... criticarem avui la idea comuna segons la qual viatjar és cosa bona.
Potser ho és fins als trenta, màxim quaranta anys, quan els homes i les
dones encara es formen el caràcter i s’obren a experiències inèdites,
sempre enriquidores. Però després d’aquestes edats, el millor és romandre a casa, al poble o a la ciutat, com a molt dins la comarca...
Horaci a la carta I, XI, 27: “Coelum no animum mutant qui trans mare currunt”, és a dir: “Canvien de cel els que travessen les mars, però no els canvia l’ànima”. Pascal
va escriure que tots els mals
que ens esdevenen a la vida procedeixen del fet de no haver sabut
quedar-nos tranquil·lament a casa, on es pot llegir, conversar, veure
pel·lícules i escoltar la setena simfonia de Beethoven... Filòstrat, avui poc llegit, es manifestava a favor de la vida sedentària
i la conversació –passejar per la ciutat o pel camp, això sempre!... Chesterton escrivia que els viatgers –no en queden gaires– veuen el que
veuen, però que els turistes només veuen allò que han anat a veure... Diderot, deia,
paradoxalment: “Viatjar em va bé, però s'ha de reconèixer que és una
ximpleria”...
sempre hi haurà gent a qui agrada viatjar i gent a qui no agrada. Però
si hem de fer cas a Spinoza, només ens salvarem si ens passem la vida
estudiant i mirant de comprendre a fons –no per sobre, com fan els
turistes– tot el que és susceptible de ser conegut.
Jordi Llovet, 9.12.2023
