(arafa<d'1any)
El Món hi he trobat una entrevista a Jordi Solé Tura que,
llegida avui, fa somriure. No ho dic amb malícia. Pronosticava que
l’independentisme no tenia la més mínima possibilitat de progressar i
que la missió històrica del catalanisme era trobar l’encaix a Espanya,
la democratització de la qual, deia, ja no donava peu a cap excusa.
Sense saber-ho, Solé Tura plasmava amb tota cruesa l’autoengany del
catalanisme durant la Transició, quan va creure -vam voler creure- que
Espanya havia canviat profundament. Teníem un rei tolerant (després hem
vist que sobretot era tolerant amb si mateix), un exèrcit reformat
(també hem vist que la reforma del ministre Narcís Serra es va quedar
curta), un cop d’estat, el 23-F, fracassat (potser no tant, oi?), un
estat autonòmic (... ens pensàvem que a poc a poc aniríem aconseguint més
autogovern fins a arribar a la solució confederal), uns franquistes
acomplexats (ara de nou desfermats) i una Europa que ens havia de salvar
de tot (i tot just segueix volent salvar-se a si mateixa).
Solé Tura identificava l’independentisme com l’aposta final del
nacionalisme identitari pujolista i creia esgotat el seu discurs: “Aquesta discussió potser s’anirà arrossegant, però cada vegada tindrà
menys interès i al final serà patrimoni de grups més marginals i
minoritaris... però no té
cap mena de futur. No hi ha cap força política important avui a
Catalunya que cregui que l’independentisme ens porta a algun lloc. Per
tant, el nostre lloc és veure quin lloc tenim en el conjunt d'Espanya i
d’Europa”. Ho pensava ell i ho pensava la majoria. Però ja hem vist quin lloc hi teníem, a Espanya.
Ignasi Aragay,11.7.21
