dimecres, 30 d’agost del 2017

pd MC3

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017
ANIVERSARI
Sílvia Soler

Arriba l’aniversari i penses: ja fa tants anys que no hi és. El pare o la germana o l’amic, els que han marxat i ens han deixat aquí, enyorant-los. És inevitable repassar tot el que ha passat des que no hi són -tot el que ells s’han perdut-. I fas aquell exercici tan masoquista de pensar: que contenta que estaria si... quin fart de plorar s’hauria fet amb... com riuria... què en pensaria de...?
...
No cal evitar-la ni anar-la a buscar. L’absència ens acompanya i només podem pair-la -i encara- a base de records. Ja ho sabem, ho hem llegit i potser dit mil vegades: una persona no mor del tot mentre hi hagi algú que la recordi...

Perquè recordar, ja ho sabem, és tornar a passar pel cor. Però, tot i així, l’absència costa d’empassar
...

Ens queden les fotografies, la veu enregistrada, potser algun llibre escrit. La seva roba, els seus objectes. Coses que l’han sobreviscut. Tot el que amb prou feines ens serveix per assegurar-nos que ell o ella va existir, que el nostre amor per ell o ella era cert, per més que no ens va servir per impedir que marxés. Saber-ho, admetre que estimar algú no el salva de la mort, que el nostre amor -per gran, intens, tendre i profund que sigui- no pot vèncer la mort, és, des del meu punt de vista, la lliçó més difícil que ens toca aprendre. Una tasca feixuga que, a la majoria, ens té ocupats tota la vida.