L’Andreu, que no va conèixer cap dels seus dos avis, deia més o menys
que, quan anava a l'escola i els seus companys deien que anaven a veure
els seus avis, ell sentia una gran pena i frustració per no haver-los
pogut conèixer. És exactament el que em deien els meus fills quan eren petits (tampoc
ells van conèixer cap dels dos avis) i crec que és una pena que
comparteix moltíssima gent. El vincle entre net i avi és molt especial i
en aquest país encara més: els avis van viure el trauma de la guerra
(les àvies també, però no al front)...
Així que podríem dir que al món hi ha dos tipus de persones: els que van
conèixer els seus avis i els que no, (i els) que no els van conèixer prou, i els sap greu...
Si algú dels que m’esteu llegint encara teniu avis vius, si us plau,
parleu-hi, pregunteu-los-ho tot. Són un pou de saviesa i un contenidor
de memòria. De la nostra memòria!
Sílvia Soler, 1 d'octubre de 2022
