(arafa...)
... el català fa temps, fa segles, que malviu. O que sobreviu. De manera que
els parlants hem adquirit, quasi genèticament, una mena d’identitat
dolorosa, una pesada condició dual de víctimes i herois. Una
sobrecàrrega pesant, indefugible...
La llengua la podem tenir com un deure o com una amistat.
M’inclino, esclar, per aquesta segona possibilitat. Als amics els cuides
i els celebres, els cantes les veritats, hi fas broma, te'n pots riure,
a vegades els perds de vista una temporada però quan hi tornes, el
plaer és fabulós. Retrobar un amic és sempre una experiència vibrant i
dolça, oi? Hi pots tenir una relació oberta. I pots tenir-ne uns quants,
de bons amics. Jo intento ser fidel als amics... i infidel als enemics.
I això diria que val per a la llengua i per a tot...
La vareta màgica per salvar la llengua? Parlar-la. Escriure-la.
Llegir-la. Això individualment. I col·lectivament, què? Doncs crear un
context positiu, un consens social favorable. D'això n’estem lluny.
Ignasi Aragay 24.5.2020
