A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx... Què és una societat de classes? I la revolució del
proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a
revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú
no parla de ruptura ni d’actes subversius... Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions.
Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari?
Cap: tots dos volen canviar la societat... Agafo una
drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les
poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a
escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta
i no l’era. L'examen era massa difícil i el professor explicava fatal.
Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.
Agafo embranzida: pregunto si saben qui és Lluís Llach. Una minoria diu
que sí. Una noia diu que és un polític. A continuació, parlo del
franquisme. N'hi ha que badallen... Poso la lletra de la cançó. Els ensenyo la tornada: “La gallina ha dit
que nooo, visca la revolucióooo”, vinga, tothom amb mi! A poc a poc, amb
cara de “la professora s'ha fumat alguna cosa aquest matí?” van apujant
el to de veu i aixequen el braç amb energia, tots som la gallina.
Riuen.
Conclusió: es pot dir que no? Esclar! I encara més: es pot fer la
revolució. Un moment, però quina? Surto de classe recordant quan teníem
vint anys. En una societat sense llibertats civils localitzàvem
clarament el no. Com identificar-lo en el món d'avui, amb tantes vies
d'escapament i gadgets per evitar pensar en els problemes
reals? La gran dificultat present és ser realista. Per dir no, cal saber
identificar les veritables qüestions a combatre. Aquests joves coneixen
la paraula. Només cal ajudar-la a sortir enfora, localitzant la
injustícia en la circumstància precisa que l’expressa.
