E.E. 298 MARE MEVA: 190.000 PISCINES A CATALUNYA!

A Catalunya hi ha 192.909 piscines! Quanta gent coneixeu que en tingui, de pròpia o de comunitària, a la primera o a la segona residència? En quantes us heu banyat? I després hi ha les públiques i les dels clubs privats, cobertes o a l'aire lliure. I encara les balneàries, calentones i borbollejants. Quin país tan fabulós i aquàtic. Però només hi ha una cosa que grinyola: la sequera. La maleïda i pertinaç –aquest adjectiu franquista– sequera. I un altre petit detall: som un país de mar (i d'uns quants escanyolits rierols). Ens calen tantes piscines? Ara les tornaran a deixar omplir totes o quasi totes?... 

I arribem al malson actual de les urbanitzacions isolades, mal acabades, d’una arquitectura adotzenada (per dir-ho suau), devoradores d’aigua i energia. És l’urbanisme del cotxe privat. És un pur desastre... Ens calen més pobles i menys urbanitzacions. Ciutats amb barris endreçats. Molta feina a fer. La vitalitat de la llengua també depèn de l’urbanisme, sí. Si no hi ha teixit urbà, que vol dir teixit social, malament. La segregació no ajuda el català...

Les piscines van arribar amb el desarrolismo i la segona industrialització consumista. El 600 i el 2 Cavalls, les vacances pagades, el càmping i la caseta al camp. Havíem de fugir de l’urbanisme insalubre i hem acabat espatllant el paisatge i el medi ambient... Alguns nyaps ja no hi ha qui els arregli. La majoria fa veure que no ho veu, començant pels alcaldes. Política de campanar... Ens ofeguem en un got d'aigua, en una piscina. En 192.909 piscines...

Ignasi Aragay, 14.4.2024

E.E. 297 PER QUÈ ÉS POC ACONSELLABLE VIATJAR

... criticarem avui la idea comuna segons la qual viatjar és cosa bona. Potser ho és fins als trenta, màxim quaranta anys, quan els homes i les dones encara es formen el caràcter i s’obren a experiències inèdites, sempre enriquidores. Però després d’aquestes edats, el millor és romandre a casa, al poble o a la ciutat, com a molt dins la comarca...

Horaci a la carta I, XI, 27: “Coelum no animum mutant qui trans mare currunt”, és a dir: “Canvien de cel els que travessen les mars, però no els canvia l’ànima”. Pascal va escriure que tots els mals que ens esdevenen a la vida procedeixen del fet de no haver sabut quedar-nos tranquil·lament a casa, on es pot llegir, conversar, veure pel·lícules i escoltar la setena simfonia de Beethoven... Filòstrat, avui poc llegit, es manifestava a favor de la vida sedentària i la conversació –passejar per la ciutat o pel camp, això sempre!... Chesterton escrivia que els viatgers –no en queden gaires– veuen el que veuen, però que els turistes només veuen allò que han anat a veure... Diderot,  deia, paradoxalment: “Viatjar em va bé, però s'ha de reconèixer que és una ximpleria”...

sempre hi haurà gent a qui agrada viatjar i gent a qui no agrada. Però si hem de fer cas a Spinoza, només ens salvarem si ens passem la vida estudiant i mirant de comprendre a fons –no per sobre, com fan els turistes– tot el que és susceptible de ser conegut.

Jordi Llovet, 9.12.2023

 

E.E. 296 UN VIATGE FASCINANT

Un dia Giovanni Cimabue va veure un nen, fill d'un pastor, que amb una pedra dibuixava un corder sobre la roca. Aquell nen, que tenia un do, era Giotto i el seu gest –dibuixar del natural– va ser revolucionari. Abans seu, l'art no volia reflectir el xai, sinó la idea religiosa que se'n tenia. La realitat no comptava. Giotto va prescindir de filtres ideològics, va trencar el cànon de l'art bizantí, tan rígid i daurat. Va fer cas al que dècades abans havia dit sant Francesc: tornar a la senzillesa natural, despullada. Animals i plantes, homes i dones cobren amb ell una nova vida als frescos d'Assís i a la capella dels Scrovegni a Pàdua, inclòs el bes apassionat entre santa Anna i sant Joaquim, quina meravella...

Ignasi Aragay, 9.12.2023

 

E.E. 295 UN CRIT VALENT I MÉS RÀPID

Sense fer-ne gens de soroll, el FC Barcelona ha tornat a gravar la versió oficial del Cant del Barça, que és el nom que els autors de la lletra van posar a la composició per evitar la marcialitat del concepte himne i per emparentar-lo amb altres partitures del nostre repertori més solemne, com ara El cant de la senyera, El cant dels ocells o El cant dels segadors mateix.

El Cant no s'havia fet vell, al contrari. 50 anys després de l'estrena que va dirigir l’inoblidable Oriol Martorell sobre la gespa del Camp Nou, la melodia i la lletra continuen sent tan emocionants, euforitzants i inclusives com els seus autors havien pretès. M'he fixat en les cares de felicitat de milers d'aficionats del tot el món, d’aquells que només vindran un dia de la seva vida a l'estadi, quan han pogut compartir a la grada la comunió del Cant que han sentit mil vegades per televisió. Però la factura sí que s’havia fet vella. El Cant d’ara sona més a orquestra i menys a banda, i és més robust de veu...

Finalment, aquest nou Cant del 125è aniversari va més de pressa que l'original. És la fotuda llei dels temps que corren. Tot va més ràpid: el joc, les plantilles, els desplaçaments de l’equip, els canvis d’estampat de les samarretes, els dies entre partit i partit, i també els tempos de l'animació a l'estadi... La velocitat de la nova versió ens retrata: som una societat més intensa, però que assaboreix menys.

Antoni Bassas, 2.12.2023