El 1964 per primer cop el nombre de ciutadans nascuts fora de Catalunya o
fills d'immigrants de primera generació superava el 50%. El 1984
arribava a un màxim del 62%. Estàvem a les portes d’arribar als 6
milions d'habitants... Avui un 36,36% de la població és nascuda fora: el 21,17% a l'estranger i
el 15,19% a la resta de l'Estat. Es tracta, doncs, d’una immigració
molt més diversa que la del segle XX, que era més propera en termes
culturals (llengua germana) i antropològics (religió i costums)... La gran majoria arriben fugint de la pobresa, venen a intentar
guanyar-se la vida; en el cas dels peninsulars, el seu estatus és
diferent del d'antany: ja no respon al patró de la misèria dels murcians
i andalusos de la primera meitat del segle XX. A més, a diferència del
que passava llavors, els espanyols ja saben que aquí hi ha una realitat
lingüística i política diferent, cosa que no passa amb la gran majoria
d’estrangers... Acollir i incorporar aquesta diversitat no és fàcil, però és possible i
necessari. Tampoc va ser senzill al segle XX i es va fer, malgrat la
dictadura. La qüestió és que la societat catalana, a causa de la seva
endèmica baixa natalitat, per seguir progressant econòmicament ha
necessitat i necessita la immigració. Les dades del mercat de treball
són explícites: fan les feines que els d'aquí no volem assumir... La societat catalana en conjunt és més rica avui que fa 40 anys, però la
classe mitjana recula. Hi ha una por difusa i menys empatia amb els de
fora, que noten el rebuig o directament el racisme... La por i el tancament
identitari no són la solució, són el problema.
Ignasi Aragay, 4.2.2024
