... els partits, és a
dir, les agrupacions per afinitats ideològiques i interessos, són eines
necessàries. Naturalment a repensar, però imprescindibles....
Carregar-se tot això és perillós. L'alternativa acostuma a suposar una
baixada de nivell en l'acció pública, una feblesa estructural de les
organitzacions, una entrada d’arribistes o d’il·luminats al poder...
Costa molt construir i poc destruir. ...
Enlluernats per l'èxit de l'ANC -ara en hores baixes, precisament quan ha volgut impulsar candidats polítics- o per la feinada d’Òmnium, amb una certa alegria l'independentisme ha entrat en una espiral de menyspreu i canvi partidista permanent. L’unionisme a Catalunya està més ben falcat: el PSC, malgrat tot, ha resistit, i Cs és el recanvi del PP. Del costat sobiranista, en canvi, tenim uns comuns amb una base quasi només barcelonina, una ERC en constant qüestionament i un centredreta ara mateix sense marca. El més estable, paradoxalment, és la CUP, que en una situació normal tindria el paper clàssic de formació minoritària experimental.
Ningú no dubta que el pols democràtic amb l’estat espanyol -tant polític com judicial- serà llarg, i que encara queda molta feina interna a fer a Catalunya, a més del front internacional. Doncs bé, per afrontar això calen estructures estables, partits reinventats (oberts i creïbles) i polítics professionals bregats. I entitats civils que actuïn com a tals.