...Repassant la nostra història amb la selecció espanyola, no costa trobar
els motius de la trencadissa. En l'era de la televisió en color, des de
l'any 1980, la selecció espanyola ha jugat a Catalunya tot just vuit
partits. Vuit en 42 anys. Pel camí ha arribat a estar 18 anys sense
trepitjar catalana terra. L’anomalia és completa si es té en compte que
la millor selecció de la història (la que es va allargar des del 2008
fins al 2012) semblava veritablement el Barça B, per estil i jugadors.
Les causes d'aquest divorci són conegudes per tothom: les aspiracions
polítiques de bona part de la societat catalana convertien cada visita
en un niu de polèmiques extraesportives que la Federació Espanyola de
Futbol i els polítics de cada moment han volgut anar evitant. Els
fallits esforços per tenir seleccions catalanes oficials, amb el boicot
actiu de les autoritats espanyoles, no hi ha ajudat. I així vam arribar
al 2010, on un equip campió amb Puyol, Piqué, Capdevila, Busquets, Xavi,
Iniesta, Pedro, Villa, Cesc i Valdés va deixar indiferent una enorme
proporció d’aficionats catalans. Per a la història queda la dada: mai
cap selecció havia guanyat el Mundial amb tants jugadors d'un sol equip a
l'onze, i tots els gols i totes les assistències de l'equip de Del
Bosque a Sud-àfrica els van fer jugadors del Barça...
Als catalans ens ha costat aquesta selecció també per raons estètiques. ... durant dècades, veure Espanya ha estat una tortura. Pels
dobles pivots, per la cosa castrense i franquista de La Furia, per personatges com Camacho i pel grotesc estil d'un cert periodisme esportiu castís...
Sort n'hi ha, pel bé de la nostra identitat col·lectiva, que Messi nasqués a Rosario i no a Ciudad Real.
Albert Martin, 20.11.2022
