(arafa...)
... em costa entendre que “el diàleg sincer i realista” sigui sempre el millor camí per superar un conflicte. Posem-nos en la pell d’una dona maltractada per un marit masclista. ¿Té sentit aconsellar-li aquest tipus de diàleg?... La dona maltractada pot acceptar que no té dret a decidir al marge de la
voluntat del seu marit. I el mateix pot fer la nació negada per l’estat
al qual pertany. Plantar cara, quan no et reconeixien com a persona o
com a nació, desemboca en la violència, i en la violència guanya el més
fort. Tant si ho és físicament, per potencial repressor o
demogràficament. Sí, cal remarcar que un
estat on hi ha eleccions (que no equival a democràtic) en té prou amb la
demografia per ignorar, sotmetre i anul·lar els grups nacionals quan
són una minoria enfront del “nacionalisme estatal”. En la seva relació amb Espanya, Catalunya s’ha cansat d’explorar vies de
diàleg. No és mèrit seu, és el que fan totes les dones o nacions
maltractades abans de jugar-se-la...
Diàleg sincer i realista, el que calgui. Renúncia a la independència
unilateral, també. Però l’Estat ha d’acceptar, d’entrada, que som una
nació, és a dir, un subjecte polític que ha de poder prendre decisions,
en un grau o altre, sobre ell mateix. Si aquesta “línia vermella” no
s’accepta, podem optar per desaparèixer com a nació i deixar que ens
espanyolitzin, però entenc i sempre entendré que alguns, per dignitat,
no s’hi resignin.
Albert Pla Nualart 17/11/2019