Ho fotografies i ho graves tot?
... l’obsessió per retratar-ho tot abans que viure-ho o gaudir-ho.
L’obcecació per duplicar el present...
Igual que hi ha tribus que creuen que una càmera els pot robar l’ànima,
intentem segrestar compulsivament tot allò que tenim al davant.
Fotografiar s'ha convertit en un impuls que té a veure amb el desig de
posseir el present. L’acte d’accionar l’obturador ha deixat de ser un
moment ple de transcendència per ser un gest de voracitat existencial.
Guardem desenes de milers de fotografies a l'arxiu del telèfon que no
tenen cap valor real. Les imatges esdevenen un succedani tronat de la
nostra vida. ¿Desconfiem de la nostra memòria o menyspreem el record?
Potser és que volem capturar l’emoció que sentim davant la bellesa, la
companyia o els bons moments. Pretenem enllaunar les sensacions. Però a
l'àlbum del telèfon, l'ànima de l'instant s'ha mort.
Mònica Planas Callol, 26.11.2023
