Som a les vigílies de Sant Jordi i gairebé tot el país –gràcies a Déu,
sempre hi ha dissidents– es disposa a recrear aquest miratge anual del
dia que semblem un país més culte, civilitzat i sensible del que som en
realitat... A la dècada dels setanta, la comarca del Maresme cobria el 80% de les
roses que es venien per Sant Jordi a tot Catalunya. Ara mateix, l’únic
productor que queda no arribarà a l’1% de la demanda total de sis
milions de roses...
Recordo l’emoció de la primera rosa d’amor que vaig rebre, amb setze
anys, que el meu enamorat havia agafat d’un jardí. I recordo la tristesa
i la impotència del primer Sant Jordi sense la rosa del meu pare. Cada
rosa estava carregada d’un significat immens. Després, a mesura que la
festa creixia, van començar a regalar roses els bancs, els restaurants i
les botigues. És bonic, però potser tot va perdent significat.
No em molesta que les roses que rebré aquest any siguin de Colòmbia o de
Kènia, però m’entristeix sobremanera que això vulgui dir que ja no es
fan roses al país. Són els signes del temps. Els comerços locals i
negocis de tota mena de tradició tanquen i la gent jove ho compra tot
per internet a l'altra punta de món. Sé que és una transformació
imparable. És una força bestial que ens empeny cap a un futur sense
identitat. No tenim força ni esma per mirar de vèncer aquest drac...
Però arribarà Sant Jordi i, com cada any, comprarem roses i llibres
sense saber ni d'on venen les flors ni si aquell llibre es llegirà... Riurem i ens deixarem endur per
l'alegria d'una diada que parteix d'una idea lluminosa i ens esforçarem
per creure que tot és veritat. Ja ho deia el príncep dels poetes: La
primavera se'n va / Amb les parpelles closes, / pensem en roses i roses;
/ fem veure que durarà. Potser hem de començar a acomiadar-nos del Sant Jordi que coneixíem. I potser per això Josep Carner va titular el poema Adéu sense comiat.
Sílvia Soler, 20.4.2024
