Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida
una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i
allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen
blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula,
la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo,
Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i
davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i
per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si
arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem
i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de
la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de
viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la
seva actualitat, en la seva necessària limitació positiva... ¿què veurem
llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en
canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el
pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa,
anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal
pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els
historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de
Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a
l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que
per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no
podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les
meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds
racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre
dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi
arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta
gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants
segles! [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a
pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les
fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de
restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per
què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i
desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra
gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si
del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou
dia...!
En aquest bloc aniré publicant petits resums, extractes de retalls que tinc guardats des de fa algun temps i que he decidit esparracar i llençar, o no, i que em vaga compartir amb qui pugui estar interessat.
dissabte, 31 de desembre del 2022
E.E. 117 NIT DE NADAL 1895
Joan Maragall, 24.12.1895
Subscriure's a:
Missatges (Atom)