pd 2436 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 1

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

  Quan la cantàvem, no sabíem qui era Pete Seeger. Ens sonava Bob Dylan. “Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tants dies. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tant de temps...” Érem joves i tot era possible. La fraternitat (ara hauria d’escriure sororitat, oi?) la portàvem adherida a la pell, pell de gallina. Havíem girat full a la dictadura espanyola, ja feia un temps que pel Maig del 68 els joves de mig món havien plantat utopies a l’asfalt. Era segur que el món estava canviant. Començàvem a viatjar per Europa en llargues jornades d’autocar, fent autoestop, carregant la motxilla. Estudiàvem i treballàvem. Ja aleshores anàvem amunt i avall en bicicleta per una Barcelona encara grisa. Els pares ens deixaven fer i estimar a la nostra manera: la llibertat guanyava les pors. Teníem el món a l'abast, teníem ambicions desmesurades, escrivíem en llibretes que anàvem perdent. Ajaguts a la platja de nit, contemplàvem l’estelada amb la música de fons de les onades morint a la sorra...

 

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2435 El dret al silenci

(arafa<d'1any)

Els drets són un invent, una abstracció, que denuncia i objectiva les injustícies. D'aquí deu venir “No hi ha dret!” ... Els nostres drets ens protegeixen; els dels altres, ens fan responsables (culpables). Els drets informen lleis, i les lleis penalitzen. Civilitzar-se passa per ampliar-los, però cada ampliació és un camp de batalla... Ho va ser, no fa gaire, no haver de respirar fum de tabac en una classe. Ho serà, en el futur -vull creure-, el dret al silenci...

El meu passat excursionista no recorda que ningú pugés muntanyes amb altaveus a tot drap. I el pitjor és que si els dius res, ni entenen de què els parles. Igual com em deien intolerant si em negava a pujar en un ascensor amb dues persones fumant, ara em dirien intolerant si demanés, sisplau, que se'ns respecti el dret a sentir els ocells i el vent.

I no parlo de conductes individuals, sinó d'una deriva social que està anant a més... Respectar el dret a fer derrapades, al xumba-xumba, als crits, no és tolerància, és barbàrie. Ens fa pitjors a tots. Per incapacitat de conviure civilitzadament, hem fet del dret al silenci un privilegi de rics... Però l’horror al silenci és intergeneracional. No només al bar del poble et miren com un excèntric si goses dir que abaixin la tele que ningú mira, sinó que ni tan sols pots sopar a les terrasses dels restaurants romàntics sense música a un volum notable. És un problema social: de percepció i també d’addicció. El silenci no és sentit com a aire net, sinó com una inquietant amenaça. La vida interior i el soroll són enemics. La buidor espiritual i el silenci també ho deuen ser. Per això el dret al silenci, quan avanci, ens farà a tots una mica més persones.

Albert Pla Nualart, 18.7.21