dimecres, 1 de setembre del 2021

p.o. 8 Quinze anys

(dedicat a en Martí, que els ha fet fa poc)

Als quinze anys jo encara havia de sortir de l'ou. Passava les hores tancat a casa, inventant-me maneres per guanyar sempre. El meu joc preferit era escampar cromos de futbolistes pel terra de rajola i improvisar partits de lliga en què el Barça no perdia mai, un fet que a finals dels setanta demanava moltíssima imaginació. També m’empassava tota classe de lectures, sense gaire criteri. Passava de Manuel de Pedrolo a Agatha Christie sense fer escarafalls, o a García Lorca o Jack London, i exhauria les darreres hores del dia llegint al llit, sempre que no m’enxampessin els pares, compartint aventures amb els detectius adolescents de l’Enid Blyton com si jo també fos un d’ells.

Era casolà de mena, ho reconec. Però tot i així, als quinze anys vaig començar a descobrir que les coses més emocionants de la vida passaven al carrer. Fer el brètol amb la bicicleta i esperar que els pagesos tornessin de veremar per destraviar una mica de raïm del seu remolc. Anar al cementiri a jugar a fet i amagar i aprofitar el moment precís per deixar penjat el pobre que parava fotent el camp silenciosament amb aquella crueltat burleta tan intrínseca de la vida d'un poble. O empaitar les noies de la nostra quinta, amb la matusseria entranyable de l'adolescència acabada d'estrenar, fent el fatxenda davant seu per dissimular les ganes que teníem de tastar els seus llavis... entremaliadures, riures tontos, borratxeres mal païdes, trobades furtives i nits a la fresca. En resum, el que els guionistes de les sèries americanes definirien com els millors anys de la meva vida. I sí, ja ho sé, potser no són els millors, perquè de fet seria una mica trist pensar que després dels quinze tot és decadència, però sí que són aquells anys que et queden enregistrats per sempre més a la memòria, com ara m’està passant a mi. I és que, probablement, cada època té la seva gràcia, però res, absolutament res, es pot comparar amb aquells moments quan tot et passa per primera vegada.

Lluís Gavaldà 13.2.2021