pd 2007 Què hauria passat

(arafa...)

... Fa temps que el PSOE ha decidit tancar els ulls a la realitat de Catalunya i s'ha reclòs en un relat de fantasia segons el qual no hi ha cap problema entre Catalunya i Espanya, sinó només un problema de convivència dins de Catalunya. ...  Pensaven que no calia fer res perquè l’independentisme havia tocat sostre. Si ni tan sols en els moments de màxima tensió de 2017 havia superat el 50%, sense suports internacionals, allò no era una amenaça seriosa per a l’Estat. Per tant, l’Estat no havia de donar cap resposta política, sinó només contenir el moviment i castigar-lo amb els instruments de l’estat de dret (policia, tribunals, presó). I esperar que s’anés desgastant i desinflant per l'acció combinada de la repressió, l’esgotament, la manca d’horitzons, les divisions internes i la polarització interna de la societat catalana...

Aquesta és la cosmovisió que guia l’actuació irresponsable del govern espanyol tots aquests mesos. Això, i el càlcul constant d’un electoralisme de curta volada, que és l'únic que sap fer Pedro Sánchez... 

(https://www.ara.cat/opinio/Que-hauria-passat-article-jordi-munoz-mun20-20-octubre-2019_0_2328967146.html)

Jordi Muñoz

 

pd 2006 Gegants i capgrossos

(arafa...)

La Junta Electoral de Manresa finalment ha permès una jornada gegantera que s'havia de celebrar a Sant Joan de Vilatorrada. Però primer l'havia prohibit perquè “podria interferir en la jornada electoral”. Jo els diria, als de la Junta Electoral, que parlar d’interferències en la votació, després de l’episodi dels piolins obrint caps a Catalunya durant el referèndum de l'1 d'Octubre, és un pèl forçat. Però vaja, si van trobar que una jornada gegantera “interfereix” en la votació i fins ara no hi havia interferit mai (i mira que en fem, de jornades geganteres) haurem de saber per què...¿És perquè els gegants i els capgrossos podrien espantar els interventors de segons quines formacions polítiques? ¿És perquè els votants de segons quines altres formacions polítiques es quedarien encantats veient els gegants i els capgrossos i anirien més tard a votar, cosa que complicaria els sondeigs a peu d'urna? ¿És perquè el so de les gralles distrauria els presidents de mesa, cosa que els faria equivocar-se a l’hora d’apuntar què posa al teu DNI? ¿És perquè tenen por que a sota de les faldilles dels gegants hi hagi uns quants CDR amagats?...

Si hi ha una comunitat al món que adori “participar” és la catalana. Totes les nostres activitats, al darrere, hi duen l’adjectiu “popular”. Fem sardinades, arrossades, ballades de sardanes, concursos de calçots, de dibuix ràpid, de truites, de tapes, fem jornades castelleres, trobades geganteres i, sobretot, curses i més curses populars. Si el que pretenen és que a partir d’ara ballem xotis, que ens ho diguin.

Empar Moliner

 

pd 2005 La caiguda del Mur i el desig de llibertat

 ​(arafa...)

Hi ha qui contraposa la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya amb el moviment per la independència de Catalunya. Però són expressió del mateix fenomen: la història no s'atura mai i sempre avança cap a més llibertat. Els estats no són eterns, els mapes canvien (els canvis a l’Europa política des del 1989 han estat espectaculars) perquè a l’estat no li és possible guanyar el plebiscit diari de la nació amb tancs, policies, jutges i presons. La història avança amb passos endavant i endarrere, però avança. Si ara una majoria de catalans desitja votar sobre el seu futur polític és, en el fons, perquè la llibertat és un desig humà tan fort que és difícil d'aturar. Ningú hauria de sentir-se amenaçat per un corrent que s'alimenta dels signes dels temps i enfonsa les arrels en la mil·lenària voluntat d’aquesta nació d'existir com a subjecte polític.

Antoni Bassas

pd 2004 Superar la mandra

(arafa...)

(Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Superar-mandra_0_2337366282.html. En destaco alguna frase.)

...Davant d'una ofensiva tan tenaç i metòdica com la que l'estat espanyol està emprenent contra Catalunya per totes les vies -la legislativa, l’executiva, la judicial i la mediàtica-, fa una mica de mandra participar en la seva enèsima pantomima electoral i plantar-se davant l’urna, tossudament escèptics... Entenc el raonament perquè me'l faig meu, els dies en què estic baix de to, i l’entenc perquè es correspon amb una constant històrica catalana, que és la frustració davant la impotència i davant la injustícia, davant la qual Vicens Vives diu que s'ha de respondre amb la feina, i no amb la rebentada; però hi ha dies que això costa molt...

  està bé que la gent surti al carrer, que s’apunti al Tsunami, que doni a entendre que això no és un foc d’encenalls i que, en condicions anormals, la normalitat política és una immoralitat; i que l'Estat i el seu monarca sàpiguen que mai més no podran respirar tranquils...

... si alguna cosa hem entès és que l’autodeterminació, l’amnistia, la independència, en un context com l’espanyol, només poden ser fruit del diàleg o de la guerra...

Toni Soler

 

pd 2003 Una primavera que devalua

(arafa....)

... Complexitat vol dir moltes coses: famílies que, per mil raons, no aconsegueixen que els seus fills se sentin estimats; pares que no eduquen, per falta de temps, ganes o capacitat; un món digital que crea addiccions, aïlla i dispersa... Però vol dir, al final, que l'escola ha d'assumir feines i responsabilitats que van més enllà de les normals i que demanen poder disposar de més recursos que els normals. Desentendre-se'n no només perjudica els afectats, té un resultat indefectible: que en cada classe hi hagi un grup d'alumnes que no segueix o té un nul interès en el que s'ensenya, que és una llosa perquè allà s'hi aprengui...

La “primavera pedagògica” -la feina per projectes, la conversió de la classe en espais i dels docents en una mena de monitors, la dissolució dels continguts en competències...-segur que ajuda a portar-ho menys malament. Però també ajuda a dissimular que sense uns recursos i uns reforços humans que costen uns diners, i que el departament no està posant, els únics alumnes que van assolint el nivell que els permet entendre allò que llegeixen -aprendre a aprendre- i, a partir d'aquí, abordar amb èxit l’ensenyament superior, són els de famílies que tenen el temps, la tranquil·litat i la cultura per fer de casa seva un ambient propici a la curiositat i l'aprenentatge. En algunes escoles, una minoria.

De vegades tens la impressió que en un model econòmic que va començar diluint les comunitats i ara ja està diluint les famílies, l'escola pública està tan desbordada fent de comunitat i de família -intentant educar- que no li queda temps i energia, espais de silenci i disciplina, per fer d’escola -per ensenyar...

Albert Pla Nualart

 

pd 2002 Sol de novembre

 

(arafa...)

...  La tossuderia de l'Estat fa que a Catalunya no hi hagi ningú feliç, que a tots, independentistes i unionistes, sobiranistes i constitucionalistes, ens pesi la vida quotidiana a sobre com un pes mort que ens està esclafant. Que això ens passi a nosaltres, els republicans, l'Estat no solament ho troba bé sinó que ho desitja i fa els possibles perquè duri el pes i la opressió, i hi posa tots els mitjans necessaris. Vol que ens cansem, vol que abaixem el cap i tornem al silenci productiu. Que demanem perdó i paguem pel que hem fet...  Jo, si fos dels altres, és a dir, espanyolista, unionista, constitucionalista, estaria ben enfadat amb l'estat que defenso... No sé què pensa, l'Estat. Em temo que, obcecat en no sé què, simplement no pensa...

Hi ha alguns catalans, catalanistes, republicans, independentistes i sobiranistes (valga'ns Déu, quantes coses!) que confien en les negociacions amb l'Estat, en el nou govern de Pedro Sánchez... I volen fer-se valer. I potser aconseguir una engruneta d'alguna cosa irrellevant que els farà molt feliços. No s'adonen que no obtindran res més que misèries. No han après encara que amb l'estat espanyol no hi ha res a fer, que, pel que fa a Catalunya, ja som molt lluny de l'estat de les autonomies que algun partit sembla enyorar. Això sí, ep, una autonomia com cal, ben lubricada pels diners que són nostres...
 

Narcís Comadira

pd 2001 "Flexibilitzar" la immersió

(arafa...)

 Diu Eva Granados que el seu partit pretén “flexibilitzar” la immersió lingüística i que “aposta pel plurilingüisme” a l'escola. La immersió és un dels consensos de país, gràcies en part a històrics del seu partit... el model d’escola catalana ja és plurilingüe i flexible. Es fan assignatures (història, per exemple) en anglès. Els nens que avui fan primer d'ESO saben més anglès que no pas nosaltres a la seva edat. D’altra banda, és una simplicitat parlar només del català i del castellà. A Catalunya hi ha moltes llengües maternes (moltes primeres llengües, seria més exacte dir)...  Tothom a Catalunya enraona el castellà a partir dels set anys. Malament? Tan malament com els extremenys, segurament. És evident que grans i petits potser cometran errors derivats de l'ús de les dues llengües. Però aquest problema sembla que només preocupi quan passa en castellà. En català no hi ha problema, quan algú escriu una y. Vejam si ara, a tot Espanya i Llatinoamèrica, només seran preocupants les faltes que cometen els catalans escrivint o enraonant en castellà...     

Empar Moliner

 

pd 2000 (un número rodó, fa més de dos mil dies que us envio un "paper"... i seguim) Fer política enmig de la pitjor anormalitat

 

(arafa...)

La situació política a Catalunya no serà normal fins que hi deixin d'haver presos i exiliats. I, de fet, la anormalitat és l’hàbitat natural en què es mou un país que ha de sentir com l’amenacen cada dia. Davant d'aquesta situació podem guanyar el campionat de la queixa o jugar amb les cartes que tenim. Que Sánchez avui diu una cosa i demà la contrària ja ho sabíem. Però la política ja els té, aquests personatges, de manera que ni la repressió ni la nul·la confiança en el candidat a la investidura haurien de ser excuses per no fer política com en fan els polítics: amb discreció i intentant arribar a acords imperfectes. I si el duet Sánchez-Iglesias no està a l'altura, explicar-ho. La sortida política, ara, no la trobarem, però si en algun moment s'ha d'iniciar el diàleg és aquest. Esquerra i Junts per Catalunya no hi tenen res a perdre. Amb el preu que estan pagant, no s’haurien de deixar acovardir pels del com pitjor, millor.

      

Antoni Bassas

pd 1999 Dolors Bassa i Clara Ponsatí

 

(arafa....)

Dolors Bassa, que està tancada a la presó per 12 anys, demana la nul·litat del seu judici. Diu la sentència que ella era la consellera d'Ensenyament, i per tant, com que va permetre “obrir” les escoles el dia del referèndum de l’1 d'Octubre, és culpable de sedició. ...  Dolors Bassa no era la consellera d'Ensenyament. La consellera d'Ensenyament era Clara Ponsatí, que com que, sortosament, no es va presentar a la justícia espanyola, és lliure al Regne Unit. Dolors Bassa era consellera de Treball. Com pot ser que el jutge Marchena i els magistrats no li demanin perdó públicament? Com pot ser que no surtin, com a mínim, a dir que tot i l’error la condemnen igualment amb alguna altra excusa? Com pot ser que aquest error garrafal i fins i tot neandertal no sigui motiu d'escàndol i de dimissions? Però, esclar, els han condemnat per testimonis com el d'Enric Millo, que “van veure” violència el dia que tant ens van pegar. Ja és prou trist pensar que el mateix fet (no penso dir-ne delicte, d’un referèndum) a Europa és llibertat i a Espanya reixes.

Empar Moliner

pd 1998 Terrorisme sense terror

(arafa...)

...   Un primer punt en què la justícia referida a contrario sensu va començar a manipular gramaticalment el terrorisme va ser quan va retirar-li l'atribut de la violència política... Una derivada elevada a l’absurd és que aquesta mala praxi s’estengui al procés català, de la qual cosa en resulta que els convictes del Tribunal Suprem no s'hagin de definir oficialment com a presos polítics sinó com a polítics presos...

En una línia semblant, dos dels pitjors peatges de la Transició van ser requalificar agents de la Brigada Social adscrivint-los a la Brigada d'Informació i admetre una jurisdicció especial com l'Audiència Nacional, denunciada per tants juristes: l'aparell jurídico-policíac antiterrorista de la Constitució del 78...

 En democràcia, tanmateix, eixamplar el terrorisme a la criminalització de protestes i dissidències polítiques, socials i civils hauria d'estar prohibit per una qüestió de pura higiene moral. Convertir l’adversari en enemic ja és un gran salt, però acusar-lo de terrorista és una indecència...

“S’anomena terrorisme a la violència amb què no s'està d’acord”, i afegeixo avui que el grau relatiu d’aquesta violència pot ser el que abans anomenaven “disturbis” o “aldarulls” i que no cal ni tan sols que s'hagi produït, n’hi ha prou d’inferir-la a partir de proves circumstancials. El terrorisme aplicat a la Catalunya d'avui és, en definitiva, un terrorisme sense el terror que li donava tot el sentit semàntic.           

Antoni Batista

 

pd 1997 Avui sabrem fins on arriba la magnitud de la tragèdia

(arafa...)

Mireu de posar-vos al cap d’algú jove que hagi de votar per primer cop. Després de la campanya electoral que hem vist, què deu pensar? La política és això?​...​ ​Els punyals dialèctics, els insults i les amenaces són el llenguatge dominant: regna l’odi i l’absoluta desconfiança.​.. El panorama cada cop és més tòxic, més bèl·lic. Fa por sentir-los... Amb això no vull dir que tots els polítics siguin iguals. Ni de bon tros. N’hi ha algun de decent, força de dolents i uns de pitjors: alguns (i més en concret algunes) vomiten bilis. En tot cas l’ambient treu el pitjor de cadascú...​

​Aquest és el panorama que els lleguem als joves que ara s’incorporen al dret a vot. Deuen pensar que la política és això: sortir a menysprear, vilipendiar, ridiculitzar i anorrear el qui no pensa com tu. Esclafar la dissidència. Guanyar el poder a tota costa. Mentir, tergiversar, manipular. Cridar. Una batalla campal. Molt trist i lamentable. ...

El perill és que els joves -i tots nosaltres- assumeixin aquest marc mental tan primari de la política entesa com a foc creuat, no només entre enemics ideològics, també entre suposats amics. On la norma és el cinisme i la frivolitat, la gestualitat buida, la simplificació, els eslògans repetits fins a l'avorriment, tractar el públic d’imbècil. Ofenen la intel·ligència.​.. ​       .      .​

Ignasi Aragay

 

pd 1996 L'ascens de Vox i el sentit comú

 (arafa...)

... La tensió entre les creences dels més il·lustrats i les de la imprecisa majoria que anomenem gent, poble o societat és una constant de la història de la cultura. Cap valor que civilitza ni cap salt en el coneixement s'ha socialitzat sense haver sigut percebut abans com una excentricitat: com una amenaça per al sentit comú. Del sufragi universal a la circulació de la sang... I és sempre un repte democràtic aconseguir que les majories no percebin el progrés moral i intel·lectual com una amenaça...

La clau per afeblir l'extrema dreta, per fer-la marginal, és aconseguir que els valors que venem com a progressistes -i que són sempre, inicialment, minoritaris- acabin traduint-se en una millora perceptible en la qualitat de vida de “la gent”...

Albert Pla Nualart

pd 1995 Bilingües en vaga (i 2)

 (arafa...) continuació..

Un altre factor decisiu és l’actitud individual. D'això se n'ha parlat sovint en un to inquisitiu -“La culpa és nostra, perquè canviem de llengua de seguida”- que ignora l’enorme pressió que reben els catalanoparlants, una pressió que s’arrepenja en el relat fals abans esmentat per acusar-los de supremacisme, d’intolerància o de meliquisme. La veritat és que els catalanoparlants fan el que poden, i intenten que la seva vida quotidiana no esdevingui una batalla constant per defensar el seu dret. Cal dirigir-se més aviat als qui, potser amb bona fe i per defensar la tolerància de Catalunya, presumeixen de portar dècades aquí sense aprendre català. Aquesta tolerància ha donat com a resultat la reculada més bèstia de la llengua en deu segles. Convé que els catalans castellanoparlants facin un exercici d'empatia. Que imaginin per un moment que, de cop i volta, els catalans bilingües -és a dir, els catalanoparlants- convoquéssim una setmana de vaga idiomàtica. Que durant uns dies, tots els catalanoparlants parlessin només en català i quan algú se’ls dirigís en castellà responguessin, educadament: “Ho sento, no entenc el castellà”. El desconcert seria total. I en canvi aquesta situació, a la inversa, és del tot habitual. I no és normal ni justa.

Toni Soler

pd 1994 Bilingües en vaga 1

 

(arafa...)

... la immersió no s'aplica o s'aplica a mitges, i és inútil per assolir el seu objectiu -el bilingüisme total- en les zones on són majoria els alumnes castellanoparlants, no només per raons pedagògiques, sinó per la flagrant discriminació del català en els àmbits social i comunicatiu, la qual cosa frena el seu ús social. El fals relat sobre la discriminació del castellà ha penetrat tant que fins i tot els partits sobiranistes van amb peus de plom, en lloc de passar a l'ofensiva demanant un reforç legislatiu del català com a llengua pròpia, discriminada i en retrocés...

El català mostra una vitalitat extraordinària malgrat les dificultats, però té en contra la demografia i la globalització, i no compta amb les eines que li permetrien revertir els estralls de segles de persecució sistemàtica. La seva situació és preocupant si no canvia el marc legal, que privilegia el castellà; i si la Generalitat no fa una aposta decidida...             

Toni Soler

pd 1993 L'ordre dels factors

(arafa...)

En política , l'ordre dels factors altera el producte. En la narració que ha fet l’Estat sobre el procés català, figura que tota la seva actuació ha estat reactiva: els independentistes feien una cosa teòricament mal feta i l'Estat responia... Doncs ara resulta que els seus mateixos protagonistes ens van negant el caràcter reactiu de la seva actuació... Proactius, no reactius. L'Estat ja tenia un pla i el pensava dur a terme al marge del que fessin les institucions catalanes. L'Estat és qui comença, no qui respon. Hi ha un pla previ per desactivar i escapçar el sobiranisme. No és que l’Estat reaccioni al que fan els catalans, és que ho aprofita per fer el que vol fer. El que ja ha decidit que faria.

 

Vicenç Villatoro

pd 1992 Immersió? Quina immersió?

 

(arafa...)

La Generalitat dona el nivell C de català als que acaben 4t d’ESO, a milers d’adolescents que no en tenen ni idea. Fa anys que ho fa...  És una mentida oficial que patrocina Política Lingüística i que com a societat ens mengem amb patates per no haver d’admetre l’evidència: que l'anomenada immersió fracassa estrepitosament ... 

...  Qualsevol intent de fer real la immersió -d’aconseguir que tothom acabi els estudis obligatoris dominant el català i el castellà- ja no pot passar només per l'escola. Exigeix que tots plegats, com a societat, ens plantegem si això ens importa: si ens importa prou per afrontar els reptes que planteja en termes de convivència i de pressupostos. Però per saber si ens importa, i intentar arribar als amplis consensos que requereix en democràcia posar-hi solució, resulta imprescindible que la Generalitat ens deixi d’enganyar: deixi d’omplir-se la boca amb els èxits de la immersió.  

Si t'interessa, no deixis de llegir tot l'article a:

https://www.ara.cat/opinio/Immersio-linguistica-nivell-c-catala-llengua-prova-adolescents-generalitat_0_2354164604.html

Albert Pla Nualart

pd 1991 Superar la por

(arafa...)

...hi ha gent a la presó i a l’exili, gent processada, gent que sap que la repressió està a punt per abatre’s sobre qualsevol gest de rebel·lia. Aquesta por és humana i amb prou feines es pot dissimular amb la retòrica...

La repressió és un acte polític i no té només l'objectiu de castigar o prevenir delictes, sinó també d’estendre la por entre la població i molt especialment entre els adversaris polítics. És una acció defensiva de l’Estat que li ha de servir per negociar en millors condicions. Com a resultat, el diàleg ja no versarà només sobre el futur estatus polític de Catalunya, sinó també sobre una eventual amnistia i el final de la repressió, com a pas indispensable per a la normalització política del país. L’Estat té eines i les utilitza com li convé, i intentarà aprofitar-se d’aquesta coacció perquè, a base de concessions policials i judicials, ens conformem amb alguns retocs cosmètics que ens deixin més o menys com abans d'iniciar-se el Procés...

(Nota, per a més detalls veure: 

https://www.ara.cat/opinio/Superar-por-erc-jxcat-psoe-investidura-negociacio-presos- politics_0_2354164625)

Toni Soler

 

pd 1990 Per si arriba Godot

(arafa...)

... Passen moltes coses, sí; totes passen massa de pressa travessades en ràfegues de titulars; i ens atropellen en l'autopista de la informació accelerada que esmicola, al capdavall, la possibilitat de raó i memòria –poder pensar-les, poder recordar-les–...

... el macrobulo que es va introduir en campanya –pura ficció derivada en pura realitat– respecte a l'intent de sabotatge de les eleccions del 10-N per part, deien les "fonts ben informades", de l'independentis- me que sempre ha reclamat urnes. No va passar res, excepte la consolidada impunitat de la mentida. Ni una paraula posterior: i això que va obrir portades, inflar globus, canibalitzar tertúlies i engreixar disposi- tius policials. Almenys no consta que ningú hagi tingut la vergonya de dir que tot es devia a "un èxit policial" ni s'han anunciat medalles a un mèrit inexistent...  En tot cas, hi ha taules del poder on es decideix la següent mentida...

... Lesmes va sostenir que "un estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot acaba enfonsant-se en l'abisme". Vaig pensar de seguida en els 227 condemnats per corrupció des del 1996 –139 Aznar, 62 Zapatero, 16 Rajoy... Insolència d'estat, indultar corruptes; sí, la llibertat de fer-ho tot que s'atorga a les elits; prohibit robar, el poder no admet competència. Insolència reial és també deixar impu- ne la violència de l'1 d'Octubre i, sobretot, no perseguir-la sinó premiar-la, emmedallar-la i ascendir-la. Insolència d'estat, a cada intent d’investigar els crims del franquisme, invocar el sentit de la llei d'amnistia del 1977 ... 

David Fernàndez

 

pd 1989 Una segona oportunitat inesperada

(arafa...)

 ... L'independentisme ha demostrat una gran capacitat de resiliència en un context de repressió. A més, aquest resultat també indica una cosa que fa temps que sospitàvem: l’electorat independentista és més immune a la desmobilització que els contraris a la independència...

(Es) dibuixa un panorama de lents moviments tectònics. Una lentitud que pot ser desesperant per a l’independentisme que té pressa. Però que, en tot cas, indica una tendència de fons positiva per al sobiranisme. Si coneixem una mica la societat catalana, no sembla raonable esperar cap gran sotragada en la correlació de forces a curt termini. Però sí que es pot esperar un decantament lent i aparentment inexorable cap al sobiranisme...

Si no es capgira la tendència, en pocs anys el vot independentista se situarà per sobre del 50% del vot popular. Un 50% que és encara la principal assignatura pendent del sobiranisme.  tot i que el fet d’aprovar-la, per ell mateix, difícilment serà suficient per decantar l’statu quo : haurà d'anar acompanyat d'una intensa acció política en totes les arenes, la del carrer i la institucional...            

Jordi Muñoz

 

pd 1988 Sigues pessimista i somriu

 

(arafa...)

Dono per fet que la militància d'Esquerra acceptarà la proposta de la direcció -facilitar la investidura de Sánchez si es crea una taula de diàleg sobre el conflicte català-... Al cap i a la fi, posar una taula i unes quantes cadires no és tan difícil ni tan inèdit...

El problema d'aquest esquema (òbviament optimista) és que la confiança dels sobiranistes envers Sánchez és mínima... (i que les reformes que calen) (clau de volta per aconseguir l’autodeterminació, o un estatus polític diferenciat per a Catalunya) exigeix una majoria de 2/3 del Parlament espanyol, cosa que sembla impensable almenys durant lustres. I això no canviarà encara que l'independentisme s'enfila fins al 60% o el 70% dels vots a Catalunya. Fixeu-vos quin panorama; i això sense parlar de la situació dels presos i els exiliats.

Esquerra, doncs, té motius per ser pessimista. Però no es pot permetre ignorar cap oportunitat de dialogar i d’aconseguir millores tangibles per als ciutadans. ... És obvi que part dels seus dirigents tenen por d’investir Sánchez .... Però és un risc que Esquerra ha d'assumir si té l’opció de seure en una taula de diàleg bilateral, seriosa i sense límits -cosa que, per desgràcia, ara mateix no sembla probable-. Els republicans han de presentar-se davant l’opinió pública amb la màxima disposició però també amb la màxima reserva, sempre a punt per aixecar-se de la taula si intueixen que tot plegat és una farsa. I, per descomptat, en cap cas aquesta aposta pot frenar ni desautoritzar la mobilització al carrer, cada cop que faci falta. D’ocasions n’hi haurà.  

Toni Soler

pd 1987 Flors a Martí

 (arafa...)

Té gràcia veure  la fotografia del rei d'Espanya posant flors al monument a José Martí, l’apòstol de la independència de Cuba respecte a Espanya. Té gràcia, perquè la monarquia espanyola de finals del XIX va combatre de totes les maneres possibles l’independentisme cubà i sempre va perseguir en vida José Martí, que va haver de patir la presó i l’exili per voler la independència. Els governs de la monarquia espanyola, amb Cánovas al davant, van afirmar que destinarien fins a l'últim home i l'última pesseta a evitar la independència de Cuba. José Martí no la va arribar a veure, perquè va morir en un enfrontament amb l'exèrcit espanyol l'any 1892. Algú dirà que el fet que avui el rei d'Espanya li posi una corona de flors és un bonic símbol de reconciliació. A mi em sembla una altra cosa. Em sembla la constatació d'una mena de llei universal que Espanya ha ratificat plenament. Quan ha perdut o quan encara no ha guanyat, un independentista és un sediciós, un terrorista, un rebel, al qual s’ha de perseguir. L'endemà d'haver guanyat i de proclamar la independència, aquest mateix independentista esdevé un heroi nacional al monument del qual s'han de posar flors. Una definició d’heroi que val per a Martí: un sediciós que ha guanyat.

 

Vicenç Villatoro

pd 1986 Denigrant

(arafa...)

 ... Cayetana Álvarez de Toledo ha dit que l’arribada al Congrés de Diputats dels que venen directament de la presó és un espectacle "denigrant" en una democràcia. Em sembla l’expressió justa: un espectacle denigrant. Però em fa l'efecte que les raons per les quals ho troba denigrant la solitària diputada del PP per Catalunya són exactament les contràries de les que, al meu parer, ho converteixen en vergonyós. Ella troba denigrant que els presos siguin diputats. A mi em sembla denigrant que els diputats estiguin presos. L'origen de tota sobirania, el vot ciutadà, els ha triat per dir el que diuen i fer el que han fet, que és precisament el que els ha dut a la presó. Amb ells han empresonat l’opinió, els desitjos i la reivindicació pacífica de milions de persones. Però em fa l'efecte que la marquesa Cayetana està més preocupada sempre per les aparences que per la realitat. El que importa no és el que és sinó el que sembla.  La dreta extrema espanyola viu encara en la cultura de l’aparença i del què diran. Li sembla denigrant que el món ho vegi. A mi em sembla denigrant que passi.  

Vicenç Villatoro

 

pd 1985 Els jutges honestos

 

(arafa...)

.... Joaquín Urías va dir ... una frase tenebrosa per a això que anomenen “l’estat de dret” i que a Espanya s'està convertint  en “el dret de l’Estat”. Va dir que no creu que acusin els nou catalans de “rebel·lió”, perquè no s'ha pogut “provar” de cap manera, però que li sembla que se'ls podria acusar de sedició “perquè de la sedició, al judici, gairebé no s'ha discutit”. És a dir, com que no se n'ha parlat, no s'ha pogut, doncs, demostrar que tampoc no existia. I com que no s'ha demostrat que no existia, poden dir que existeix...

Pot manar el partit polític que calgui a Espanya, que el poder real se'l reparteixen la Guàrdia Civil i alguns dels jutges. No tots –ho hem comprovat– però n'hi ha prou amb els necessaris...

El jutge Santi Vidal ha estat inhabilitat durant tres anys per haver participat durant el seu temps lliure “en la redacció d'una Constitució catalana”. Amb aquest precedent tan discutible i tan poc discutit, ¿cap altre jutge, cap, mereix inhabilitació per elaborar excèntrics i diabòlics menús a mida? ¿Qui ens empara davant d'aquestes estudiades arbitrarietats, davant d'aquest espanyolisme ultrapatriòtic i destrossavides, si la justícia són ells?

 

Empar Moliner

pd 1984 Més enllà del CEO

(arafa...)

... Aquestes són algunes de les conclusions que em sembla que són menys agosarades: primera, el mapa electoral és plural i dinàmic; segona, l’esquerra és hegemònica, la qual cosa reflecteix una insatisfacció general amb la situació econòmica; tercera, el bloc sobiranista creix molt lentament i al preu de relaxar el seu missatge, fer-lo més porós i menys maximalista; quarta, ERC i el PSC són els dos partits que lideren els dos grans blocs ideològics pel que fa a la qüestió nacional, i la seva responsabilitat és mirar-se a la cara i admetre el paper de l'altre; i cinquena, el PP i Ciutadans s'han autoexclòs de la centralitat catalana per l'abús d'una conflictivitat incendiària, que ha incomodat el gruix dels seus antics votants.

... si els socialistes no són capaços d'escoltar el sobiranisme, es pot veure atropellat (ell, i qui gosi pactar-hi) per una marea que potser cap estudi demoscòpic està preparat per preveure. Una marea que votarà enfadada pels efectes de la repressió i per haver confiat, no sé si de molt bona gana, en el discurs del diàleg. És un error recurrent pensar que aquest és el país del seny i prou.

Toni Soler

pd 1983 Cortesia

 (arafa...)

... la cortesia no pot ser forçada ni obligatòria. I sobretot no pot ser unilateral. No pot reclamar ser tractat amb cortesia qui no tracta amb cortesia els altres. I diria que la pèrdua de la cortesia política, a Catalunya, no comença amb els exemples que ens en fan parlar en les últimes setmanes. Desitjar, aplaudir, gaudir de l’empresonament o de la venjança econòmica contra l'adversari, demanar iradament que continuï o que s’incrementi, no és precisament un exercici de cortesia. Tampoc ho és arrencar els símbols polítics dels adversaris, tractant-los literalment com a enemics. L’“ A por ellos ” no és un lema gaire cortès. Em costaria somriure i donar la mà a algú que exigeix la presó i la humiliació, que considero injusta, de persones que aprecio i estimo. La cortesia o és multilateral, de tots amb tots, o no és cortesia. La cortesia unilateral obligatòria és submissió.

Vicenç Villatoro

pd 1982 Antoni Bassas entrevista Joan B. Culla

(arafa...)

 

- No entenc aquesta necessitat compulsiva de fer una foto del plat que estàs menjant en un restaurant o de dir qualsevol bestiesa. Com cantava en Raimon, jo no sóc d'eixe món.

- A casa el meu pare m'havia transmès, sense cap sermó adoctrinador, una catalanitat de base.

- (Respecte el PSUC i l'Opus Dei) No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix. Sempre he estat gelosíssim de la meva pròpia llibertat d’esperit i de pensament. 

- Sóc molt fidel als amics i fidelíssim als enemics... els enemics són aquells amb qui he tingut una enganxada i que, en la meva opinió parcial, no han jugat net.

Quanta gent li deu tenir posada la creu? Espero i desitjo que tanta com aquella a qui jo l’hi tinc posada. Quan tinc una enganxada forta amb algú que no ha jugat net, dic: “Amb aquesta persona, creu i ratlla”

- ... el Procés ha sacsejat moltes coses. Jo no era independentista de fàbrica, i creia que la societat catalana tampoc perquè vivia massa bé perquè ho volgués posar en risc... A mi m’han empès a puntades de peu a ser independentista, com a tanta altra gent.

- ... no ens volen entendre perquè no els interessa entendre’ns. Per tant, la seva reacció ha sigut: “És un suflé i baixarà”. I no passa, i llavors és rebel·lió i sedició i “Tothom a la presó”. Després diuen que “España sin Cataluña no sería España ”, i el que és segur és que a Espanya sense Catalunya no sortirien els comptes. Per això no estan disposats a acceptar la independència ni el concert econòmic.

Joan B. Culla

 

pd 1981 Supervivent

 

(arafa...)

 Tots els polítics volen el poder. Tots els polítics tenen idees. Però hi ha polítics que volen el poder per dur a terme les seves idees (en diem estadistes). I hi ha polítics que juguen amb les idees per guanyar o mantenir el poder. Pedro Sánchez és del segon grup. No és un estadista, és un supervivent. Valent en les derrotes, pusil·lànime en les victòries. Quan sembla derrotat, és capaç de posar sobre la taula idees sobre els grans temes de fons, per generar esperances. Però quan guanya, aparca les idees amb què ha jugat i es torna conservador i acoquinat. El Financial Times diu que Sánchez té ara l’ocasió de resoldre la qüestió catalana. No ho farà. Necessitaria coratge en la victòria, i no en té. Mentre la dreta voldria extirpar el problema català i el sobiranisme el voldria resoldre, Sánchez es conforma amb convertir-lo en un problema crònic amb el qual es pot conviure a base de somriures, gestos compensatoris a banda i banda (asimètrics) i conllevancia. L’estratègia del supervivent, que només vol durar. No la de l’estadista, que aspira a passar a la història per haver resolt problemes de fons...

  

Vicenç Villatoro 

pd 1980 La humanització dels animals (i 2)

 

(arafa...)

... I és que els humans només podem empatitzar amb altres éssers vius humanitzant-los. No en tenim ni idea, ni sabrem mai, què sent de debò un animal. Malgrat això, només cal ser humanista per tenir clar que tenim l'obligació de no causar-los patiments innecessaris. I només cal ser ecologista per saber que menjar carn no és sostenible. Però esborrar o difuminar tot el que separa humans i animals, i deixar de prioritzar el patiment humà -quan n'hi ha tant-, no només atempta contra el sentit comú: té greus conseqüències. Unes conseqüències que ens obliguen a plantejar-nos seriosament què hi ha de progressista i què de sectari en el creixent i influent animalisme.

Albert Pla Nualart

pd 1979 La humanització dels animals 1

 

(arafa...)

...Tendim a ficar en un mateix sac progressista ideologies ja del tot integrades en el progrés moral -com la igualtat de sexes o races- i altres de força més discutibles. I fent-ho regalem a la dreta, més o menys extrema, el que li resulta fàcil vendre com a “sentit comú”... vam veure mítings d’Iglesias o Rivera acariciant els seus gossos. I Podem proposa endurir les penes per abandonar mascotes. S’adrecen a votants que volen protegir i mimar els animals que estimen. No, en principi, els que es mengen. La font de drets és, en aquest cas, del tot antropocèntrica. No es planteja si un porc és més capaç de sentir que un gat. Donen drets al gat perquè és el centre dels seus afectes, com un infant podria donar drets al seu osset de peluix.

... l'assaltant de la granja de porcs Massin va dir: “Em preocupa molt com es normalitza la violència amb què estem tractant mares i fills. I són noies que han sigut forçades a ser mares. De fet és una violació”. “Menjar carn no és una decisió personal, perquè afecta una altra persona”. I quan Terribas va matisar que potser volia dir ésser viu, ell va replicar “A un altre individu”. Per a Massin, les truges són noies, són persones, perquè “tots som animals”, i totes les “persones i individus tenen dret a ser lliures i feliços”. És un exemple extrem d’activista molt jove i molt adoctrinat, però si hi ha un animalisme menys radical, més racional, hauria de deixar clar com es distancia d’aquesta manera de veure les coses.

 

Albert Pla Nualart

pd 1978 5+1+1 (2ª part)

 

(arafa...)

(... continuació)

... cada cop que les tres dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i amb quina intensitat i extensió variable s'ha de tornar a aplicar el 155 –llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen  de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el bloc del 155... un dia Rubalcaba (referint-se al País Basc) va dir: "Ja que han d'arribar, que arribin el més tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de victòria com de derrota...  Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.  

David Fernàndez