ... sóc una mica més sord (si m'amenacen faig veure que no ho he sentit), una mica més cec ( si més no miro a terra tant com puc) i una mica més mut (fins i tot pots rebre per parlar). Entens el perquè de tot plegat?

dijous, 6 d’agost del 2015

pd 483

LA VOZ DEL PARO? .... 1997?
EDUCACIÓ: UN GEGANT AMB PEUS DE FANG
Reportatge

En els llindars del segle XXI l'educació continua presentant un panorama mundial ple de desigualtats. El països del Sud, com acostuma a passar, són els que s'emporten la pitjor part. Encara avui, una mitjana de 3 de cada 10 persones és analfabeta en l'anomenat Tercer Món, tot i que en els països més pobres aquesta mitjana arriba a 5.
... Quan aconsegueixen ser escolaritzats han d'enfrontar-se a nombroses dificultats... una de les principals és l'abandonament escolar... una altra el difícil accés a les escoles... docents poc instruïts i amb poca capacitat... males condicions materials dels edificis i equipaments (si n'hi ha)... massificació ...
Davant de totes aquestes carències quantitatives i qualitatives, les inversions en educació no estan sent suficients. En part és responsabilitat del Nord, concretament del FMI que obliga als països del Sud a restringir les despeses socials per poder pagar el seu, d'altra banda injust, deute extern...

dimecres, 5 d’agost del 2015

pd 482

EL PUNT / divendres, 17 d'agost del 2001
SET INTEL·LIGÈNCIES
David Pujol

El catedràtic Howard Gardner, de la Universitat de Harvard, diu que podem parlar de set tipus diferents d'intel·ligència: hi ha una intel·ligència lingüística, que permet parlar i escriure bé; hi ha una intel·ligència logicomatemàtica, que ens permet reflexionar, fer càlculs i dominar el pensament lògic; hi ha una intel·ligència visual i espacial, que fa que puguem pintar, fotografiar, fer escultures... amb gràcia; hi ha una intel·ligència corporal i cinètica, que és la capacitat d'usar les mans i el cos; hi ha una intel·ligència musical, que facilita el cant, tocar un instrument...; hi ha una intel·ligència interpersonal o social, que no és més que la capacitat que tenim els humans de relacionar-nos amb els altres; i, per últim, hi ha una intel·ligència intrapersonal, que és la que ens serveix per manejar els nostres propis pensaments i sentiments. A més, la intel·ligència ja no és un concepte estàtic, com pensàvem abans, sinó que és un concepte altament dinàmic: es pot tenir una gran intel·ligència musical que ens permeti tocar molt bé un instrument, però una de les coses que influirà més en aquest resultat serà, indubtablement, les hores d'assaig que hi dediquem al llarg dels anys. En la línia d'allò que deia Picasso, que la imaginació ens atrapi treballant, ser més o menys intel·ligent depèn de la biologia, però també del nostre esforç.

dimarts, 4 d’agost del 2015

pd 481

AVUI  diumenge 1 d'octubre del 2000
DEMÒCRATES?
Josep-Maria Terricabres

...
... La gent del PP ha decidit que ells són demòcrates i que els que pensen com ells, també, però els que en discrepen no ho són... Ja se sap que alguns conversos poden ser molt perillosos.
... 
... la democràcia no consisteix solament a fer complir la llei, sinó també a afavorir el benestar de tots, cosa que no sembla possible de fer si no és amb diàleg, i quan cal, amb negociació. Si això val per resoldre els problemes amb els pescadors, amb els pagesos o amb els botiguers, no ha de valer també quan es tracta de salvar vides humanes que estan en perill?
Per què el PP té interès a fer veure que els que discrepen de la seva opció no són demòcrates? Per què vol fer creure que els que rebutgen políticament la Constitució o l'Estatut voregen la il·legalitat, quan la Constitució i l'Estatut tenen articles que en preveuen la modificació? Per què a Espanya només es pot ser demòcrata d'una sola manera?
Jo em pensava que la democràcia era justament l'acceptació de la pluralitat política per la via pacífica... Ara resulta que alguns demòcrates ens volen imposar la manera de ser demòcrates.

diumenge, 2 d’agost del 2015

pd 480

EL PERIÓDICO  dissabte 19 de gener del 2002
LES DUES ÀNIMES AMB QUÈ ENSENYEN ELS MESTRES
Marina Subirats

(comentant dos llibres: "Calaix de mestre" de Jaume Cela... i "Petita crònica d'un professor d'institut" de Toni Sala)
...
Ja és hora que es parli d'educació i que ho faci el professorat, les persones que en tenen una experiència directa; malgrat que la divergència d'aquests dos punts de vista em deixa perplexa...
No dubto que comportaments com els descrits per Sala són freqüents als instituts i que bona part del professorat de secundària viu així la seva feina; però, ¿quina n'és la causa?... 
.... fins i tot estant d'acord en el fet que, com a societat, paguem un preu massa alt per l'individualisme...
El professorat de secundària té raó quan diu que li han canviat la feina; durant anys, la que tenia encomanada era la selecció d'una elit, selecció feta sobre la base dels coneixements acadèmics. Avui, se li demana que eduqui tota la població jove, i no ho podrà fer si no aprèn a acollir, a considerar cada alumne com una obra d'art.
Ja sé que això no és fàcil... Però només si el professorat de secundària entén el gran valor que té educar persones, il·lustrades o no, podrà retrobar aquest orgull del mestratge que és tant patent en el llibre de Jaume Cela i podrà tornar a gaudir de la feina...

dissabte, 1 d’agost del 2015

pd 479

EL PUNT  .... ?
INÚTILS PERÒ DIVERTITS
Manuel Castaño

... educar els fills és una de les obligacions que es deriva del fet de tenir-los. S'estén perillosament la idea que la canalla s'han de divertir fins quan es tracta de satisfer les necessitats més bàsiques; que no aprendran mai res si no s'hi diverteixen; que han de fer, abans que cap altra cosa, el que els vingui de gust, i que si estan contrariats, és que els falta poc per anar a urgències. No és estrany doncs que ens arribin a presentar com a personatge positiu la mare que deixa saltar el fill damunt el sofà fins que se'n cansi: el problema és que aquesta actitud acaba, d'entrada, destrossant els nervis dels qui estan a prop i, probablement, amb un infant apte només per fer saltirons per la vida.