TELEVISIÓ, MESTRA DE LA VIDA
Manuel Castaño
A Chicago han trobat una noia de 15 anys que en sa vida no ha fet res més que estar-se a casa veient la televisió. La mare no l'ha volgut portar a col·legi ni treure-la al carrer... Els especialistes diuen que és una noia molt dolça i sorprenentment semblant al jovent
de la seva edat... O sigui que amb una mare protectora i el suport logístic de la televisió es pot obtenir un ciutadà normal. Per què
mantenir, doncs, la costosa infraestructura educativa? Per què no fer que tothom es guardi els nens a casa? Amb el que la societat s'estalviaria en mestres, es podrien fer molt bons programes de televisió. Això és el que pensaran de seguida els adeptes al liberalisme econòmic. Segons la vella terminologia d'Umberto Eco, aquesta seria una conclusió pròpia d'integrats.
I els apocalíptics, què hi dirien? Doncs, que si l'adolescent radicalment enclaustrada és tan poc diferent dels qui han portat una vida diguem-ne normal és perquè la seva visió del món, fruit de la televisió, és idèntica. Haver viscut tota la vida sense cap contacte fora
de la família no li serà cap limitació: des del primer dia, tindrà coses a comentar als nous companys, com ara l'últim capítol de qualsevol sèrie, i serà admirada perquè està més al dia que ningú en qüestió de videoclips. Aquest cas demostra que l'aïllament, havent-hi televisió pel mig, és impossible; com també ho és la dissidència o l'excentricitat.