... la reflexió és la següent: d'una banda, sembla que, amb l'auge de la
informació digitalitzada i l’ús d’ordinadors, tauletes i telèfons
intel·ligents (?!), els estudiants ja no necessiten llibres. Estudien
(els que ho fan), preparen els exàmens i fan els treballs de curs amb
l'assistència d’aquells estris que hem esmentat; d'altra banda, la
mitjana d'ingressos, proporcionalment, de les famílies que tenen fills
cursant estudis d’història, literatura o filosofia, és inferior al que
havia estat: avui és un luxe —o una vocació gloriosa— fer una carrera
d’humanitats, atesa la manca de sortides i la situació de descurança
general de l'educació i de les institucions de cultura del país i de la
capital.
És causa de pena urbana veure que desapareixen llibreries, però és causa
de preocupació i de dolença sapiencial que els llibres no formin part
del “mobiliari” habitual en l’habitació d’un estudiant: ja no creuen que
hagin de tenir, o no poden tenir, una biblioteca pròpia. Potser
prefereixen gastar els diners que tenen, migrats, en coses que no poden
ser fàcilment substituïbles per internet.
L'adéu... a la manera com s’havia estudiat des de
Gutenberg fins fa pocs anys, i costa pensar que la tendència arribi a
revertir-se.
Jordi Llovet, 5.11.2022