(arafa...)
(... continuació)
... cada cop que les tres dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre
com ha de ser la reconquesta i amb quina intensitat i extensió variable
s'ha de tornar a aplicar el 155 –llarg, permanent o perpetu–, estan
reconeixent la derrota. Renuncien ja d’entrada a guanyar res per les
urnes. Només parlen de càstigs, pors i
lleis. Subtext: fa temps que donen per fet que, democràticament, ja han
perdut. M’incloc entre els que valoren –i molt– que el bloc 'hooligan' només
hagi tret set diputats a Catalunya, però em comptaré sempre entre els
que mai oblidarem que el PSC també va integrar el bloc del 155... un dia Rubalcaba (referint-se al País Basc) va dir: "Ja que han d'arribar, que arribin el més tard
possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer
desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes
formes de victòria com de derrota... Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució.
Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la
pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap
resolució democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si
és desobedient ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos
casos, votaré legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin
'no'. En diuen democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de
retrocés, la borsa baixa.
David Fernàndez