Avui s’hauran
complert tot just 50 anys de l'execució bruta i brutal, pel mètode
feudal i salvatge del garrot vil, del militant llibertari Salvador Puig
Antich. També era dissabte. Del 2 de març de 1974... 50 anys són alhora molt i poc i massa i res. És abans-d'ahir en termes
històrics, i per a molts ja és molt més que mitja vida, massa urpades i
una densa impunitat acumulada. Un amic italià m’escriu: "A Itàlia seria
un heroi de la Resistenza, aquí una víctima entre tantes d’un règim
sense culpables i per sempre impune"...
Ja el 1985, Ramon Barnils va impulsar coralment el llibre La torna de la torna
en percebre que els seus estudiants no sabien qui era Puig Antich. Ha
plogut molt i s'ha escrit molt més, i moltíssima gent anònima ha fet la feinada
de no permetre que l’oblit triomfés. Què fer, doncs, amb la memòria?... Perquè que una dictadura criminal, amb el judici
farsa d'un consell de guerra, decidís assassinar per garrot vil Puig
Antich i Georg Michael Welzel (nom real de Heinz Chez) pot no sorprendre
massa sense deixar-nos mai de glaçar la sang. El que sí que esparvera
de debò és que, cinc dècades després, una democràcia que es vanta de
ser-ho no sigui capaç de revisar el cas, anul·lar la pena de mort i
reparar i rehabilitar com cal tots els represaliats de la dictadura... el que s’estiba a les espatlles ja no és la memòria reparada
sinó una impunitat mai no vençuda... Montalban, 1986: "L’onada
d’ahistoricisme que ens envaeix és la conjura ideològica reaccionària
millor ordida des de la Contrareforma."... cal esclarir que, en realitat i a una setmana del 8 de març,
aquest article té quatre noms propis que en cinc dècades han sabut
resistir tossudament i transitar tenaçment des del silenci més
eixordador fins al reconeixement més inqüestionat: Imma, Carme,
Montserrat i Merçona. Contra els munyidors de l’oblit, sempre les
teixidores de la memòria. Tant com dir: gràcies, germanes. La memòria
insisteix. Persisteix. Resisteix. I és gràcies a vosaltres. 50 anys
després.
