(arafa...)
L'estat del benestar, juntament amb una sanitat pública molt
competent, han acostumat les poblacions dels països desenvolupats a
considerar que viurem tant com els grans patriarques de l'Antic
Testament -cap no arriba als mil anys, però s'hi acosten- i que la mort
és una cosa que només agafa la gent que no té memòria ni del passat ni
del futur. Mentrestant, tots nosaltres, els supervivents, perseverem en
la idea, desmemoriada, que la mort no existeix. Però la vida és sempre breu... la vida és efímera i la mort segura. ... “¿Per què ens queixem de la Natura? S’ha comportat benignament: la vida,
si saps emprar-la bé, és llarga. Però l’un és dominat per una avarícia
insaciable, l'altre està aqueferat constantment en treballs inútils;
l’un és donat al vi, l'altre llangueix en l’oci... viviu com si haguéssiu de viure sempre, que no us acut mai el pensament
de la vostra caducitat [...] Perdeu el temps com si fos cosa sobreïxent
i abundosa [...] Temeu com a mortals, però desitgeu com a immortals
totes les coses..." ( Sèneca, De la brevetat de la vida)