(arafa...)
... per primera vegada en set anys no porto posada la samarreta oficial ni tinc papallones a l'estómac. El batec d'ales d'altres anys, que tenia a veure amb l’emoció, amb l'alegria i amb la impaciència, ha desaparegut. Aquest any el neguit és diferent: em passen pel cap imatges desordenades de l'impacte del 2012 a la Via Laietana, dels nervis de la Via Catalana, de la lleugera incomoditat que vaig notar en veure aquell exèrcit uniformat amb samarretes grogues i vermelles. Finalment arriben també els records de la força del 20 de setembre, de la por de l’1 d'octubre...
A la Diagonal, la multitud m’engoleix i m’encomana força i alegria.
Torno a veure famílies senceres, grups d'amics, avis i criatures... Cada vegada que algú crida "Llibertat" m’hi
afegeixo. Ara per ara és el crit que ho engloba tot i és el que vull
cridar fins que em quedi afònica.
... deixem la Diagonal i anem caminant fins a les Glòries. La riuada de color corall ho inunda tot. Els cotxes i les motos que circulen per la Gran Via fan sonar el clàxon, les estelades voleien i tothom alça les mans o el puny. M’ho miro i em pregunto com coi es pensaven que això desapareixeria d'un dia per l'altre, o al cap d'un any. Ara ja saben que la fórmula que van triar, la por, no funciona. Estem espantats, sí, estem desconcertats, i tant, alguns en paguen factures salvatges. Però encara hi som, i més convençuts que abans potser. Torno a entrar a casa... amb una esperança renovada.